No cal haver llegit Hannah Arendt per segurament saber alguna cosa de la seva vida. La seva condició de jueva, la seva persecució i fugida de l’Alemanya nazi, potser la seva relació amb un altre dels grans noms de la filosofia contemporània com Martin Heidegger… I fins i tot si s’ha llegit alguna cosa d’Hannah Arendt, costarà saber què va pensar i va defensar sobre el conflicte entre Israel i Palestina que ara està en un dels seus moments de més gravetat. Es calcula que ja han mort més de 5.000 persones a Gaza pels bombardejos de l’exèrcit israelià després de les accions de Hamàs el passat 7 d’octubre que van causar 1.400 morts i 222 segrestos.
És fàcil que identifiquem Arendt amb la causa jueva i amb la defensa d’Israel per la seva persecució, potser perquè sabem que va escriure obres com Els orígens del totalitarisme o Eichmann a Jerusalem. Durant uns quants anys de la seva vida, Arendt es va considerar sionista, partidària de la creació de l’estat d’Israel. Però va canviar, va ser un període. Ella mateixa ho explica i argumenta a partir del que ha viscut: “No pertenezco a ningún grupo. Como saben, el único grupo al que he pertenecido fue al sionismo. Y, naturalmente, se debió a Hitler. Duró desde 1933 al 1943, luego rompí con él. Para mí, la única posibilidad de defenderse era hacerlo como judío y no como ser humano; esta última posición me parecía un gran error, puesto que si se nos ataca como judíos, hay que defenderse como judíos y no podemos decir: «Perdón, no soy judía, soy un ser humano”.
Arendt es presenta com algú que no pertany a cap grup, es va considerar integrant del sionisme en un moment molt particular de la història. És de les autores que fan explícita la seva preocupació pels riscos i perills de no pensar amb el propi cap. Formar part d’un grup, d’una tradició, no sempre ajuda a pensar amb el propi cap, a pensar sense baranes, sense agafadors, sense agafar-se. Potser, més aviat, ho entorpeix. Però el seu distanciament del sionisme té a veure amb alguna cosa més. Una lectura imprescindible per aprofundir en aquestes qüestions són els seus textos jueus, és molt recomanable el gruixut volum d’Escritos judíos (Paidós 2009), on es recullen diversos materials essencials per a aquesta aproximació.
Hi ha diferents esdeveniments viscuts durant la dècada dels anys 40 que mostren clarament la posició crítica d’Arendt respecte del govern israelià i de diferents sectors de la societat. L’assassinat de Folke Bernadotte (1895-1948). Bernadotte, diplomàtic suec, va morir assassinat a mans del grup israelià Lehi. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides li havia demanat l’any 1947 que intercedís per aconseguir una treva en el conflicte arabo-israelià. Arendt va criticar al govern israelià per la seva la tebior, si no complicitat, amb aquest assassinat. En un text de l’època acaba amb una consideració que torna sobre la necessitat de pensar i actuar més enllà de partidismes i accions de grup: “Lo que ni los judíos ni los árabes pueden ya comprender es que puede existir, incluso en nuestro mundo, un hombre independiente sin prejuicios y sin interés personal, y aún así apasionadamente interesado en el estado de cosas internacional. Ensordecidos por el ruido incesante de la propaganda, ya no pueden distinguir la voz de la integridad; y, encendidos por su propio fanatismo, se han vuelto insensibles al verdadero calor del corazón”.
La insensibilitat davant la “veritable calor del cor” és una de les claus d’aquest llarg conflicte i d’altres que en el nostre món no deixen de generar dolor. Necessitem ser sensibles davant dels mals del nostre món, més enllà de qui els cometi, més enllà que siguin causats pel nostre “bàndol” o per un altre. Arendt no va tenir objecció a denunciar públicament projectes polítics israelians que va qualificar com a molt similars “als partits Nazi i Feixista pel que fa a la seva organització, mètodes, filosofia política i atracció social”. Així ho escriuria en una carta oberta al New York Times el 4 de desembre de 1948 davant la visita de Menachem Begin, líder del Partit de la Llibertat (Herut) als Estats Units a la recerca de suports. Una carta signada per diferents personalitats jueves, Albert Einstein entre elles. Begin, posteriorment, seria primer ministre d’Israel entre el 1977 i el 1983. Herut més tard seria el partit dominant al Likud, el partit presidit avui per l’actual primer ministre Benjamí Netanyahu. L’any 1948 el text era molt clar valorant les accions del partit de Begin: “Es el sello inconfundible de un partido fascista, para el que el terrorismo (contra judíos, árabes y británicos por igual) y la tergiversación son los medios y un «Estado del Führer», el objetivo”.
Hannah Arendt, el seu pensament i la seva acció no van rebre una bona acollida al conjunt de la societat israeliana. Hi va haver qui no va acceptar la seva veu crítica amb el sionisme, el seu pensament propi sobre l’Holocaust, sobre la construcció de l’estat d’Israel, sobre la convivència necessària, sobre els comportaments feixistes i nazis de qui havia patit el feixisme i el nazisme… Arendt, des de la seva condició de jueva, és una veu a recuperar de cara a cercar possibles camins que ens permetin avançar en la resolució d’aquest terrible conflicte. Arendt és sensible a totes les morts, a tot el dolor. Aquest és el primer pas per poder deixar de generar terror i començar a construir pau.
Catalunya Plural, 2024 
