Vosaltres no sabeu totes les voltes combinades dels meus peus i cap durant els darrers mesos pel barri de La Jota. Passejar amb intencionalitat per un lloc l’estructura a la ment, fins a crear la màgia de tenir una projecció del passat mentre camines pel present.
A partir d’això, tinc força clares determinades fites per a moure’m i comprendre aquesta superfície. Durant les anteriors setmanes he escrit per activa i per passiva com la barriada tenia dos eixos a partir de les propietàries dels terrenys: Maria Àngels Puig Espanya i la Marquesa de Castellbell.
La primera, àlies la tortuga constructiva, no es donà gaire pressa en urbanitzar els terrenys, venent-los amb parsimònia. Una illa de les seves hectàrees fou adquirida fa més o menys un segle per la Cooperativa d’empleats de Tramvia de Barcelona, presidida per Fidencio Kirchner, un advocat entusiasta de l’associacionisme, com mostra la seva biografia.
D’aquesta, he aconseguit informacions com per a poder formar un identikit del personatge, estudiós de folklore grec-albanès, pilar del Centre Excursionista de Catalunya, jurista adscrit al Col·legi des de 1912 i vocal de la federació de la Cooperativa de Cases Barates de Catalunya i Balears, el seu temple per a aconseguir vivendes dignes per als treballadors, en el cas per predilecció envers aquells dedicats al transport públic hegemònic d’aquella època, tan carismàtic com perillós.
Kirchner, mort l’any 1964, presentà els papers al Ministeri a mitjans d’octubre de 1924. Tot i així, l’operació no es degué concretar fins al 1927 o 1928. La seva presidència es feu amb una illa de cases especial, ara mateix el centre imperfecte de la Jota, el passatge de l’Arquitecte Millàs, composat per trenta-sis cases de planta i pis amb jardí, res luxós, sinó més aviat típic a la plasmació d’aquelles lleis tan riques i poc mencionades de l’Espanya del primer terç de la passada centúria.
El fet de ser l’epicentre sense una simetria exemplar es deu al curiós progrés de la urbanització, amb la masia de Can Garrigó ben capficada en obstaculitzar-la des del seu enclavament, just a sobre de la nostra travessia protagonista, entre Santapau i Malgrat.
El passatge de l’Arquitecte Millàs fou la palanca, en coincidència amb les cessions de la Marquesa de Castellbell, per a tirar endavant tot el projecte. Els documents conservats insisteixen a la confusió geogràfica entre Horta, Vilapicina i Sant Andreu, res anòmal, quelcom més aviat anecdòtic i crucial en aquesta sensació de limbe del barri, com si no pertanyés a res, tan sols a sí mateix, quelcom a explorar per a reivindicar identitat, dins de la pluralitat barcelonina, a la nostra contemporaneïtat.
Kirchner encarregà la realització d’aquesta doble filera, amb extres envers els carrers de La Jota i Escòcia, a un arquitecte vistós i amb fama d’eficàcia més que contrastada amb el cooperativisme; no en va Antoni Millàs i Figuerola realitzà els conjunts per als militars al Guinardó, com els de la Torre Vélez amb el passatge de Garcia Cambra, el de Tinent Costa, preciós, o la illa de Travessera de Gràcia, junt a Sant Pau, de la que només es conserva una finca de les nombroses d’antuvi.
Aquesta experiència no el feu imitar allò d’anys enrere, doncs el nostre passatge no és tan èpic al seu acabat com els destinats a la soldadesca. Respira harmonia des de la seva senzillesa, desigual perquè al cantó dret les façanes són policromes, potser per gust estètic dels veïns.
El xoc, també impossible quan s’erigiren, surt per la seva tranquil·litat i silenci, arquetípic de la zona, però utòpic a l’actual carrer Escòcia, un continu anar i venir de vehicles a la seva amplada.
Quan l’abandones, des de Santapau i Malgrat, és com si t’endinsessis en una altra dimensió, en essència gloriosa per ser peatonal i una mostra diàfana de com a Barcelona existeixen moltes súper illes espontànies, a reforçar amb l’eliminació dels cotxes, excepte pels veïns; de fet, La Jota és paradigmàtica en aquest sentit, perquè tota la seva morfologia es troba envoltada de vies ràpides com Arnau d’Oms, al cap i a la fi una prossecució bastarda de les rondes, Escòcia, la Meridiana o Fabra i Puig.
La història de la capital catalana no posa ni tan sols una nota al peu de pàgina al voltant de la importància del passatge de l’Arquitecte Millàs; el seu nom no es deu a qui el concretà, sinó al director de l’Observatori Nacional de Cuba. Això hauria de reemplaçar-se i apostar per una explicació del bateig, bé dedicat al Millàs, català, bé als tramviaires, els quals després de la guerra reberen més blocs no gaire lluny, a la magnífica urbanització, aquell oasis, cant del cigne del primer franquisme comtal, entre Navas i Felip II.
Entre tants elogis, el passatge sempre em farà brollar un dubte, dissipat pels plans. La cirereta del pastís és una finca diferent, molt imperial en aquells alentorns. Es tracta del número 58 del carrer de Malgrat, una torre, amb afegits de finals dels vuitanta del Nou-Cents, massa luxosa i desmarcada de les trenta-sis cases d’aquesta línia recta, si es vol la seva cloenda.
Els darrers residents documentats pertanyen a una família amb negocis al sector vinícola. Quan s’alçà, degué ser el cim arquitectònic de La Jota, una prova del talent de Millàs, de qui adoro la casa Maldonado -a Londres amb Diagonal-, i potser una peculiar demostració de com George Orwell tingué sempre raó i a la vida, per desgràcia, tot som iguals, però uns més que altres, això des d’una ignorància capital pel context d’aquest trencaclosques a omplir on, a posteriori, les vivendes del passatge forjarien una llegenda a propulsar des d’un esperit extint, també amnèsic a la mentalitat dels nostres polítics, inútils a l’hora de proporcionar a la ciutadania un sostre assequible, tal com contempla la caduca Constitució de 1978.
Catalunya Plural, 2024 
