Els resultats ja definitius de les eleccions celebrades a Polònia el passat 15 d’octubre són transcendents per al futur del país, la Unió Europea i l’estabilitat de l’OTAN. Uns resultats que també deixen un encàrrec al PP d’Alberto Núñez Feijóo.
Després de 8 anys de govern dur de l’extrema-dreta tradicionalista del PiS (Llei i Justícia), l’oposició liderada per Donald Tusk es disposa a prendre el control del govern de Varsòvia. El PiS dels germans Kaczynski ha governat el país amb mà de ferro i agenda ultraconservadora i euroescèptica, ha canibalitzat les seves principals institucions, ha pres el control del poder judicial i dels mitjans de comunicació públics, ha obert innombrables conflictes amb Brussel·les i ha posat en risc la relació amb Kíev després del bloqueig al gra ucraïnès.
Aquestes eleccions van ser lliures, però no justes. Els contendents no van competir en igualtat de condicions; per això és especialment meritòria la victòria de l’oposició; una amalgama de forces i coalicions que va de demòcrata-cristians moderats, liberals a socialdemòcrates i verds. El seu líder, Donald Tusk, és un vell conegut de la política europea, ha estat president del Consell Europeu i líder del Partit Popular Europeu. Un conservador demòcrata i europeista que ha fet del combat contra l’extrema dreta, que considera una amenaça existencial per a la UE i la democràcia liberal, la seva raó de ser en política.
La nova majoria, que avui donen tots per guanyadora, encara que el PiS fos la força més votada, revertirà la deriva autoritària que ha viscut Polònia i impulsarà el projecte d’integració europeu des del cinquè país per pes demogràfic i econòmic de la Unió. Això és especialment rellevant ara que Brussel·les es disposa a dissenyar l’horitzó de la seva ampliació a l’est i les reformes internes necessàries per compactar-se i fer digerible en els seus processos de decisió els nous socis. El nou govern polonès també manté un saludable equilibri de forces entre les grans famílies polítiques europees a les portes del gran repartiment de poder després de les eleccions europees del 2024, i aïlla l’Hongria d’Orban.
Però no només això, la victòria de Tusk recalibra el Partit Popular Europeu i esmena l’estratègia del seu líder actual, Manfred Webber, successor del polonès. El Partit Popular Europeu havia amenaçat de moure el centre de gravetat polític de Brussel·les cap a la dreta, gràcies a la reproducció d’aliances amb els ultraconservadors per a importants governs nacionals, i reproduir l’estratègia al Parlament Europeu després de juny del 2024. D’aquesta operació n’era partícep el Partit Popular de Feijoó, que pretenia construir l’aliança més gran amb l’extrema dreta a Europa després d’acceptar ser socis minoritaris a la Itàlia de Meloni. Les eleccions a Espanya i Polònia curtcircuiten aquesta operació, i Tusk, un moderat que combat l’extrema dreta, es convertirà en el primer ministre del Partit Popular amb més pes al Consell Europeu. Esperem que a Madrid en prenguin nota, i que Feijóo també recalibri la seva erràtica i perillosa estratègia.
Catalunya Plural, 2024 
