Confesso que, quan escric les Barcelones, a vegades penso en la seva recepció per part del públic. A llarg termini estic ben tranquil per quelcom sense relació amb l’egolatria. Fins a la data ningú havia mimat amb tantíssim detall els marges comtals, fet clau per a donar als meus papers una vigència més enllà del present, però és clar, som a l’any 2023, i això comporta trobar-me pel carrer amb persones, també amb algun animal, o rebre comentaris de tot tipus a les xarxes.
La sèrie de La Jota va de meravella, però com potser sóc el primer a donar-li la identitat pròpia que mereix són molts els preguntons sobre els seus límits. A veure, son fàcils i va bé recordar-los, sobretot perquè és, fins a cert punt, el tema de l’article d’avui.
El barri es delimita per Arnau d’Oms -durant molt temps impossibilitada per les cotxeres del tramvia-, Escòcia, també varada fins els 60 per la masia de Can Garrigó; Fabra i Puig, la riera d’Horta -massa menyspreada en aquesta equació- i la Meridiana.
Aquesta avinguda, la tercera més llarga de Barcelona, tindrà una importància capital en els següents paràgrafs, doncs abans no era cap frontera de la nostra protagonista perquè era en plena formació, condicionada, com tots els alentorns, pels rails del ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant, tan sols soterrat l’any 1948, data fundacional per a donar a aquesta artèria d’entrada i sortida la seva personalitat d’autopista urbana fins no fa gaire.
Abans d’això, el seu nom apareix poc als planisferis, perquè la seva extensió era molt menor. Això implicà el naixement de determinats carrers avui en dia desapareguts, com el d’Onyar, al costat del mític Tomàs Padró, o el d’Ourense, la quarta marca de La Jota.
La via dedicada a aquesta localitat gallega encara s’insinua a la superfície. De fet, mentre l’investigava m’he emocionat una mica al comprendre com l’origen de tots aquests estudis veuen la llum quan era un nen petit i tornava del poble. L’ingrés des de la Meridiana, a més de servir-me per a divisar a la llunyania la Sagrada Família i un neó de Coca-Cola, em fascinava just quan deixàvem enrere l’apeadero de Fabra i Puig.
El carrer d’Ourense és un altre motor de recerca per a entendre la formació del barri. Els papers més antics daten de 1913 i emmarquen el terreny entre la via fèrria i la barriada de Santa Eulàlia. Acte seguit, el plec conté una sorpresa amb una nota de Manuel Juncadella Robert, enginyer a posteriori regidor de l’Ajuntament franquista de la postguerra.
La causa de la seva aparició als documents és, de ben segur, la seva relació amb un dels propietaris inicials, Jaume Oliva Serra, qui a finals de maig de 1919 va patir un atemptat a l’abans anomenat passeig de Santa Eulàlia en ser, des de la seva empresa de construcció, un dels impulsors del locaut d’aquells mesos posteriors a la victoriosa “Vaga de la Canadenca”.
El capitalista, membre de la junta de propietaris d’Horta i Santa Eulàlia, sobrevisqué després de ser greument ferit per tres trets. No tenia tanta repercussió social un altre dels primers pobladors, Paco Sagués, un d’aquells anònims dels que poc o res he descobert, amb l’excepció d’una possible adhesió a la Unión Patriótica de Camp de l’Arpa,
Sagués, malgrat ser un més entre els ciutadans, aporta dades curioses. Com molts altres de la zona, tenia la seva residència habitual a la rodalia. Vivia als baixos del nº40 de Concepción Arenal, i al 1926 rebé permís municipal per a tenir aus de corral al nº 8 del carrer d’Ourense, junt al carrer de La Jota; tot i així, li fou denegada una petició per a alçar un cobert a la finca projectada pel nostre benamat Josep Masdéu Puigdemasa.
Altres persones d’aquesta fornada foren el seu veí Francisco Callico, Andrés Carrió, Leonor Gaspà o Félix Font, aquest darrer domiciliat al 33 del carrer, amb la particularitat d’ubicar-se entre Fabra i Puig i el genuí topall d’Ourense, en una confluència del torrent de Piqué, tal com pot apreciar-se al mapa parcel·lari de 1931.
A hores d’ara, el rastre d’Ourense és escàs, i el senyors que s’asseuen en un banc on abans hi hagueren cases em miren com si fos un marcià amb càmera de fotos posseït per aquell espai oblidat un cop se’l carregaren per exigències del guió de la primera postguerra.
La senda envers l’horrorosa Meridiana de la meva infantesa es propulsà a partir de 1945. És just aquell any quan alguns habitants del carrer d’Ourense reberen notificacions d’expropiació i modificacions, fos de l’ample de via com de la seva sort vital, tan urgents com per a tornar l’any 1954, quan el procés per a estendre el monstre, més tard rematat amb els ponts divisoris, cobra una embranzida definitiva.
Tot i així, l’any 1959 el municipi arregla les voreres i el macadam. Fou el cant del cigne. Als mapes dels anys seixanta Ourense s’ha esfumat per art de màgia de la Meridiana, omnipotent i hegemònica, aclaparadora davant d’aquell pobre carrer col·locat a una pèssima conjuntura sense càlcul algun en relació al futur, quelcom reproduït a moltes d’altres latituds de Barcelona, on donem amb arquitectures improcedents donada l’evolució de la morfologia.
Això s’aprecia al llarg de la Meridiana, amb alguns punts calents, com bé podria ser el seu tram des d’Independència, on dos immobles sintetitzen la lluita narrada en aquestes pàgines. El magnífic bloc de La Caixa d’Estalvis, firmat per Sagnier fill, mostra a qui vulgui el present, llaurat per l’avenir, dels anys quaranta, mentre a l’altre costat la casa Sabadell, d’incerta autoria entre Masdéu Puigdemasa i Ramon Puig Gairalt, exhibeix una de les majors belleses de la perifèria. Almenys no com Ourense, resistí la brutalitat, i potser algun dia sigui la guanyadora del partit urbà, acumulació de capes i sediments a través de dècades i història.
Catalunya Plural, 2024 
