Diumenge passat va ser un dia dur per a l’esquerra colombiana. La coalició del president Gustavo Petro va ser la gran perdedora de les eleccions regionals i locals. Els partits tradicionals derrotats a les presidencials del 2022 van recuperar gran part del terreny perdut, guanyant en la majoria de governacions regionals i les principals alcaldies. Tot i que l’esquerra governarà 9 dels 32 departaments del país i va aconseguir guanyar en regions com la costa pacífica, la foto general és la d’un retorn a l’ordre polític tradicional. La situació és complicada per al primer govern d’esquerres de la història de Colòmbia, però encara és aviat per enterrar-lo.
A Bogotà, la gran aposta del president Petro, el seu candidat, Gustavo Bolívar, va quedar en tercera posició, i el polític de centre-dreta Carlos Fernando Galán va arrasar amb un 49% dels vots – resultat celebrat per l’actual alcaldessa Claudia López, que ha donat diversos cops de timó en relació al govern fins a erigir-se en una ferma opositora de Petro, malgrat la seva orientació suposadament progressista. L’afany de Petro per intervenir en la campanya electoral de la capital va nacionalitzar la disputa, fet pel qual la derrota del seu candidat es percep com un fracàs del president. A Medellín, la segona ciutat del país, tradicionalment conservadora, l’excandidat presidencial de dreta Federico Gutiérrez va guanyar amb el 73%. La majoria de governacions regionals també han quedat en mans dels mateixos partits tradicionals que estan bloquejant les reformes del govern al Congrés.
L’oposició i l’establishment mediàtic s’han afanyat a dictaminar la fi del cicle del canvi polític iniciat amb les protestes antineoliberals del 2019 i el 2021, que van possibilitar la victòria de Petro l’any 2022. Però la situació és més complexa. D’una banda, les eleccions territorials, que se celebren sempre un any després de les presidencials, normalment són desfavorables al govern nacional i segueixen lògiques territorials més que no pas nacionals. A aquesta dinàmica s’hi afegeix que el Pacte Històric, la coalició d’esquerres construïda per les eleccions parlamentàries i presidencials del 2022, no té ancoratge territorial a nombroses regions i ciutats. Encara que el govern estigués en el seu millor moment, no podria competir amb les poderoses xarxes clientelars dels partits tradicionals, que sovint recorren a la compra de vots, una pràctica òbviament il·legal però habitual a Colòmbia. És tan freqüent que es diferencia entre el “vot amarrat” (dictat per les maquinàries partidistes) i el “vot d’opinió” (expressat lliurement).
Un govern en hores baixes
Tot i aquestes excepcions, les eleccions s’han llegit a Colòmbia com un càstig al govern nacional, que ja passava un mal moment. Passat un any i pocs mesos de la seva arribada al poder enmig d’una onada d’entusiasme popular, el recolzament al president no supera el 30%, segons les enquestes. Les principals raons són la lentitud de les reformes promeses i certs escàndols a l’entorn de Petro, àmpliament difosos per un sistema mediàtic majoritàriament hostil al Pacte Històric.
Petro va ser escollit amb un ampli programa de reformes, que pretenen corregir els aspectes més nocius de les polítiques neoliberals i extractivistes que han dominat Colòmbia durant la seva història recent, i amb la promesa d’un ampli procés de pau que acabi amb el conflicte que castiga el país des de fa dècades, negociant amb nombrosos grups armats de diversa índole (guerrilles, paramilitars i crim organitzat). Les expectatives eren immenses al segon país més desigual d’Amèrica Llatina, on l’esquerra mai no havia arribat al govern nacional. El Pacte Històric va prometre descarbonitzar una economia molt dependent de la mineria i l’exportació de petroli, a més de reformar en un sentit progressista el sistema de salut, el dret laboral, les pensions, l’educació superior, les rendes mínimes…
El gran repte és que la coalició progressista va quedar en primer lloc a les eleccions parlamentàries del 2022, però no compta amb la majoria al Congrés, per la qual cosa Petro es va veure obligat a formar un govern ampli amb ministres centristes i conservadors, i a negociar cada reforma al parlament. Tot i que durant els primers mesos de govern va aconseguir aprovar una reforma tributària orientada a incrementar els recursos d’un Estat famèlic, l’oposició aviat va començar a posar pals a les rodes als principals projectes. Ara mateix, les propostes més importants del Pacte Històric estan encallades o avancen lentament al Congrés, frustrant un electorat ansiós per percebre el canvi que van votar.
A tot això s’afegeixen dos escàndols a l’entorn del president. Un dels seus fills va ser detingut, acusat d’haver finançat il·legalment la campanya presidencial del seu pare, mentre que l’antiga cap de gabinet de Petro ha estat denunciada per, suposadament, haver fet escoltes il·legals a una treballadora de la llar, sospitosa d’haver robat. Si bé cap de les dues acusacions s’han demostrat per ara ni impliquen directament a Petro, han estat convenientment airejades pels mitjans conservadors per a generar dubtes sobre la reputació del president. També ha rebut crítiques la vicepresidenta Francia Márquez per l’import d’alguns dels seus viatges internacionals a l’Àfrica, uns retrets amb tuf racista. El nivell d’escrutini sobre aquest govern és infinitament més gran que sobre qualsevol altre, una cosa cridanera en un país on més de 250 polítics han estat condemnats per vincles amb grups paramilitars responsables de nombrosos crims i massacres –una acusació que encara penja sobre l’expresident Álvaro Uribe, processat per manipulació de testimonis en un judici sobre l’anomenada ‘parapolítica‘.
Un futur incert
El govern de Petro travessa sens dubte el seu període més difícil des que va arribar al poder, però seria prematur dictaminar la derrota, i està en una situació més còmoda que, per exemple, el seu homòleg xilè. D’una banda, ha aconseguit èxits com la reforma tributària, els progressos en transició ecològica i les negociacions de pau amb l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), la principal guerrilla que continua activa després del desarmament de les FARC a partir de l’acord del 2016. Tot i que Petro no podrà aprovar totes les reformes amb el nivell d’ambició que li agradaria, té marge per negociar al Congrés almenys transformacions parcials. A favor seu té un panorama de partits tradicionals dividits i en general més clientelistes que ideològics, disposats normalment a cedir en votacions parlamentàries a canvi de càrrecs a l’administració o recursos per als governs territorials que controlen. Finalment, les mobilitzacions del 27 de setembre passat de suport al govern van mostrar que Petro continua comptant amb el recolzament del seu nucli dur electoral i de la majoria dels moviments socials que van impulsar la seva arribada al poder.
En els propers mesos es veurà cap a quina banda es decanta la balança. La gran pregunta és fins a quin punt l’esclat social del 2019 i del 2021 va transformar un país on l’esquerra ha estat durant dècades sotmesa a acusacions constants de tenir relacions amb les guerrilles i, per tant, marginada del joc polític. Si la transformació del sentit comú va ser profunda, el govern de Petro té opcions de resistir i deixar un llegat transformador. Si no, la política colombiana tornarà al seu conservadurisme habitual i el govern del canvi quedarà com una anècdota històrica.
Catalunya Plural, 2024 
