Hi ha una dita popular que diu que el treball dignifica i no puc evitar el riure sarcàstic cada vegada que escolto semblant frase. Mira que hi ha coses que passen pel meu cap quan parlo de dignitat: l’educació pública, els serveis socials, la seguretat social, l’atenció psicològica digna i assequible per a tothom, l’accés a un habitatge lliure d’especulació o un sou que ens permeti viure i no sobreviure, però, fixa’t, que mai a la vida hagués dit que el treball, tal com està actualment a Espanya (i sota el prisma del sistema capitalista), dignifica a la classe treballadora.
Crec que el meu descontentament amb el sistema laboral del nostre país es deu, en gran part, a la meva experiència personal. Malgrat el que alguns poden afirmar per internet, vinc d’una família humil, en la qual els pocs privilegis que he tingut es deuen al sacrifici dels meus pares, que van treballar moltes hores extres per a brindar-me una vida millor que la quel ells van tenir.
He estat testimoni, durant tota la meva vida, de com els meus pares s’han aixecat a les 5 del matí per anar a treballar i de com la meva mare, quan era autònoma, treballava més hores que un rellotge ofegada en milers d’impostos i les pèssimes condicions que l’Estat ofereix a les PIMES que, per si algú en té algun dubte, no són Amancio Ortega.
He estat partícip de com els meus pares, malgrat treballar de sol a sol i d’arribar a casa sense ganes de fer absolutament res més que descansar, han hagut de fer càlculs i malabars per a poder pagar les innombrables despeses estratosfèriques que, d’altra banda, són serveis essencials.
I també he estat protagonista, en primera persona, de com moltes persones joves, amb 16 anys, sortim al mercat laboral per a poder costejar-nos la vida, els estudis o la independència, trobant-nos davant d’un sistema capitalista que no permet que la gent jove puguem tenir una vida autònoma malgrat treballar incansables hores i de tenir una formació que cap generació anterior havia aconseguit.
Soc plenament conscient que rebaixar la jornada laboral de 40 hores a 37 hores i mitja no és, precisament, el gran canvi de paradigma, però sí que és un petit avenç que notaran moltes persones humils en la seva salut física i mental.
No m’entra al cap que dediquem el mateix temps al descans, a l’oci i a la jornada laboral. No m’entra al cap que hi hagi gent que no entengui que les persones no hem vingut a viure per a treballar, sinó a treballar per a viure.
No pot ser que la classe obrera del nostre país estigui comptant els innombrables anys que els queden per a jubilar-se mentre els polítics, que porten tota la vida acomodats a la seva cadira, estiguin pensant a augmentar aquesta edat. No pot ser que la classe obrera del nostre país vegi més als seus caps que als seus fills, i no pot ser, i no ho serà, que el destí de la classe treballadora sigui enriquir a uns pocs mentre se’ns escapen els anys de vida amb el llom doblegat, li pesi a qui li pesi.
Catalunya Plural, 2024 
