El 7 d’octubre, milicians de Hamas i de la Yihad Islàmica atacaven Israel des de la Franja de Gaza deixant un rastre de 1.300 morts, 4.121 ferits i uns 200 segrestats. El pitjor atac que ha patit mai Israel de part de les milícies palestines.
Ferit en el més profund, l’existència d’Israel es fonamenta en oferir un territori on els jueus puguin viure amb seguretat, i també en el seu orgull, Israel donava per liquidada la guerra amb el palestins convençuts que la superioritat militar i tecnològica feia impossible operacions de gran abast, Israel va declarar la guerra a Hamas i a la Yihad Islàmica.
La guerra, segons Israel, havia d’acabar amb ambdues organitzacions i recuperar l’autoestima del país i -encara que no ho digués- havia de servir també per tapar les crítiques sobre un govern seriosament contestat per la seva ciutadania, i no només pels evidents errors de seguretat que aquest atac posava de manifest. El problema és que quan Israel anuncia la guerra contra Hamas en realitat comença una guerra contra Gaza. Una petita franja de territori on s’hi amunteguen 2 milions d’habitats en 360 km2.
D’aquest ciutadans convé recordar que un 45% són menors de 14 anys, doncs la franja de Gaza té la taxa de natalitat més alta del món; que el 75 % són refugiats o descendents de refugiats i que per tant viuen a la franja perquè han hagut de fugir de casa seva; que fruit del bloqueig a que està sotmesa la franja des dels Acords d’Oslo (sí, el bloqueig va començar en gran mesura aleshores, encara que la Comunitat Internacional faci veure que ho ignora) i que es va agreujar amb l’ascens de Hamas al govern de la franja l’any 2007, el 80% de la població sobreviu pels ajuts internacional de UNRWA i el 98% necessita algun tipus d’ajut per sortir-se’n.
En aquesta selva urbana i en aquest context social absolutament depauperat, certament hi opera Hamas. Una organització que combina l’acció social amb notòria eficàcia, la crítica radical a Israel -que bona part de la població de Gaza empobrida i sense cap horitzó de futur comparteix-, una militància islamista que li proporciona alguna bona connexió internacional i una disciplinada militància armada que ha demostrat preparació i eficàcia. Un terrible enemic al que Israel ha intentat destruir diverses vegades en els darrers com a mínim 15 anys, procurant bloquejar-lo econòmicament, amb assassinats selectius de dirigents o amb bombardejos reiterats al que Israel assegura que són les seves instal·lacions. Per si fos poc, fins a 3 vegades des de l’any 2007 han entrat les tropes israelianes per terra a Gaza per destruir a Hamas. Tot debades. Hamas, ho va demostrar el 7 d’octubre, segueix ben viva. Se li calcula un exercit de 20.000 milicians armats.
Com que no pot deixar de fer alguna cosa en resposta als atacs del 7 d’octubre i com que ha de tenir una magnitud molt superior a tot el que ha fet fins ara, Israel ataca Gaza. Amb l’excusa que a Gaza s’hi amaga Hamas -el que és cert- Israel ataca a Gaza. I comença una guerra contra tota la ciutadania de Gaza, inclosos nens, vells, dones i qualsevol ciutadà -que també n’hi ha i molts- que no comparteixen les actuacions ni les polítiques de Hamas. Fins i tot el presumptament moderat president d’Israel, Isaac Herzog, ho justifica amb l’argument absurd de que els ciutadans de Gaza sabien el que anava a passar i per tant són corresponsables. Els serveis secrets israelians no sabien res però els nens de Gaza sí, segons Herzog.
Tots hem seguit la successió de bombardejos intensius que Israel està fent sobre Gaza. Impossible argumentar que s’ataquen estructures de Hamas: Ni en el millor dels seus somnis l’organització podria aspirar a disposar de tantes i tantes estructures com han estat bombardejades.
Tant o més greu, però, en termes humanitaris, són les altres mesures del govern d’Israel: el tall del subministrament d’aigua, electricitat i el bloqueig a l’entrada d’aliments i combustible. Cap d’aquestes mesures pot justificar-se en nom de la guerra contra Hamas. Són directament un càstig col·lectiu contra la població civil i per tant un crim de lesa humanitat.
El més greu és la falta d’aigua. Israel només va obrir 3 hores el subministrament a una part del sud de la franja. UNRWA calcula que només el 14% de la població se’n va poder beneficiar. A la ciutat de Gaza, d’on la major part dels seus 650.000 habitant no n’ha marxat ja que no tenen on anar, els pous d’aigua no funcionen perquè les bombes no tenen subministrament elèctric ni combustible. La última planta dessalinitzadora va deixar de funcionar dilluns, segons l’agència de Nacions Unides. El comitè de crisi de l’Ajuntament de Gaza alerta també del seriós problema de residus ja que els bombardejos i la falta de combustible fan quasi impossible la recollida i el tractament.
Es tem una crisi sanitària. Els hospitals encara funciones en base a generadors elèctrics, però aquests necessiten un combustible cada vegada més escàs. En 24 hores alguns generadors deixaran de funcionar, segons alerta UNRWA, i les conseqüències pels ferits i malalts ingressats poden ser catastròfiques. Inclosos, clar, els nadons prematurs que es troben en incubadores. Res de tot això pot justificar-se en nom de la guerra amb Hamas. (Tampoc funcionen cap de les plantes depuradores d’aigües residuals. El territori és tant petit que depèn com es moguin els corrents, els residus poden acabar a les costes israelianes d’Ashkelon).
Per la magnitud de l’atac del 7 d’octubre, Israel se sent obligat a anar més enllà del que ha anat mai fins ara en la seva guerra amb Hamas. Però aquesta és una guerra que Israel no pot fer ni pot guanyar. Perquè tal com la planteja, en base al càstig col·lectiu sobre la població, amb destrucció sistemàtica d’infraestructures civils, sense cap respecte a cap de les convencions internacionals, menystenint totes les consideracions humanitàries, li fa perdre tota raó moral. I encara que pugui guanyar la batalla cara a la seva pròpia opinió pública i matar un nombre important de militants de Hamas (el que està per veure) el que ja és segur és que ja està comprant la següent guerra.
Catalunya Plural, 2024 
