Citar Carlos Giménez (Madrid, 1941) és parlar d’un dels grans autors de la historieta a nivell nacional i internacional, marcant una època amb un estil personal característic, amb una gran capacitat narrativa i un dibuix precís al servei de la història, una història que en diverses ocasions es basava en les seves pròpies vivències, com així va ser amb la reconeguda saga de Paracuellos, de la qual va publicar fins a nou volums (vegeu l’article Fam, maltractament i adoctrinament a l’Auxili Social falangista), on narrava les tribulacions dels nens que el van acompanyar durant la infància en la seva estada a diverses Llars d’Auxili Social.
Una situació similar es va produir l’any 1982, ja en la maduresa creativa, quan va començar a publicar històries curtes a la revista Rambla (1982-1985), una iniciativa editorial peculiar ja que el consell de redacció sempre va estar format per reconeguts autors de còmic del moment, amb una vocació de publicar autors espanyols (tot i que hi va haver també col·laboracions internacionals a la segona meitat de la vida de la revista). Potser motivat per la singularitat de la iniciativa empresarial, va decidir que les seves col·laboracions a la revista servirien per narrar en primera persona la seva experiència personal quan a la dècada dels seixanta va decidir traslladar la seva residència a la ciutat de Barcelona per treballar per a una agència d’artistes, cosa que li va obrir les portes al sector del còmic a nivell nacional i internacional.
El resultat va ser l’inici de la coneguda saga de Los profesionales, desenvolupada al llarg de dues dècades, amb publicacions a diferents revistes i recopilades en volums a les mítiques col·leccions de Papel vivo d’Ediciones de la Torres, primer, i d’Ediciones Glénat, després. Els cinc volums finals resultants es poden trobar actualmet a l’obra integral Todo Los profesionales (2011), publicat pel segell DeBolsillo del Grup Editorial Penguin Random House, editorial que ha realitzat una elogiosa recuperació de l’obra de l’autor en una col·lecció sublim, on s’inclou, entre d’altres, el còmic Rambla arriba, Rambla abajo, publicat el 2017 pel segell Reservoir Books.
Rambla arriba, Rambla abajo es va publicar originalment en històries curtes a la revista Rambla, i es va arribar a recopilar en un integral per primer cop l’ay 1986, publicitant-la com el quart volum de la saga de Los profesionales, encara que en realitat és una sèrie derivada d’aquesta, malgrat que apareixen de forma anecdòtica alguns dels personatges de la saga original, funciona de forma independent com una crònica social d’una època concreta, en què mostra diversos personatges que deambulen per la Rambla de Barcelona en plena època franquista. Tant aquest recopilatori com els cinc volums de Los profesionales es caracteritzaven per recollir les experiències personals de l’autor i el seu entorn, respectant la identitat dels personatges reals canviant-ne els noms i la fesomia en el dibuix. Tot i que, en el cas dels professionals, no sempre ho va aconseguir, ja que, per als coneixedors de la història del còmic, resulta fàcil identificar les referències. Inclòs el personatge que representava el mateix Carlos Giménez.
Vint anys després de l’última entrega, Reservoir Books publica Los Profesionales 6: La última cena de los veteranos (2023), novament amb guió i dibuix de Carlos Giménez, una obra concebuda com a comiat i que funciona de forma independent (no cal haver llegit les anteriors per comprendre la història), que tanca la saga a través del retrobament (l’últim, segons comenten els mateixos participants), de quatre companys de professió amb una edat en què ja haurien de portar més d’un lustre jubilats. I dos i tres en alguns casos, el mateix autor signa l’obra el 2022, amb vuitanta-un anys en aquell moment. Se sobreentén que només un dels comensals està veient la seva obra reeditada (i, per tant, cobrant drets d’autor); i la resta, no (és a dir, que avui dia és difícil accedir-hi).
Aquest comensal privilegiat és, en aquesta ocasió, l’alter ego de l’autor, Marcos Mora, protagonista de la portada del còmic i la veu cantant a la conversa durant el sopar, que serveix d’excusa per reflexionar sobre les situacions personals i actuals de cadascú dels presents i recordar anècdotes passades, relacionades amb la seva feina. Un ofici sempre precari, exigent pel que fa a dedicació (com més quantitat dibuixis i de més qualitat, més cobraràs), i poc reconegut a nivell oficial (a data d’avui, continua sense haver-hi una formació oficial professionalitzada com a historietista). I, també, poc reconegut a nivell gremial, per les dificultats que suposen les característiques implícites del tipus de feina per aconseguir una defensa corporativista dels autors (habituats a un treball en solitari la majoria de vegades), menyspreats durant dècades per part de les editorials, per exemple, a reconèixer l’autoria i la pertinença dels originals dels dibuixos a l’autor que els va fer, cosa que es torna a denunciar en aquest còmic, i que va ser una constatació durant dècades al segle XX al nostre país.
Les vivències dels quatre veterans autors són el reflex de la societat en què van treballar. Recorden quan Barcelona era un pol d’atracció de talent i lloc de pelegrinatge obligat per als que volien arribar a alguna cosa a la professió, i com el declivi del sector va provocar el camí contrari, buscant noves oportunitats professionals. Recorden també el que va significar viure a l’època franquista, la manca de llibertat, la por a la represàlia, l’autocensura implícita o els petits (o grans, depèn de cada cas) esforços amb la clandestinitat antifranquista.
Al còmic, Giménez utilitza el recurs de dibuixar escenes retrospectives per mostrar al lector els records que s’estan explicant entre ells a la taula del restaurant. Alguns dels records són còmics, altres peculiars, relacionats amb la professió, altres condicionats per la situació política, com les seves trobades amb la Guàrdia Civil, temuda amb raó segons els records plasmats a les pàgines del còmic.
Un dels personatges narra la seva odissea quan, tornant d’una trobada clandestina, amb el cotxe carregat d’octavetes antifranquistes, el va parar la benemèrita en un control aleatori: «Me temblaban las piernas. Y, entonces, sentado en mi estudio, fue cuando realmente fui consciente del riesgo que habíamos corrido… si nos hubieran descubierto las octavillas, nos habrían detenido, nos habrían interrogado y lo más probable es que nos hubieran dado de hostias hasta que hubiéramos dicho donde habían sido impresas… Yo estaba completamente seguro de que Lea no habría hablado, aunque la hubiesen matado, pero… ¿Y yo? ¿Qué habría hecho yo si me hubieran torturado? ¡En casa de Tonio estaba escondida toda aquella gente, posiblemente toda la plana mayor del PSUC…». Ves per on, sembla que no es pot afirmar tan alegrement que qualsevol temps passat va ser millor.
Tant experiències no agradables de recordar com d’altres més divertides i interessants mostren la complicitat i la companyonia dels col·legues de professió, així com la tenacitat dels joves que s’obrien camí com a autors de còmic, també es poden apreciar al treball que Giménez va dedicar al seu company de professió, Pepe González (1939-2009), al seu monumental homenatge realitzat en els cinc volums que van formar Pepe (2012-2014), publicats per Panini Comics. Un dels grans autors autòctons, reconegut i admirat internacionalment, que va morir oblidat a la seva Barcelona natal.
Sigueu generosos amb els autors, ara que es pot saber com se senten i què pensen llegint La última cena de los veteranos. I sí, sobretot, amb els veterans.
Catalunya Plural, 2024 
