Aquesta és la seva aposta de llarg recorregut dins del Festival de Tardor de París, que van obrir del 7 al 9 de setembre en un paratge del bosc de Vincennes, amb la seva adaptació d’Ultraficción nr. 1, assaig preparatori de la seva última peça oficial Una imagen interior. I amb el prisma d’inscriure les seves propostes de reflexió sobre l’evolució humana i la tecnologia en plena natura. En aquest context, també formen part de l’obra col·lectiva itinerant Paisatges compartits, dirigida pels suïssos Caroline Barneaud i Stefan Kaegi, i en la qual col·loquen una allargada pantalla horitzontal enmig d’un prat a manera de monòlit caigut del cel al capvespre amb un text i una veu alienígena en què la natura es dirigeix a nosaltres com a un mirall dels nostres malsons. Així ho vam viure al juliol passat entre les vinyes del poble de Pujaut (Pueg Aut), dins del Festival d’Avinyó. I allà vam poder parlar amb una de les ànimes d’El Conde de Torrefiel, Pablo Gisbert, encara sota els efectes d’aquest exorcisme de cables i pols.
A Una imagen interior inventàveu una nova natura, i aquí el que heu hagut de fer és plantejar-ho enmig de la natura. Com ha estat aquest procés en un espai que no és un teatre?
El teatre neix enmig de la natura. Si pensem en Sòfocles, Èsquil i Eurípides són espectacles, coreografies, idees, tragèdies enmig de la natura. I en un context paisatgístic en què es comença a parlar de les persones, de qui som. En aquest sentit, les set hores de Paisatges compartits suposen un recorregut per un paisatge travessat per la visió de set artistes o binomis d’artistes. En el cas d’El Conde de Torrefiel, som els últims, o gairebé, i hem volgut distanciar-nos de l’humà i prendre el punt de vista de la natura. Després de set hores travessant muntanyes, arbres, prats, pujols i en un viatge preciós de la calor de les quatre de la tarda al fred de les deu de la nit. I, quan cau la nit, que és el moment en què arriba el somni i es dilueixen les barreres, és quan aquesta natura apareix de manera abstracta i el paisatge efectua el seu monòleg.
Seria un colofó una mica apocalíptic d’Una imagen interior, del moment que està vivint la nostra societat?
Sí, el text és dur. El text és dur com ho són els temps actuals. En el meu cas, aquest text és una turbulència per retret, per contestació al que li estem fent a la natura. No és un text ecològic, és un text poètic. És un text abstracte, imaginatiu, on cal fer l’esforç de sentir que la natura t’està parlant. I no és res que no se sàpiga. És la mateixa natura retornant de manera turbulenta tot el que ella rep.
Però utilitzeu la tecnologia per a donar aquest punt de vista sobre la natura. És un contrasentit o forma part de la vostra recerca?
La tecnologia és natura. Tot és natura: l’avió és natura, els diners és natura, internet és natura. El natural no és un camp, un verd, és la potència de la vida portada en progrés. El progrés sí que està excessivament accelerat, i això considero que és perillós. Però la pantalla led, els ‘subwoofers’ i els ordinadors són natura.
Paisatges compartits es va presentar al juny en un bosc a Lausana. Ara, esteu als afores d’Avinyó. A diferència d’algunes de les altres sis propostes, en el vostre cas no heu d’adaptar l’obra a l’espai, excepte la llengua?
La llengua canvia segons el país. La pròxima parada és Berlín (van ser-hi entre finals d’agost i principis de setembre) i serà en alemany. Els primers dos minuts, les primeres deu frases, sí que s’adapta al lloc concret que el públic està veient. A Lausana, a Suïssa, el bosc és diferent del mediterrani, com el d’Avinyó. I Suïssa és molt més humida que el sud de França.
Ja està decidit l’espai natural on es durà a terme Paisatges compartits al festival Temporada Alta 2024 de Girona?
Encara no. Depèn molt dels permisos. Paradoxalment, i encara que considero que la teatralitat hauria de sortir fora, hi ha dificultats per a generar esdeveniments, reunions, actes artístics fora de les sales. No és fàcil aconseguir permisos per a aquests actes artístics. Es continua buscant quin serà el bosc a Girona… Però aprofitant la falta de pluja, es farà a l’inici del festival, al setembre. Perquè estar set hores amb l’amenaça de pluja i el fred a l’octubre, novembre o desembre, seria un fracàs de públic. Quan ho vam posar en marxa a Lausana va ser al maig i juny. A Avinyó és al juliol, i no perilla per la pluja”.
Manifest sonor al Festival de Tardor
En què consisteix Ultraficción nr. 1, obra amb la qual vau obrir a principis de setembre el Festival de Tardor 2023 de París?
Vam iniciar el Festival de Tardor de París amb un espectacle obert on el públic, en un bosc, assisteix a una obra de teatre travessada per elements de performance. Hi ha unes ovelles, hi ha cotxes, succeeixen actes que trenquen la realitat i la ficció. És una invocació molt teatral perquè es dilueix el que passa, què està pactat, què està coreografiat i què no. Aquest és un dels cinc experiments que vam fer abans de crear Una imagen interior, que es va estrenar l’any passat al festival Wiener Festwochen de Viena (maig 2022). Tanya i jo, abans d’estrenar una peça fem aquestes petites proves, peces experimentals amb molt pocs diners però buscant un gran resultat. En vam fer cinc. La primera, Ultraficción núm. 1, va ser un èxit al festival Santarcangelo d’Itàlia (Rimini; juliol 2020), que per a mi és un dels millors festivals, curat per la companyia Motus. Aquest primer capítol ja s’ha portat també a Eslovènia, a Viena i s’està pensant de fer-ho a Espanya… A París, s’havia de fer prop de La Cartoucherie d’Ariadne Mnouchkine, al bosc de Vincennes, però l’autoritat no ho ha permès. I estem buscant un altre emplaçament (finalment va ser a la Pelouse de Reuilly, també al bosc de Vincennes)… Sempre hi ha problemes per temes de seguretat, tot el que implica convocar 300 persones en un lloc així.
Perquè aquí existeix la complexitat dels espectacles en plena natura. Parlem de com l’ésser humà afecta a la natura, però al mateix temps cal prendre totes les mesures necessàries perquè no hi hagi un impacte ambiental…
Quan parlem que l’home impacta en la natura, s’està afectant a si mateix. La natura és bastant més gegantina que la persona i, quan es danya la natura, es danya a ell mateix. Però entenc que s’han de prendre les mesures de seguretat perquè els espectacles es puguin desenvolupar en les millors condicions.
Entrevista sencera a Paris-Bcn
Catalunya Plural, 2024 
