Sempre hi ha un dia a la setmana que surto amb la càmera per a fer fotos relacionades amb les següents Barcelones. El diumenge que vaig capturar les del carrer Ourense des de la Meridiana em va cridar molt l’atenció com aquesta via desapareguda tenia un tram inicial entre riera d’Horta i Escòcia, descavalcada de l’alienació de la resta amb un bloc majestuós dels anys quaranta o principis dels cinquanta.
A l’altra banda d’Escòcia hi ha una finca com apartada de la vorera, una prova de com aquesta ha anat eixamplant-se. Correspon al 2-4-6 d’aquest carrer amb sabor britànic, degut a que és un homenatge als propietaris de Fabra i Coats.
L’immoble no té res d’especial, excepte la seva ubicació. Als plecs de l’Arxiu Municipal hi ha dades molt interessants, excusa pel recorregut d’avui. En un dels seus papers, després de mencionar com el municipi aprovà un pla d’alineacions per a La Jota l’any 1917, el tram rar d’Ourense, el menys vistós, encara es denomina en honor a Sant Llorenç.
El propietari del 2-4-6 d’Escòcia es deia Andrés Carrió, i degué veure a la zona, sense gaire preocupar-se pel ferrocarril, una gran oportunitat d’inversió, doncs també va comprar uns terrenys a la cruïlla d’Ourense amb La Jota. Tot i així, el seu tresor en aquells alentorns era l’edifici amb doble façana i entrada tan sols per un carrer.
Trobar la trajectòria del seu arquitecte m’ha generat més d’un maldecap. A la fi he pogut constatar la seva feina gràcies a les firmes d’alguns plans. La seva obra no és ni molt menys notòria i, si a vegades parlo d’arquitectes relegats a ser secundaris, aquí ens trobaríem, des del desconeixement, davant d’un cas de sèrie Z.
Francesc Tarragó projectà l’aspiració d’Andrés Carrió Vidal, mort el 24 de gener de 1976 amb totes les lloances de l’univers a la secció necrològica dels principals diaris comtals.
Els obituaris no inclouen la seva edat quan se’n anà a l’altre barri. El seu amb tota probabilitat era el d’Horta, on de mica en mica començà a prosperar. El seu bressol degué situar-se entre el carrer de Tajo i la Baixada del Mercat, carrer que deu el seu nom a com, quan Horta era independent, aquest eix del poble era a l’actual plaça Eivissa.
Carrió Vidal era forner i fou president del gremi barceloní del ram durant decennis. El seguiment de l’hemeroteca prova la seva hiperactivitat fins poc abans de morir. L’any 1975 era conseller delegat de la Compañía Auxiliar de Panificación S.A., la CAPSA. A més, fou guardonat amb la Medalla al Mèrit en el Treball.
L’encara jove i ambiciós de 1922 de ben segur pensà en la finca del 2-4 d’Escòcia com una possessió amb molt bones perspectives de cara al futur. Aquestes rodalies amb i sense tren a l’aire lliure només podien créixer cap als voltants, perquè l’ambient rural anava difuminant-se lentament però sense fre cap a la integració amb tota Barcelona.
Emplaçar la seva punta de llança immobiliària, adquirí altres blocs a Sant Andreu i més tard va fer edificar d’altres a la Baixada del Mercat, en aquest indret d’una via amb aspecte de ser essencial, que també fou un encert. Amb el pas del temps, Escòcia 2-4-6 passà a inaugurar el carrer perquè a la fi dels anys cinquanta el seu tram inferior, abans fundacional, es batejà en favor de Dublín.
Les seves previsions es revelaren profètiques, si bé no eren gaire complicades. Escòcia esdevingué una artèria de trànsit rodat amb totes les de la llei. Ho pogué veure, i potser augmentà el lloguer dels pisos, sorollosos per la Meridiana ofegada pel fum, menys nostàlgic que els de les locomotores d’antuvi.
El gran misteri de Carrió Vidal radica en el seu altre origen. Aquest hortenc, amb funeral oficiat a la nova església de Sant Joan del carrer Campoamor, sabia moure els seus diners, i semblava guanyar-los amb forns. A l’Arxiu Municipal vaig localitzar una referència que em feu donar un bot per familiaritat amb el lloc.
Durant els mesos primaverals de 2020 no vaig tenir més remei que inventar-me rutes per no avorrir-me. Eren més difícils per allò dels quinze minuts des de la llar de cadascú. Pels matins sortia a comprar el pa i els peus anaven com imantats fins l’Obrador dels Quinze, molt recomanable en tots els sentits. Segons la informació de l’arxiu, fou de Carrió Vidal, amant de limbes i fronteres, doncs aquest forn és un far, tot enclavant-se als límits de Navas, Indians i Guinardó, fet que constitueix un reclam per a molts ciutadans, contents per topar-se amb aquesta joia de pans, croissants i cafès.
En realitat, l’Obrador de Navas 401 és el germà petit d’un altre que hi ha a Maragall 209, també en una cruïlla, la de passeig Maragall amb els Quinze. Aquesta avinguda, abans de Borbó, ha sigut la dels Quinze pels veïns de tota la vida perquè, fins a la seva parada, el tranvia costava quinze cèntims.
No he esbrinat si ambdós forns foren de Carrió Vidal. Seria la cirereta per a aquest esbós de biografia, traçada en aquests paràgrafs a través de l’espai. Aquest home de les fronteres fou un petit emperador d’allò seu. Un dels seus llocs estratègics era el perímetre d’Escòcia a Ourense, del nord sense voler malgrat ser fill d’horta.
En tot això hi ha un darrer bri, si voleu molt quotidià. Els inquilins obrien els ulls cada matí i contemplaven una imago mundi molt particular. Aquells amb finestra a la Meridiana tenien l’apeadero de Fabra i Puig com a fita, mentre aquells amb obertura a Escòcia ensumaven a laboratori de medicina i buit emparats a les seves altures. Els següents, a pocs metres i sempre al nord d’Anglaterra, encara creien al cel blau de casetes agermanades a un secret detectable només per aquells observadors que reparen als detalls, ben escampats i gairebé compactes per la ciutat.
Catalunya Plural, 2024 
