L’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) compta amb més de 190 Estats membres, on s’inclou la UE, i porta des del 1945 establint compromisos internacionals per la lluita contra la fam i la garantia de la seguretat alimentària. De tota manera, sembla que el paradigma no ha canviat gaire. Tal vegada sí que s’han aconseguit supermercats amb estants plens de menjar. No obstant, no hem d’oblidar que això només ha estat possible a base d’explotar territoris rurals i/o del Sud i que, malgrat aquests extractivismes, el dret humà a l’alimentació segueix sense garantir-se, ni al Nord, ni al Sud global.
Els estudis són clars. Per una banda, l’Informe Mundial sobre les Crisis Alimentàries del 2023 revela que més de 258 milions de persones van patir inseguretat alimentària severa l’any 2022 arreu del món. Aquesta xifra és la més elevada dels darrers set anys, amb 40 milions més de persones afectades en comparació amb l’any anterior, i és el quart any consecutiu d’augment. D’altra banda, el primer estudi que mesura l’estat del dret a l’alimentació a l’Estat espanyol demostra que més de 6 milions de persones han experimentat pobresa alimentària, i que la mala alimentació provoca unes 90.000 morts tan sols a l’Estat. Aquestes dades ens porten a una conclusió clara: després de 77 anys de la creació de la FAO, encara no s’ha aconseguit l’objectiu d’erradicar la fam i crear un sistema alimentari eficient i centrat en alimentar a les persones.
A més, aquesta crisi alimentària es veu encara més agreujada sumant-hi les crisis interconnectades i els conflictes bèl·lics que estem vivint: una crisi energètica que eleva els preus de producció i els preus dels inputs agrícoles, una crisi econòmica que dispara la inflació d’aliments essencials, conflictes que creen una gran escassetat de cereals a nivell mundial, i una crisi climàtica que porta sequeres i condicions meteorològiques extremes amb impactes devastadors sobre la producció alimentària.
Però, llavors, què s’ha fet per garantir el dret a l’alimentació? Per què el paper de la FAO no està funcionant?
Malgrat que la UE sigui un dels membres més importants de la FAO, el dret a l’alimentació ni tan sols es considera un dret humà en les cartes, constitucions i marcs legals europeus, molt menys un bé públic subjecte de polítiques públiques i accés universal. A més, les diverses polítiques agràries i comercials a nivell internacional i comunitari són les mateixes que permeten que els aliments es tractin com béns mercantils, que fluctuen dins el mercat així com ho fan el gas o el petroli. El resultat és l’absurd model alimentari que ens està alimentant. Un sistema alimentari que depèn d’importacions i exportacions a nivell global, que es basa en hectàrees de monocultius i territoris hiperespecialitzats que només poden sobreviure amb altes quantitats d’agroquímics i que, per descomptat, tan sols és possible si disposa d’una mà d’obra precaritzada.
Un model globalitzat molt fràgil que, en moments de conflicte bèl·lic entre Ucraïna i Rússia, es veu amenaçat per la manca de cereals i subministrament de gas, petroli i fertilitzants. Cal recordar que Ucraïna és un dels principals productors i exportadors a nivell mundial, de la mateixa forma que hi ha una gran dependència energètica amb Rússia. Davant d’això, la resposta de la comunitat internacional s’ha reduït a impulsar una iniciativa sobre els cereals del Mar Negre per assegurar l’abastiment d’aquest producte al Programa Mundial dels Aliments. Però que, en canvi, no inclou cap mesura per intervenir en el mercat de cereals ni assegura una part essencial per a països on els cereals són base de la seva alimentació.
Alhora, els beneficis del lobby alimentari no paren de créixer utilitzant les actuals crisis energètica i econòmica per augmentar el preu dels aliments. Un exemple clar és l’oli d’oliva, que tot i essent l’Estat espanyol el major productor mundial i exportant-ne el 90% de la producció, dins el mateix territori ha incrementat el preu més d’un 67% en tan sols un any. Davant de casos com aquest, la resposta de l’Estat va ser rebaixar l’IVA a productes alimentaris bàsics. Però, com ja alarmaven veus expertes, aquesta mesura ha acabat essent poc efectiva, perquè no anava acompanyada d’una llei que prohibís noves pujades de preus. Evidentment, les empreses distribuïdores, lluny de veure la necessitat de col·laborar per a reduir la inseguretat alimentària, han vist una nova oportunitat per ampliar el seu capital apujant, encara més, els preus. Bàsicament, la rebaixa de l’IVA ha anat directament cap a les butxaques del lobby alimentari.
Per altra banda, no hem d’oblidar que aquestes empreses oportunistes són també les responsables dels majors impactes ambientals. Ara per ara, el sistema alimentari és responsable d’un terç de les emissions globals. Si bé és cert que els Objectius de Desenvolupament Sostenible o el Pacte Verd Europeu serveixen de marc per polítiques tan importants com la nova Política Agrícola Comuna (PAC) o l’esborrany del marc legislatiu de sistemes alimentaris sostenibles de la Unió Europea, aquestes són iniciatives mancades d’una perspectiva holística que posi el dret bàsic a l’alimentació en el centre.
I de fet, tot i que les polítiques comencin a tenir una dimensió ambiental, en la seva majoria, semblen més orientades cap a les grans indústries que cap a les petites i mitjanes productores. Per exemple, l’arribada del Pacte Verd Europeu ha fet que la nova PAC del període 2023-2027 hagi inclòs els eco-règims, uns nous pagaments verds que promouen un suport addicional a les explotacions que voluntàriament adoptin pràctiques beneficioses per al medi ambient. Tot i així, aquests pagaments segueixen basant-se en la superfície, el que significa que quanta més producció, més quantitat d’ajuda es rep. Això acaba creant una mena d’oligarquia pintada de verd, que, en darrera instància, ens està portant cap a una transició falsament agroecològica liderada per la gran agroindústria.
Resumidament, mentre centenars de milions de persones segueixen patint greus problemes d’accés a una alimentació adequada, les mateixes empreses que fan greenwashing i s’ornamenten amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible segueixen incrementant els seus beneficis, alhora que creen els pitjors escenaris socials i impactes ambientals irreversibles. Tot això passa mentre les acompanyen polítiques neoliberals que, lluny de veure la necessitat de regular o posar fi al mercat alimentari, continuen perpetuant l’actual model basat en produir i vendre.
Per què la comunitat política no veu la necessitat d’una democràcia alimentària? Les polítiques vers l’alimentació haurien d’estar pensades des d’una lògica dels comuns, com és l’educació o la salut, deixant enrere la dimensió mercantil. No oblidem que els aliments són i sempre seguiran essent facilitadors de la vida i que, a banda d’aquesta funció vital, tenen un pes cultural enorme per totes les comunitats d’arreu del món.
En definitiva, els objectius internacionals seguiran essent un banquet de la consciència buit de verdaderes intencions fins que l’alimentació no es vegi com un bé comú, un dret humà i un factor cultural determinant per a tota la població que ha de tractar-se fora de la lògica mercantilista.
Catalunya Plural, 2024 
