Tothom sap que els plàstics, en general, han comportat grans beneficis a la humanitat però que, alhora, han esdevingut una amenaça ecològica a causa de la seva persistència en el medi ambient. Aquesta circumstància afecta la salut humana, ja que a través de les xarxes tròfiques arriba al consum que fem d’aliments.
Per entendre millor del que estem parlant, algunes xifres clau de la indústria dels plàstics a la Unió Europea (l’any 2021): va ocupar més d’1,5 milions de persones, amb més de 52.000 empreses i amb una facturació de més de 400.000 milions d’euros. I si obrim la mirada, el 2021 la producció de plàstics a escala mundial va augmentar fins als 390,7 milions de tones, un rècord. El 90% d’aquests plàstics són d’origen fòssil i, per tant, suposen una important contribució al canvi climàtic; només un 8% del plàstic fabricat procedeix del reciclatge.
Davant d’aquestes xifres (potents i que converteixen la indústria del plàstic en un lobby) podem fer una primera diagnosi: malgrat fer servir hidrocarburs fòssils, la seva producció només fa que augmentar, a la vegada que es vol prohibir l’ús d’aquests productes en l’automoció; produeixen impactes tan ecològics com sobre la salut i també contribueixen al canvi climàtic; finalment, hi ha un fracàs generalitzat en relació amb el consum i també amb el reciclatge (malgrat fer-nos pagar les bosses als supermercats). Som molt lluny d’un model circular en l’ús dels plàstics.
No tots els plàstics són iguals ni tampoc ho és la petjada ecològica que produeixen; són d’ús universal, han afegit molta comoditat al dia a dia de la humanitat i la seva substitució no serà gens fàcil. Fins i tot la majoria de les joguines estan fetes de plàstic, i el gegant LEGO ja està treballant en com substituir els plàstics en la fabricació dels seus famosos blocs de construcció.
Recents investigacions alerten de problemes fins ara desconeguts, més enllà de l’arribada dels plàstics al medi marí (es calcula que 8 milions de tones de plàstic van a parar al mar cada dia a tots els oceans del món) o als peixos que mengem. Investigadors japonesos han constatat per primera vegada la presència de microplàstics en els núvols i han estat analitzant la seva influència en la formació de cúmuls i el seu impacte negatiu en el clima, d’abast encara incert. També s’ha detectat la presència de microplàstics en l’ambient alpí del Parc Nacional de la Serra de Guadarrama, trobat en tots els punts mostrejats malgrat situar-se a la capçalera dels rius; els polímers més freqüents són materials de polièsters i acrílics, poliuretà i poliamida. Altres investigadors van trobar, l’any 2019, microplàstics als Pirineus.
També s’ha descobert que el desgast que el vent provoca a les pales dels aerogeneradors, especialment al medi marí que és més agressiu, suposa una important font d’incorporació de microfibres de compostos no degradables a l’aigua, que també passen a la xarxa tròfica i arriben a l’ésser humà (s’ha estimat en 6 tones la quantitat de fibres que perd cada aerogenerador al llarg de la seva vida útil). L’epoxi conté un 30-40% de bisfenol A, una substància química tòxica, i també PFAS en el recobriment protector de les pales, un altre producte químic tòxic. Les micro i nanopartícules també contenen fibres de vidre i carboni, amb efectes semblants a l’asbestosi.
El cas dels plàstics és molt semblant al d’altres productes produïts per l’ésser humà, que no havien estat mai presents a la natura, que són difícilment biodegradables i s’acumulen al medi provocant disfuncions ecològiques. Hi ha molts exemples, com els PCB’s, DDT, CFCs (destructors de la capa d’ozó), etc… Tots ells compostos de gran utilitat en processos industrials o per combatre plagues i que finalment van haver de ser prohibits pel fet que els mals ocasionats eren superiors als beneficis. No obstant això, hi ha desigualtat perquè països del tercer món continuen produint aquesta mena de compostos, fora de tot control, fet pel qual el planeta no ha quedat completament lliure d’uns elements tan perillosos.
Els plàstics són la solució a moltes de les nostres necessitats però, a la vegada, representen un gran problema, tant per al medi com per a la salut humana. En bona lògica s’hauria almenys de restringir el seu ús, però el que passa és tot el contrari: cada any creix la seva producció. I les polítiques per disminuir el seu consum han fracassat (segurament per ser massa dèbils, donat que s’enfronten a una poderosa indústria) i el reciclatge està a uns nivells absolutament ridículs. En aquest context es descobreixen nous elements (com la seva presència a l’atmosfera o en ecosistemes alpins teòricament no modificats) que ens donen noves alertes.
En ser compostos difícilment degradables, s’acumulen i el problema no fa més que créixer. Cal aturar aquest viatge cap una crisi inimaginable.
Catalunya Plural, 2024 
