Desenvolupar, escriure, una sèrie de Barcelones comporta a la meva ment una infinita successió de preguntes i la imaginació d’alguns plantejaments a partir de les meves investigacions mitjançant el passeig i l’estudi.
En el cas de la Jota, he recalcat a cadascun dels articles previs la lentitud de la seva urbanització. La millor hipòtesi per a entendre el pas de tortuga és la calma de Maria Àngels Puig España, propietària de Can Garrigó, qui potser s’activà més a instàncies de la dictadura de Primo de Rivera, sempre amistosa amb el marquesat de Castellbell, impulsor definitiu del conjunt una vegada decidí cedir les parcel·les de Can Sitjà, al tram superior del barri.
Això podria intuir-se encara més perquè la primera proposta consistent per a aixecar les construccions fou el passatge de l’arquitecte Millàs, de 1925, entre els carrers de Santapau i Malgrat, just a sota de Can Garrigó, l’obstacle per a l’avenç d’Escòcia, nascuda, ja ho veurem, a l’actual Dublín, una altra picada d’ull més per a notar com La Jota mirava i bevia a Sant Andreu, a on en realitat pertanyia.
Avui anirem a passejar d’avall a amunt de la barriada, a partir de tres finques molt útils, per a comprendre com començà a caminar amb més solvència entre la segona meitat dels anys vint, quan la Marquesa de Castellbell prengué cartes en l’assumpte, i la Segona República. El viratge amb allò anterior fou tan fort que no m’estranyaria veure-la agafar les regnes del tot, amb el beneplàcit de la seva veïna Puig España.
Aquesta trilogia també servirà per exhibir millor certes característiques d’aquest espai, sempre confós amb la seva identitat, més encara durant la seva formació, doncs als papers de l’Arxiu Municipal les cases s’ubiquen a Vilapicina o Sant Andreu, sense saber del seu enquadrament futur als Nou Barris.
La primera d’elles ens remet a les nostres passes de la setmana passada, quan ens endinsàrem a la Jota pel carrer de Pardo per a examinar la illa del passatge de Santa Eulàlia.
L’any 1922 Pardo no tenia nom, i la seva numeració tampoc era la mateixa. Manuel Pérez residia al carrer de l’Abat Odó, aleshores Otto, de Sant Andreu. La informació sobre els progressos del nostre nucli protagonista havia d’arribar veloç a l’antic poble, i així fou com alguns estalviadors o petits constructors s’animaren a invertir a la zona.
Els altres que devien parar l’orella eren els mestres d’obra i els arquitectes. La densificació de tots els pobles annexionats l’any 1897 fou impressionant durant els anys vint, amb els immobles creixent com bolets abans del canvi climàtic. Un dels més contractats durant aquest període fou Josep Masdéu Puigdemasa, a qui Pérez encarregà projectar una casa de planta i balcó al número 48 del carrer de Pardo.
Las meves sospites em suggereixen un home content per poder treure benefici mitjançant lloguers. A Masdéu, un hiperactiu amb tendència a satisfer el client, això li era ben igual, així com aquell entorn ple de fàbriques de tot tipus, amb el carrer de la Jota com a excepció per la seva filera de viletes a tocar de la Meridiana.
Aquest mestre d’obra podria competir amb Enric Sagnier per la medalla d’or al més prolífic del seu ram durant el primer terç del segle XX. En cas de dubte, digui Sagnier. Si no saps de qui és una casa, pensa en Masdéu Puigdemasa, sobretot en qualsevol perifèria, del Baix Guinardó a Vallvidrera.
A més a més, Masdéu devia tenir facilitat de tracte amb les persones, fins a llegir-les amb habilitat. Manuel Pérez tampoc devia ser la gallina dels ous d’or i li arreglà quelcom sens més, sens cap tipus de floritura, com si així volgués reflectir com va percebre al pagador.
Per a fer més fàcil la comprensió del recorregut d’avui és bo apuntar com, amb Pardo, ens situem a l’accés a la La Jota des de la Meridiana, mentre que la nostra segona visita ens condueix al nascut des de la riera d’Horta.
El 1933, Mercedes Fabra, amb varis llocs a diversos mercats barcelonins, trucà a Emilio Canosa Gutiérrez, titulat el 1918 a Barcelona i a posteriori director de l’Escola d’Arquitectura de Madrid. En aquella data, el carrer de Malgrat encara es denominava de Manigua al pretendre’s la continuació amb el barri de Salvador Riera, truncada amb la verticalitat dels quatre cossos del Congrés Eucarístic.
Canosa enlluernà l’any 1929 amb el Palau de l’Art Tèxtil, un dels centres de l’Exposició Internacional i dempeus fins a mitjans dels anys seixanta. Entre el 29 i el 33, a Malgrat traçà unes façanes d’enorme bellesa per la seva senzillesa, una simbiosi entre el Noucentisme i el pas envers el Racionalisme, quelcom magnífic, doncs la seva contribució a La Jota beu d’una banda d’autèntic, sense pretensions en un barri amb aroma rural, i d’avantguarda per com ha evolucionat aquest llegat secret.
Un dels encants d’accedir a La Jota des de la riera d’Horta són les seves perspectives cap als seus carrers horitzontals. La última de la nostra fila es troba al número 16 del carrer d’Emili Roca. Pel gener de 1927 es devien conèixer els plans de la Marquesa de Castellbell amb el seu pedaç de la futura Jota, des de després de Can Garrigó fins a la masia de Can Sitjà, a la plaça de Virrei Amat.
Segons el nomenclàtor, Emili Roca es digué Acàcies durant una lleu fracció. Als documents del seu número 16, el carrer ret homenatge a Can Sitjà, i resulta al·lucinant com Victoriano Barberán comprà així de ràpid un terreny, quan res s’havia firmat amb l’Ajuntament, una fitxa més per a la meva aposta a favor d’una marquesa omnipotent i amb totpoderosa llicència pels seus vincles amb el règim.
Barberán es un altre empadronat a Sant Andreu, al carrer de Virgili. La seva casa de La Jota és membre de la germanor de les rajoles dels anys vint amb futbolistes. La més vistosa, una perla de perles, és la de Mallorca 498, remodelada l’any 1927 per Luis Gonzaga Colomer, de jove assistent de Gaudí, de biografia amb molts clarobscurs i amb molt negoci a la perifèria de just fa un segle, del passatge Boné fins a qui sap si una altra caseta, al 66 de Neopàtria, també coronada amb jugadors, decoració com a signe de Modernitat, quelcom imitat al número 16 d’Emili Roca, rubricada per Gonzaga.
Catalunya Plural, 2024 
