En un article recent, Pere Vilanova recordava que la seva primera visita a Palestina i Israel va ser l’any 1967. Hi va anar amb una motxilla i hi ha tornat en moltes ocasions. A l’article esmentat, publicat a La Vanguardia, recollia unes paraules d’Ami Ayalon, ex-cap dels serveis d’intel·ligència interior d’Israel, Shin Bet: “Nosaltres tindrem seguretat quan ells (els palestins) tinguin esperança”.
Comparteix la visió d’Ami Ayalon
Els caps del Shin Bet, com els del Mossad, poden ocasionalment parlar quan deixen el servei, i així i tot no són gaire prolífics. Amb Ami Yalon hem de tenir present que el van nomenar justament quan l’assassinat de Rabin, que va saltar tota la cúpula del Shin Beth d’una tacada i el van cridar d’urgència. Ell explica molt bé, en un documental de fa uns anys, que es diu “The Gatekeepers” (“Els Guardians”), que està a internet en obert, que el que més el va sorprendre és que el Shin Bet és un servei que quan surts, quan el deixes, veus que t’has tornat més d’esquerres que quan hi vas entrar. Volia dir una cosa molt certa, que és que el Shin Bet ha fet moltes coses, moltes molt eficients, d’altres no tan eficients com, per exemple, l’assassinat de Rabin, però que dirigir-lo t’obre molt els ulls. I conclou amb aquesta síntesi tan fantàstica: “seguretat al 100%, no la tindrem els jueus d’Israel si l’altra part no obté alguna cosa”. Això que es tornen més d’esquerres també els ho he sentit dir, formalment o off the record, a alguns generals israelians quan ja estan retirats del tot. Quan els laboristes deixen de ser hegemònics, la cúpula militar a Israel, durant diverses dècades, era més progressista, curiosament, que la cúpula política. Algun general israelià, per exemple, el general Aaron Yarif, que va ser el cap de la intel·ligència militar durant la Guerra dels Sis Dies, em va dir, als anys 90, quan el vaig conèixer, ja retirat, una cosa interessant: “Quan va esclatar la primera intifada, del 87 al 92, ens vam adonar que teníem molts escenaris per prevenir guerres, la del Yom Kipur, la dels Sis Dies, però no teníem cap sistemàtica de seguiment del que passava en el dia a dia als territoris ocupats. Res”. Això explica que la primera intifada va agafar també bastant desprevingut l’establishment israelià. Eren canalla, joves que tiraven pedres. Alguns, còctels molotov, però molt pocs -això va venir a la segona intifada- i, per tant, Israel, amb el que els ha passat, pel potencial simbòlic que té de vulnerabilitat, tindrà moltes conseqüències: els han agafat amb els pantalons baixats.
Perquè Palestina tingui esperança, què caldria?
Vaig començar a anar a aquella regió el juliol-agost del 1967; és a dir, immediatament després de la Guerra dels Sis Dies. Era l’època de l’hegemonia dels laboristes, alguns molt durs, com Dayan o Golda Meir, que pensaven que amb aquella victòria militar els règims àrabs no tornarien a provar més guerres contra Israel. Va passar amb la guerra del Yom Kipur de l’octubre del 1973, però, en realitat no tenien un pla clar de què fer amb els territoris ocupats. Desocupar-los, però que algú se’n fes càrrec. L’any 1967, l’OLP pràcticament no existia. En aquella època, Israel pensava que del control de Cisjordània se n’ocuparia Jordània, el rei de Jordània, i de la responsabilitat d’Egipte se n’ocuparia Nasser directament. “Transferim-los als estats que existeixen i són estats sòlids, potser no ens agradarà perquè no són gaire democràtics, però se’n faran càrrec”, pensaven. Això tampoc va passar. Hi ha una manca de pensament estratègic, i la guerra del Yom Kipur els va agafar completament per sorpresa. Va saltar tot, la cúpula militar, la cúpula d’intel·ligència i Golda Meir, que era primera ministra, que no és poca cosa. El 1982, a la guerra del Líban, va passar igual. Van rodar menys caps, però també en van rodar. Entre d’altres, el de Sharon, amb qui no es van atrevir gaire. El van treure del Ministeri de Defensa, que és qui va provocar aquella guerra, i el van ficar en un ministeri de segona fila. Allà roden caps. Tinc curiositat per veure què faran ara, i no poden esperar a controlar Gaza perquè no és controlable. D’aquí ve l’esperança. Si volen que Gaza sigui controlable, hi ha d’haver algú que controli la situació, que la població en reconegui el lideratge. I això, a partir del 2007, és Hamàs. Per tant, han de tractar amb Hamàs. De fet, hi estan tractant.
Sí?
Han deixat anar uns quants ostatges. Han deixat anar dues senyores molt grans que han dit, en arribar a Israel, que van tenir molta por, però que les van tractar correctament. L’establishment militar i d’intel·ligència israelià té tots els canals oberts. I això és Qatar, Egipte i Turquia.
Seguretat al 100% no la tindran els jueus d’Israel si l’altra part no obté alguna cosa
No es pot pensar en què l’Autoritat Nacional Palestina es converteixi en l’interlocutor d’Israel en comptes de Hamàs?
L’Autoritat Nacional Palestina, en aquests moments, no és que estigui morta, és que està mal enterrada. Tots els governs israelians, fins aquest, i ara no sabem què passarà, han tingut relacions, incloent seguretat, amb l’Autoritat Nacional Palestina. De fet, hi ha dues Palestines: a Gaza mana Hamàs i a Cisjordània, Al Fatah, diguem-li Autoritat Palestina, diguem-li com vulguem. El 2007 va haver-hi literalment una guerra civil entre ells, amb morts, represàlies, detinguts, presons bastant plenes,… No s’ha refet res que signifiqui una Palestina. L’establishment internacional, incloent el govern israelià, des del 2007 opta una mica per ajudar a mantenir l’Autoritat Palestina davant de Hamàs, perquè no hi ha pla B. Un exministre de Defensa israelià em va dir, en una conversa distesa que, a canvi d’això, els governs israelians dels últims anys -aquest ara no el compto, però incloc els de Sharon, per exemple, i durant una època el de Netanyahu- obririen progressivament la mà de manera que milloressin substancialment les condicions de vida a Cisjordània, econòmicament, socialment. I amb llibertat de moviments. La joventut palestina, la gent de Cisjordània, vol viure una mica millor. Però els dos estats estan més morts que Tutankamon.
No creu en la solució dels dos Estats? És l’aposta del president del govern espanyol, Pedro Sánchez
No, vaig deixar de creure-hi exactament l’any 2005. Reivindicar els dos estats és una manera de dir als palestins que no els oblidem del tot, però no són declaracions que sonin a que ara s’obrirà no sé quina negociació. Aquest tema es va tancar durant la segona intifada, del 2001 al 2005. Des de llavors ençà, George Bush va plantejar un pla de pau que se’n va dir el Pla de Pau d’Anàpolis.
Georg Bush pare?
No, no, el fill. El pare va invertir seriosament en la conferència de pau de Madrid. Tothom creia que d’allà en sortiria alguna cosa, i va sortir el procés d’Oslo. Són els dos únics moments de credibilitat per part de les dues parts “d’intentem-ho, fem alguna cosa que pugui durar”. Va durar fins el setembre del 2000, de fet fins el gener del 2001, quan Sharon va fer aquella passejada per l’esplanada de les mesquites, amb 1.500 policies acompanyant-lo. Allà va esclatar la segona intifada, exactament aquell dia. I ja està, no hi ha hagut res més.
No hi haurà dos Estats?
No, jo sóc taxatiu, no els veuré ni jo, ni els meus fills, ni els meus nets, si algun dia en tinc. Això està mort i enterrat.
Si volen que Gaza sigui controlable, hi ha d’haver algú que la població en reconegui el lideratge. A partir del 2007 és Hamàs. Per tant, han de tractar amb Hamàs. De fet, hi estan tractant
Si hi hagués un estat únic, els israelians sembla que temen que acabessin essent menys que els palestins, i que això repercutís en el govern
No, no, no. Vaig fer un estudi sobre això. Aquesta balança l’han equilibrat durant aquests últims 20-25 anys els ultraortodoxos israelians, jueus. En aquests moments, podríem dir que hi ha també dos Israels. La costa, i sobretot Tel Aviv, la capital blasfema segons tots els rabins ultraortodoxos, i Jerusalem. Els kibbutz que van assaltar no són assentaments, són kibbutz; és a dir, en territori israelià històricament admès com a tal, un reguitzell de petits assentaments, que no eren de colons. Aquests que han massacrat eren tots d’esquerres, votaven centre esquerra. En alguns hospitals israelians, els ferits, els familiars dels ferits o als funerals, els familiars dels morts increpen a ministres de Netanyahu o a Netanyahu. Cinc o sis dies després de produir-se l’atac de Hamàs, Netanyahu no havia visitat cap d’aquests kibbutz i cap dels ferits. Això a Israel, creu i ratlla. Crea un ressentiment. Hi ha un Israel liberal que inclou el que queda dels partits d’esquerres: Meretz, i les restes del laborisme que són quatre gats i un que sobra, i ja està. El que ha quedat és un estat amb un país molt segmentat, amb clivatges molt difícils de superar, perquè són seculars versus religiosos, religiosos versus ultraortodoxos religiosos -que són aquests que ni fan la mili ni paguen impostos- i àrabs israelians. Això dona tres paquets diferents. I al camp palestí el que hauria de començar a pensar algú allà -però amb Hamàs és difícil- és el que encara ningú ha dit seriosament sobre els camps de refugiats sahrauís de Tinduf. La meva pregunta és molt senzilla: Els senyors del Polisari, ¿quantes generacions més de sahrauís volen mantenir als camps de Tinduf? Anem per la quarta generació. “O és que fins que no es compleixin…”, diuen. No es compliran. No hi haurà referèndum d’autodeterminació. Amb sort, es resoldria amb el que està promovent amb discreció el rei de Marroc amb l’ajut de França, molt més que el d’Espanya: una comunitat autònoma i ja està. Què passaria? Seria terrible? Tots els palestins que estan a Cisjordània o Gaza tenen ganes d’anar al Líban a un camp de refugiats? No, ni gota. Estem en una situació dramàtica, però els temps dels passos polítics no seran mai proactius. Sempre seran reactius.
Preocupa força derivar cap a un creixement visible del racisme a Europa occidental
No s’arribaria mai a una situació de majoria de població palestina?
Això és aritmètica del Pla de partició de les Nacions Unides, i va durar fins a la Guerra dels Sis Dies. Ningú es creu això ara. El que hi ha és un problema molt seriós, i és que a la joventut palestina no et pensis que els tanquen totes les portes. Els de Cisjordània se’n van a l’estranger. Aquest drenatge de cervells consisteix en que s’han flexibilitzat els visats de sortida als joves que tenen estudis de certa qualitat a la universitat Al Quds o la universitat Birzeit. Hi ha universitats bones en aquests moments a Palestina. Després, quan intenten tornar, de vegades no és tan senzill però és que n’hi ha que no tenen ganes de tornar, perquè si tu ets enginyer informàtic i al Canadà et donen asil polític, què faries? Jo em quedaria al Canadà, segur. El paradigma dels dos estats o les aritmètiques demogràfiques el deixo per acadèmics que no saben gaire més què dir fora d’aquest esquema.
El paper de la Unió Europea, com el jutja?
La Unió Europea, com sabem, és molt generosa, per utilitzar una expressió que em va ensenyar un treballador de la Comissió Europea a Jerusalem; quan no està d’acord amb quasi res políticament el que fa és posar diners per a les bones obres a Terra Santa. Les oficines de la Comissió Europea a Jerusalem són enormes i hi treballen molt. Conec gent que hi ha treballat anys i hi penca molt, però penca molt fent què? Bones obres a Terra Santa. El govern israelià ho sap, els serveis d’intel·ligència també, hi ha una mena d’statu quo. El Consell Europeu hauria d’exigir per unanimitat que el govern israelià deixi aquesta política repressiva de xec en blanc. Només dir això ja seria una gran cosa. Però la Unió Europea és indispensable allà. Els donants a les Nacions Unides financen l’UNRWA, el sistema de refugiats a Palestina, que és molt més que camps. A Bethlehem hi ha el camp de Dheisheh, que deu tenir 30 o 40.000 habitants i és com un barri una mica més desafavorit del gran Bethlehem. No són tendes, ni barraques,… La UNRWA proveeix escolarització, assistència sanitària, assistència a famílies molt desafavorides. Fa obra social amb un pressupost que els costa mantenir, perquè els donants cada vegada són més garrepes. Tampoc se’n despenja ningú. No hi ha cap país que digui que no donarà més diners als palestins. Ni Trump s’hi va atrevir. Els que coneixem com funcionen Acnur o la Creu Roja, si les crisis humanitàries són molt bèsties i sobretot s’allarguen en el temps, sabem que això produeix un estrès sobre el finançament i els mitjans. A Gaza la gent es posa per centenars i centenars a les escoles d’UNRWA, pensant que no seran bombardejades. De moment no ho són directament, però sí com a danys colaterals. Gaza està molt apretat. Té 40 km per 10, que és com de Barcelona a Mataró, amb 2.200.000 persones. Depèn tot de quanta gasolina deixen entrar els israelians, quant menjar deixen entrar, etc. És un territori assistit amb criteris de gestió política de qui el domina i Egipte, que ja va intentar diverses guerres contra Israel i fa temps que no n’ha intentat cap més, està en això en total coordinació amb Israel. Entre Egipte i la Franja de Gaza hi ha una petita carretera que es diu carretera Filadèlfia, on hi ha tres controls, l’egipci, que és la reixa que hem vist aquests dies a la televisió, la part israeliana i la missió de la UE, que des de que es va crear al 2007 no ha pogut decidir res per ella sola, res, ni obrir la reixa ni tancar la reixa, ni deixar passar tants o no deixar passar quants. Jo sempre he dit que per què no la retirem? Almenys enviaríem una senyal. La UE es caracteritza perquè li costa molt decidir algunes coses però si no funcionen encara li costa més rectificar-les. Hi ha casos, com Geòrgia, on la missió de la UE va funcionar més o menys bé però perquè els russos van voler.
L’Autoritat Nacional Palestina no és que estigui morta, és que està mal enterrada
Les Nacions Unides van aprovar la partició de Palestina el 1947. Han passat 76 anys i estem com estem. Podem parlar d’un gran fracàs de les Nacions Unides?
Aquests últims anys que feia classes a nivell màster, quan la temàtica anava de conflictes congelats o de conflictes bloquejats plantejava als estudiants aquesta qüestió: el món des de 1946 fins ara seria millor si no hi hagués hagut mai cap Nacions Unides, enlloc del que hi ha, que són unes Nacions Unides molt decebedores? Els estudiants, menys algun de molt simplista, no sabien què contestar. Si m’ho preguntessin ara, jo contestaria que, per molt deficitària que hagi sigut, el món segur que no seria millor sense les Nacions Unides. No estem en un món com el de la Pau de Wesfàlia del segle XVII, en el qual hi havia trenta entitats estatals o imperials que ho controlaven tot. Al món no hi havia descolonització, encara s’estava construint el colonialisme. Els estats absoluts, que eren 30 o 32, es van posar d’acord que, a partir d’aquell moment, els conflictes entre ells es resolguessin a través de tres regles que si tothom respectava seria més senzill de gestionar el món que a l’edat mitjana, que era caòtica: la guerra, el comerç i la diplomàcia. Si el món hagués de funcionar sobre cinc superpotències i pactessin entre elles seriosament no tocar fronteres i resoldre inclús les crisis severes a través de comerç, diplomàcia i guerra, i una guerra amb regles, que és el que es va intentar durant el segle XX, convencions de Ginebra i tot això, el món seria senzill. Però no és així. Jo no em sumaré a la cerimònia de dir que tant de bo no existissin les Nacions Unides; no m’hi sumaré segur.
Es critica el funcionament del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i es demana que s’acabi amb el dret a veto per part de les grans superpotències
Es va intentar l’any 1995, que era el 50è aniversari de la creació de les Nacions Unides; es va intentar el 2005, que era el 60 aniversari i no s’ha tornat a intentar. Les dues vegades es va convidar els governs i els parlaments a fer reunions d’experts. El 1995 em van convidar a Madrid al Congrés dels Diputats per parlar-ne, i allà uns quants, pocs, ens vam adonar que no anava de consultes als parlaments. En els dos casos es va bloquejar completament qualsevol proposta de reforma el dia que algú va dir que s’haurien de fer dues coses. Una, que s’ampliés el nombre de membres permanents del Consell de Seguretat amb una potència llatinoamericana, Brasil -en aquella època era políticament correcte dir això- i que potser Japó i Índia hi entressin també. Xina va dir que per sobre del seu cadàver, que ni de conya. I aquí s’acaba la història. L’altra proposta era introduir la regla de la majoria vinculant al Consell de Seguretat.
Els dos estats estan més morts que Tutankamon
L’esquerra s’ha dividit davant d’aquesta guerra entre Israel i Hamàs. Hi ha una esquerra que posa l’accent sobretot en el suport al poble palestí i una altra que reconeix el dret d’Israel a defensar-se
Aquesta pregunta que es fa sovint i és lògic, a mi personalment, ara que estic ja molt retirat de la política i bastant retirat de la vida docent, em planteja vàries reserves. Una, és que no estic gens segur que tinguem un consens clar de què és l’esquerra. Segon, em planteja un altre problema i és que pensar que aquesta suposada esquerra que invoquem amb tota la bona fe del món té una superioritat moral sobre el que anomenaríem dreta, tampoc ho compro. Sóc molt escèptic, no espero que en tots els problemes del món, que fan por, de complicats com són, puguem construir un referent del que seria l’esquerra i la dreta. Això tampoc no ho compro. El que em preocupa molt més és que davant del tema d’Israel i Palestina, al llarg de 75 anys, pel que fa als europeus i l’esquerra mundial per entendre’ns -si existís tal cosa- han perdut qualitat democràtica. Hi ha líders, hi ha figures importants a Amèrica Llatina, als governs o intel·lectualment parlant, com el Papa Francesc, que, si poden prendre posició d’una manera que finalment acabi tot sent culpa dels americans, millor, i això és una cosa que jo ja la dono per descomptada però que no m’aporta cap solució, ni intel·lectual ni moral. Amb la guerra d’Ucraïna ha sigut clamorós. “És una guerra dels europeus”, diuen, però quan tanquen el pas del blat pel canal de Turquia comença a passar gana tota l’Àfrica subsahariana. No sé si és una guerra d’europeus. El relat sobre la situació entre Israel i Palestina, vist des d’avui, excepte minories activistes on les veus propalestines auditivament són més òbvies però no de llarga durada, l’asimetria entre el paper d’Israel i el de Palestina davant dels governs i les societats europees, l’ha guanyat Israel. Israel ha anat disminuint una tradició progressista que era menys antipalestina que alguns governs àrabs de l’època. L’altre dia, en un hotel a la Rambla del Raval, que no és precisament l’avinguda Pearson, on un dels propietaris és un israelià, van entrar i el van pintar tot. “Fem una mica de propaganda allà dintre”. Per què? Antisemitisme del més clàssic. Quina persona ha sigut boicotejada tres vegades en el que portem de segle perquè ha vingut a cantar aquí, tot i que és una persona compromesa amb la pau, compromesa amb els dos estats i és íntegrament bona persona, amiga del Serrat, del Sabina i molts d’altres?: la cantant israeliana Noa. No fotem!
Aquesta actitud potser explica que a les manifestacions per la guerra d’Ucraïna hi vagi menys gent que a la de Palestina. A la primera, els dolents són els russos; a la segona, els Estats Units…
Totalment. Manifestacions a Europa occidental durant la guerra de Bòsnia perquè s’hi intervingués militarment per acabar-la, quantes n’hi va haver? Tres. Una, a Barcelona amb José María Mendiluce, Pasqual Maragall i Jordi Pujol, de la mà, a primera fila. I a Kosovo, què? La situació sobre el terreny s’assemblava molt a la de Bòsnia. L’agressor era el mateix que a Sarajevo. Les víctimes eren molt similars: musulmans exiugoslaus. El 1995, finalment, després que els mitjans posessin el focus, la qual cosa va ser crucial, sobre el que passava a Sarajevo i Mostar, hi va haver la intervenció. A Kosovo, l’únic que es va veure van ser les files de refugiats que els serbis radicals expulsaven cap a Albània i cap a Grècia. Aquí hi va haver fins i tot manifestacions a favor de Sèrbia; no molt nombroses, això sí. He conegut gent adulta que deia que s’havia d’intervenir a Bòsnia, però a Kosovo, no, i que tot era culpa de l’OTAN.
El Consell Europeu hauria d’exigir per unanimitat que el govern israelià deixi la política repressiva de xec en blanc
Quines repercussions tindrà a Europa aquesta guerra?
Tendeixo a ser optimista sempre que puc. Comparat amb l’alarma creixent que va provocar en diversos països europeus els atemptats a Europa a la sala Bataclan, a París, a Niça, a la Rambla aquí, que és una barreja de llops solitaris i una cosa una mica més complexa, les societats europees occidentals han reaccionat amb una considerable sang freda i calma. A França decapiten un professor, n’assassinen un altre, hi ha atacs a l’escola pública, però són casos força aïllats, que surten d’un cercle reclutat a una mesquita, com aquí el cas de Ripoll… El que preocupa força és derivar cap a un creixement visible del racisme a Europa occidental. Ens hem mogut cap a posicions electorals que provoquen governs de dretes, però a Portugal, a Grècia, a Espanya, inclús a França o al Regne Unit sembla que s’està corregint. El primer ministre britànic és d’ascendència índia, i el d’Escòcia, d’origen pakistanès. Europa és forta socialment. Ara bé! com Israel, ha tirat cap a una posició molt de dretes. Comparat amb altres societats europees que conec o he conegut bastant bé, Espanya és relativament poc racista. Aquí hi va haver aquesta senyora de Ripoll que va treure un percentatge de vots que crec que responia a un estat d’ànim momentani. Em costa de creure que Ripoll hagi basculat cap a l’extrema dreta. Ens hem de prendre seriosament aquestes coses, però no hem d’alarmar. Josep Borrell, l’altre dia, va estar bé al Parlament Europeu, quan va dir que no es creï més alarmisme del que hi ha, que hem de mantenir la calma des dels nostres valors socials.
Putin en surt beneficiat de la guerra entre Israel i Hamàs?
Putin té motius per estar relativament optimista, en relació a que Ucraïna surt del focus, però les coses no han sortit tal com ell volia. El suport de la Xina no és incondicional. En absolut. No concedirà mai escenificar que està d’acord en que es canviï la frontera d’un país perquè els seus casos són intocables. Es parla del sud global. Jo no sé què és el sud global. Corea del Nord és el sud global? Anem curts de conceptes que tinguin la claredat expositiva del món bipolar o la guerra freda. No tenim res semblant i a mi no se me n’acut cap. Primer va venir la globalització, ara el sud global. Crec que és molt més ajustat dir que al món actual, que no sabem explicar, el paradigma dominant és la interdependència i la fragmentació de poders si s’escau. La interdependència vol dir que ningú, ni els estats potents que es pensen que són qui sap què, obtindrà el control total de la seva agenda. Ningú.
Per molt deficitària que hagi sigut, el món segur que no seria millor sense les Nacions Unides
El conflicte es pot ampliar? S’hi poden implicar directament més països, com l’Iran, Egipte, el Líban, els Estats Units o Rússia?
Hem d’evitar la tendència a dir que hi haurà un esclat a Orient Mitjà. L’esclat a l’Orient Mitjà ja hi és. La bona notícia al Líban és que, amb la crisi econòmica que tenen, que és molt gran, continua existint com a estat, com a govern i com a sistema institucional gràcies a Hezbollah. Si Hezbollah volgués, allò s’acaba. El món seguirà sent una suma de situacions molt volàtils amb aliances puntuals, però a mi em preocupa molt més l’existència de les xarxes socials, que no desapareixeran. La capacitat d’erosionar el sentit crític de les nostres societats -ja no dic els líders o l’establishment– de les xarxes és devastador i, per tant, les guerres del futur immediat dependran de si els governs, la Unió Europea i altres instàncies internacionals saben tractar amb amabilitat el senyor Elon Musk. Prefereixo la pau de Westfàlia.
Per què?
Perquè els reis s’asseien i pactaven: “fotrem fora Napoleó, restaurarem tres o quatre imperis, l’imperi austrohúngar, l’imperi rus, i les regles del comerç a alta mar, i ens repartirem aquests continents pels quals ningú no s’hi ha interessat fins ara…”. És el colonialisme del segle XIX que tenia les seves regles. Em preocupa la volatilitat actual. Una explosió, un atemptat, no tens temps ni d’avaluar-lo. Quants terroristes tenim ara a les presons, a part dels islamistes? El que preocupa ara a les forces de seguretat, els Mossos, la Guàrdia Civil o el FBI, és no tant un islamisme creixent i desbordant, sinó la capacitat de reclutament de l’imam de Ripoll. No és una decisió que es prendrà ni a Iran, ni a Beirut, ni enlloc. És la galàxia d’aquest islamisme radical, i que et reclutin tres xavals obliga les forces de seguretat -a França ho han intentat- a una anticipació brutal. Això xoca amb diversos límits. Un és l’estat de dret. L’únic que pots fer és vigilar les persones que tems que cometin atemptats, però només els pots enganxar quan estan cometent un delicte flagrant, com els que van matar a trets a Cambrils.
Catalunya Plural, 2024 
