Les enquestes -i les PASO- van encertar la tendència i finalment Javier Milei es va classificar per a la segona volta de les eleccions presidencials a l’Argentina. No va ser capaç de guanyar, això sí, deixant un regust agredolç a la seva formació, La Libertad Avanza. El llibertari s’haurà d’enfrontar en un segon torn electoral contra el candidat peronista (i ministre d’Economia argentí) Sergio Massa, que es va imposar a l’elecció d’aquest diumenge. La notícia de la nit, de fet, va ser l’inesperat marge d’avantatge a favor del candidat peronista, que va obtenir un 36,68% davant d’un 29,99% del llibertari. Massa sortirà al capdavant en les eleccions de novembre.
En qualsevol cas, el polèmic líder llibertari ha estat capaç de consolidar el seu avenç polític des de que va irrompre a les eleccions legislatives del 2021. Aleshores, Milei passava de ser un economista que exercia de contundent polemista televisiu a un candidat de propostes virals de gran repercussió. La primera posada en escena institucional li va servir per obtenir 3 diputats i un 5,55% dels vots. Era l’inici del viatge. Les expectatives que van generar les PASO, on Milei va guanyar amb un 29,86%, van portar el candidat a admetre públicament que creia que guanyaria la primera volta. No només no ha guanyat, sinó que ha estat incapaç de sumar nous suports, encara que liderarà una bancada de gairebé 40 diputats al Congrés argentí. Haurà tocat sostre?
Sens dubte, les seves propostes –i el seu verb inflamat– han catapultat les seves opcions polítiques. En plena crisi canviaria entre el dòlar i el peso –amb la moneda argentina devaluada a nivells extrems–, l’economista llibertari proposa eliminar el Banc Central i que el dòlar sigui l’única moneda de curs legal a Argentina. Una proposta intel·ligent, per com impacta a la classe treballadora del país, acostumada a protegir-se de la inflació estalviant dòlars. El dòlar, com a sinònim de futur, assimilat al candidat renovador, rupturista, que pretén superar els anys de mal govern de “la casta” (sic). Un candidat bregat a la televisió, de carrera acadèmica i que parla del que és vell i del que és nou i de la corrupció de la classe política. Aquestes característiques li han servit per liderar el segon principal espai polític del país, en detriment de la dreta tradicional.
Patricia Bullrich, que va derrotar el cap de govern de la ciutat de Buenos Aires -Rodríguez Larreta- a les primàries de Juntos por el Cambio, no va classificar el ballotage. Un resultat decebedor per als qui pretenien abanderar l’alternativa al govern d’Alberto Fernández i Cristina Fernández de Kirchner, succeïts ara pel ministre Massa. Durant anys s’ha parlat a Argentina d’una profunda bretxa que separava els partidaris de Cristina Fernández i els de Mauricio Macri; un enfrontament que assentava les bases d’una polarització que ha anat in crescendo. Bullrich, que va ser ministra de Seguretat del govern Macri, encarnava aquesta imatge de mà dura i de crítica àcida cap a l’espai kirchnerista i peronista. Les seves opcions han anat de més a menys, amb un trist paper en els debats presidencials, durant els quals gairebé no va poder defensar propostes i on va generar clips virals per la seva incapacitat de traslladar-les. Especialment popular va ser la seva intervenció sobre el possible bimonetarisme que es podria instal·lar al país si ella es fes amb la presidència, i que va obligar els gurús econòmics de Juntos por el Cambio a sortir l’endemà del debat a puntualitzar i a concretar les seves propostes. El bluff que apuntaven les enquestes es va confirmar, amb un desinflament gradual des de les PASO.
En paral·lel a la desfeta de Juntos por el Cambio, l’espai de Javier Milei ha adoptat un nou perfil. El candidat presidencial va arribar a afirmar que comptaria amb Mauricio Macri al seu executiu, rebaixant d’alguna manera les seves crítiques a la “casta”. La seva participació en els debats, sabedor que encapçalava les enquestes, van tenir un to més moderat i menys exaltat –com acostumava a les seves anteriors participacions televisives–. Milei, a qui s’ha qüestionat també per la seva vida personal, també va anar al famós programa de Mirtha Legrand a presentar en societat la seva relació amb l’actriu Fátima Flórez. Aquest esforç encaixa amb el discurs que va oferir des del búnquer electoral de la seva formació: llegit, de signe antikirchnerista i amb múltiples picades d’ullet a Juntos pel Cambio.
Mentre Milei es preocupava de fomentar la seva imatge presidencial, les crítiques en campanya es van concentrar en la seva candidata a vicepresidenta: Victoria Villarruel. Aquesta advocada de família militar exerceix com a presidenta del Centro de Estudios Legales sobre el Terrorismo y sus Víctimas. Per al lector que no conegui el context històric argentí, ho explicaré amb paraules senzilles: Villarruel disculpa els crims de la dictadura i destaca les males arts “del terrorisme” de grups armats com els Montoneros –que enfrontaven la dictadura cívic militar–. La candidata a la vicepresidència també va qüestionar la xifra de desapareguts durant aquesta negra etapa de la història argentina. Així doncs, el viatge a la centralitat de Milei sembla entelat pels seus socis més propers.
De la bretxa a la polarització
La candidata del Frente de Izquierda, Myriam Bregman, va dir a Milei en un debat que ell “no era un lleó”, sinó “un gatet mimós del poder econòmic”. Més enllà del gràfic del qualificatiu, la veritat és que el llibertari encarna la nova fase de la bretxa a l’Argentina. Cal recordar que la crispació social va desembocar en un intent d’assassinat de la vicepresidenta Fernández de Kirchner, però no va aconseguir posar les bases d’una alternativa sòlida al peronisme dins de la dreta tradicional. Libertad Avanza és doncs un subproducte d’aquesta dinàmica polaritzadora, necessitada d’una marxa més en contrast amb les forces que actualment governen el país.
En aquest sentit, Milei és dreta radical; una dreta radical amb vincles amb sectors econòmics i llaços amb importants líders de la dreta tradicional argentina –en concret, amb Propuesta Republicana (PRO)–. L’economista va ser capaç de portar als mitjans i a la política un discurs de màxims, on fins i tot es va atrevir a anomenar “esquerrans fills de puta” als seus rivals polítics. Quelcom impensable en un candidat a l’ús. Va furgar la bretxa i li va anar bé, encara que potser no n’hi haurà prou.
I el peronisme?
Unión por la Patria, la marca electoral que presentaven el kirchnerisme i el peronisme a aquests comicis, ha aconseguit dos dels seus objectius principals. En primer lloc, revalidar la governació de la Província de Buenos Aires (44,89% dels vots, a més de 18 punts del primer candidat opositor), que els propers quatre anys seguirà encapçalada per l’exministre d’Economia argentí Axel Kicillof. Aquest important aliat de Cristina Fernández de Kirchner continuarà amb la gestió de la Província mentre, potser, espera pacientment la seva oportunitat per ser candidat presidencial. El governador va ser, sens dubte, un dels principals guanyadors de la nit.
En segon lloc, Sergio Massa va obtenir un 36,68% dels vots i es va classificar per a la segona volta. Els peronistes es jugaran la seva supervivència política -i l’estabilitat de la seva pròpia coalició- en un enfrontament històric per al qual engreixaran tota la maquinària. La tendència a l’alça de Massa contrasta amb les males dades econòmiques, però la bona imatge -i premsa- del de Tigre i la seva capacitat per estendre ponts amb sectors moderats de Juntos por el Cambio (especialment, amb Unión Cívica Radical i amb Horacio Rodríguez Larreta, entre d’altres), que li han permès presentar-se com a candidat solvent. El mes de setembre passat mostrava aquesta capacitat compartint un acte públic amb Gerardo Morales (governador de Jujuy) i Gustavo Valdés (governador de Corrientes), tots dos membres de la UCR.
La unitat de la coalició Juntos por el Cambio serà una de les claus de la segona volta. La proximitat de Mauricio Macri amb Javier Milei contrasta amb el sentir de sectors més moderats, molt més propers a Sergio Massa (i a allò que representa al si del peronisme). El candidat d’Unión por la Patria ja va anunciar que hi hauria ministres d’Unión Cívica Radical al seu govern, avançant l’escenari que la primera volta ha confirmat. En aquest aspecte ha incidit Massa durant el discurs d’aquest diumenge, on després de la seva victòria ha instat a instal·lar un “govern d’unitat nacional”, convocant els radicals a obrir “una nova etapa”. El candidat va dir que “la bretxa ha mort”.
Entre el lleó televisiu i el ministre candidat
Milei va furgar a la bretxa i va donar pas a un escenari de màxima polarització, similar al viscut a Xile (Boric contra Kast) o Brasil (Lula contra Bolsonaro). A favor seu, el peronisme té una cultura política de construcció popular molt profunda, acostumada a acostar-se constantment a nous públics per a formar govern. A més, Sergio Massa no és precisament un marxista leninista, encara que sigui capaç de representar amb dignitat l’oposició a que el Fons Monetari Internacional controli els designis d’Argentina. Una condició necessària per retenir el suport del kirchnerisme –en clau interna, però també electoral–.
Argentina escollirà el proper 19 de novembre entre el lleó televisiu i el ministre candidat. Entre el tigre peronista i el llibertari viral. La polarització que va succeïr a la bretxa.
Catalunya Plural, 2024 
