Tàcit, en el seu llibre La vida de Juli Agrícola, conqueridor del nord de Britània i governador, recull el que el cabdill Calgaco diu sobre l’imperialisme romà, la corrupció i la manca de llibertat: «de robar, matar i saquejar, n’hi diuen imperi, i al desert que deixen, n’hi diuen pau». Dos mil anys després, les potències encara reclamen més trossos d’un pastís cada cop més petit, la humanitat es posa a tremolar i no sembla que res hagi canviat gaire. Vivim en un planeta curiós, en el qual 8.000 milions d’éssers humans se sotmeten a l’interès d’uns pocs milers.
L’ordre ètic s’ha invertit i no hi ha res que ens digui que es tornarà a posar a lloc. Fa més de vuitanta anys, els jueus van patir el resultat de les atrocitats de centenars d’anys de racisme i antisemitisme, i van ser perseguits, humiliats, violats, assassinats, exterminats fins gairebé desaparèixer d’Europa. Els jueus van ser les víctimes universals, les principals víctimes de l’Holocaust. Avui, els hereus d’aquestes víctimes ocupen la posició del botxí i lliuren un pols bíblic, no contra el poble palestí, sinó contra la idea del bé. Tots aquells països que fan costat a Israel en un moment en el qual uns lluiten per existir, i altres lluiten per expulsar a tot un poble, participen del mal en el món. La literatura de l’Holocaust mai s’esgota en el camp d’extermini nazi, sinó que ens avisa —amb tons profètics i de tragèdia clàssica— que el genocidi pot tornar a passar, i que no hi ha cap poble absent de maldat, ni cap sant damunt la Terra. El mal és aquí, és entre nosaltres, i només falta oblidar-se’n, només falta creure’s per damunt del bé i del mal, per a tornar a caure-hi.
Un crim de guerra és un crim de guerra. És un fet objectiu, independent de qui el comet, de les seves intencions i, fins i tot, de la seva legitimitat. Tant és que qualsevol dels bàndols vulgui deformar la realitat com més li convingui per acomodar-la als seus prejudicis i interessos, perquè la realitat no canvia. Que els nostres enemics cometin crims de guerra no ens atorga legitimitat per a cometre’ls. Les Convencions de Ginebra van néixer el 1949 com a manera de limitar la barbàrie de la guerra, una sèrie de normes internacionals que, en cas de conflicte, s’han de respectar. Aquests tractats van sorgir per a protegir civils, personal sanitari, cooperants internacionals o als ferits en combat, malalts i presoners de guerra, entre d’altres. No és res nou, els enemics d’Israel han violat les Convencions de Ginebra en moltes ocasions, però Israel els ho ha pagat amb la mateixa moneda. I continua fent-ho en la seva ocupació de Palestina.
Palestina no viu en pau des que va ser ocupada per Israel; a l’absència de guerra oberta no en podem dir pau. Tampoc podem dir-ne pau a una situació d’ocupació permanent en la qual l’ocupant sotmet sistemàticament l’ocupat. Mai ha existit proporcionalitat en el conflicte. Tots hem vist com la realitat s’anava separant gradualment de la legislació internacional. La violació dels límits legals, morals i dels tractats internacionals ha esdevingut sistema, i no sembla que a cap de les grans potències mundials els hagi preocupat suficient com per a interposar-s’hi i aturar-ho. Aquestes potències que s’omplen la boca parlant de democràcia i llibertat, però que impedeixen que països que no sintonitzen amb els seus interessos, o els rendeixin pleitesia, puguin desenvolupar estructures que proveeixin als seus ciutadans d’aquest benestar i aquesta igualtat tan venerada. Quan la distància entre els fets i la legislació internacional és tan gran, tot el sistema entra en descrèdit, i fa temps que ho està.
La posició de la Unió Europea és molt delicada. La Unió neix d’un pacte entre Estats que busquen posar fi a l’embogida espiral de caos i mort que havia desembocat a la Segona Guerra Mundial. Un dels pilars sobre els quals neix la Unió, i sobre el qual se sosté, és el desenvolupament i el respecte de la legislació internacional, de la legislació comuna, com a manera de garantir la pau entre els diferents membres. Allunyar-se de la legislació internacional, com està passant avui dia, posa en crisi la pròpia existència i legitimitat de la Unió. La seva crisi és la crisi de la pau a Europa, i promoure els valors democràtics i la pau a la resta de les nacions hauria de ser un imperatiu moral europeu. El nostre imperatiu moral. La Unió Europea no pot trair els seus orígens, fer-ho és jugar amb foc, i arriscar-se que torni la violència ancestral sota la qual va col·lapsar Europa.
Hi ha guerres que es veuen llunyanes, i altres que es veuen més pròximes. A les elits europees el conflicte entre Israel i Palestina els sembla una cosa culturalment llunyana. Tanmateix, perceben els ucraïnesos —blancs, rossos, prop del centre d’Europa— com més pròxims. Sens dubte, europeus. Tot és qüestió de perspectiva. Israel i Palestina són nacions mediterrànies, culturalment pròximes a l’Europa del Sud. Cada nova guerra posa de manifest la dicotomia que arrossega Europa des de la crisi de 2008. Dues visions de la Unió Europea, una de blanca, centreeuropea i profundament insolidària, i una altra més mediterrània —carolíngia o llatina—, mestissa i democràtica. Una tensió que pot fer-nos esclatar si la continuem ignorant.
Finalment, un altre dels grans problemes que afloren amb aquesta pugna: la plutocràcia. Les últimes declaracions i actes polítics de Von Der Leyen donen a entendre que el món li pertany, i pot ser que sí. En el seu arbre genealògic podem trobar l’alta aristocràcia alemanya, propietaris d’esclaus nord-americans, comerciants d’Hannover i capitalistes hanseàtics. Alguns ancestres de Von Der Leyen podrien haver arribat als Estats Units dins del Mayflower. La concentració de poder, influència i riquesa és molt perillosa; avui, el futur i l’estabilitat està en molt poques mans, i tenen massa interessos enfrontats. Com menys democràcia, menys estabilitat.
Bertolt Brecht deia que hi havia moltes maneres de morir. Podem morir clavant-nos un ganivet, privant-nos de menjar, deixar que ens mati una malaltia, viure en un pis lúgubre, matar-nos a treballar, suïcidar-nos o anar a la guerra. Brecht deia que «només algunes d’aquestes maneres estan prohibides en el nostre Estat».
Catalunya Plural, 2024 
