Fa dies (concretament un mes) que estic aturada, expectant, robòtica i en pilot automàtic. Ni m’he posicionat pel dia internacional de la Salut Mental, ni per la vergonya que em produeix la celebració del 12 d’octubre, ni pel conflicte contra Palestina, ni per les múltiples violacions que s’han produït aquest darrer mes. I encara que sembli sorprenent, perquè és la meva feina i sempre he parlat amb contundència sobre tots els temes d’actualitat, estic en un estat de tristesa i derrotisme davant de tanta violència, morbositat i inhumanitat.
Creiem que “qui calla, consent” i jo, durant molt de temps, vaig ser de les que considerava que no posicionar-se era estar del costat de l’opressor. No obstant això, a l’era de la immediatesa i de les revolucions a cop de tweets, em sento sobresaturada davant de la ràpida resposta social i de la manca de mobilització real i efectiva.
Fa setmanes que analitzo com tothom —el món blanc i occidental, és clar— està compartint imatges de menors palestins i israelians massacrats, morts o en situacions d’extrema vulnerabilitat. Ho fan, imagino, amb la creença que amb aquesta foto, en la qual s’ignora la intimitat i el respecte d’aquest menor i de la seva família, solucionaran un conflicte bèl·lic que fa dècades que existeix. Creuen que amb l’exposició pornogràfica del dolor estovaran consciències suficients per revertir de cop la geopolítica mundial.
Fa dies que penso en com és possible que un mitjà de comunicació faci difusió del cadàver d’un noi desaparegut a Sevilla abans que la policia i la pròpia família puguin comprovar que, efectivament, era aquest noi.
Porto hores en una mena de bucle en què no puc evitar recordar-me del cas Alcàsser, Diana Quer o Marta del Castell; casos que van commoure tota una societat, no només per la brutalitat dels fets, sinó també per com la premsa va actuar: de la manera més decadent, inhumana i indigna que hem vist.
Estem acostumades a la morbositat sense cap mena de límit, al posicionament ràpid i banal, als debats estèrils i superficials i a les converses immediates sense cap mena de profunditat.
Estem adoptant com una cosa intrínseca de l’ésser humà la despersonalització i deshumanització dels conflictes doncs, entre selfie i selfie, una storie ja és lluita suficient.
No puc evitar preguntar-me si ens estem tornant asimptomàtics, insensibles i individualistes. I jo, que em dedico a la difusió a les xarxes, em sembla que ja sé la resposta des de molt abans de plantejar-me aquesta qüestió.
Catalunya Plural, 2024 
