A mesura que el temps posi les coses al seu lloc oblidarem el personatge inoportú i indesitjable que no mereix esment i considerarem el partit final i la victòria de la selecció espanyola femenina al Mundial de futbol com una fita històrica més enllà de l’esportiva. Un servidor, per desconeixement de la matèria, se sent incapaç d’avaluar el fet en termes futbolístics, però està convençut que hi haurà un abans i un després a nivell social. No es tracta únicament de l’accés de les dones a l’esport espectacle en igualtat de condicions d’altres professionals sinó d’un gir decisiu en la visibilitat d’un moviment ampli de les dones que s’estén pel món.
L’any 1981 l’antropòleg i etòleg Desmond Morris, famós mundialment per la seva obra El mono desnudo, va publicar La tribu del fútbol, una anàlisi antropològica d’aquest esport en què es revisaven les seves arrels i la seva expressió en els termes de set categories: el partit de futbol com a caça ritual; com a batalla estilitzada; com a reflex de la posició social; com a cerimònia religiosa; com a droga social; com un gran negoci i com a representació social. Morris revelava que “l’esport rei” (títol amb què es va publicar l’obra a Espanya el 1982) responia a funcions que anaven més enllà de l’entreteniment i tenien correspondències amb aspectes de la vida col·lectiva i personal de més importància social. Un se n’adona que una hipotètica “trobada a la tercera fase” d’uns visitants extraterrestres en un estadi de futbol podria resultar altament revelador de la nostra condició i qualitats davant d’una mirada alienígena.
Al què hem assistit amb aquest Mundial femení ha estat a la conquesta per part de les dones d’un espai fins ara privatiu o almenys hegemònic dels homes. No només en termes d’esport espectacle sinó també d’impacte social, i amb totes les conseqüències: el desgraciat episodi d’exhibició masclista durant la celebració final n’és denotatiu, potser el preu a pagar per un particular “me too” que ha posat de relleu tant la injustícia com la infàmia. Passa amb aquest tipus d’episodis que no tenen marxa enrere i a més produeixen un salt qualitatiu en la qüestió. La imatge de les “campiones del puto món”, en paraules de Salma Paralluelos en rebel·lió contra la mala educació (hi ha prou amb aquest apel·latiu), s’ha posat al capdavant de la iconografia mundial del progrés.
Pot semblar que exagero, però el primer pla d’atenció que han aconseguit les futbolistes forma part del progrés que desitgem per al món. Som a la societat de la comunicació, que és una societat complexa i les repercussions socials es reflecteixen i es mesuren –no només, però també– en allò comunicacional, perquè la comunicació reflecteix i reprodueix allò que la gent veu i entén. I el que mostra l’èxit de la tribu del futbol en versió femenina és l’avenç d’un moviment de les dones d’extensió mundial i l’acceptació d’aquest moviment per part de sectors de dones molt amplis que van més enllà de grups motivats i ideologitzats especialment, sense els quals no es pot arrencar i avançar però que han de ser depassats per vèncer. Hi ha una línia que uneix Narges Mohammandi, símbol de la resistència de les dones a l’Iran i premi Nobel de la Pau 2023, i Megan Rapinoe, primera jugadora de futbol, femení o masculí, a marcar un gol olímpic, i defensora dels drets LGTBI , i aquesta continuïtat es produeix ara davant d’amplíssims sectors de la ciutadania, d’un sexe i de l’altre, que es mouen al voltant de qüestions de gran abast i decideixen eleccions, moviments socials i d’opinió, i simpaties cap a actituds i fenòmens que acaben decidint les coses.
Hi ha una cosa de què estic convençut: hi ha un moviment de les dones que s’ha convertit en un vector de canvi social comparable al que va representar el moviment obrer (i que aquest podria continuar representant si tingués intel·ligència i visió per fer-ho). Aquest moviment s’està convertint en avantguarda i ens correspon donar suport als ciutadans progressistes.
També entre nosaltres s’obre pas una nova era d’energia femenina, les dones són el vector del progrés a l’Espanya actual, no només les joves sinó les de mitjana edat i les més grans. Aquí hi ha el rol femení en el sindicalisme, els moviments socials i els canvis de costums, transformacions de les quals l’accés de les dones a l’esport professional és reflex i conseqüència. Aquest moviment mereix un suport decidit per part de tots, i per descomptat dels homes, perquè el nostre país lideri aquest gran canvi en tot el seu aspecte social i en tot el planeta, perquè som “campiones del puto món”. Aquest és el significat del triomf al Mundial.
Catalunya Plural, 2024 
