La ciutadania fa esforços cada dia per adaptar-se i mitigar les conseqüències de la crisi climàtica canviant els seus hàbits i fent sacrificis: recicla, es grata la butxaca per a comprar un cotxe menys contaminant o un garatge on aparcar-lo, estalvia aigua fent un ús responsable o utilitza cada vegada més el transport públic en detriment de la seva pròpia comoditat.
La gent fa els seus deures però gran part del sector econòmic i polític del país semblen anar en contra del que li demanden a la ciutadania. La setmana passada vam poder conèixer l’última proposta de Foment del Treball per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, un document que pretén demostrar una certa simpatia cap al medi ambient i l’economia del coneixement, però en el fons de propostes econòmiques antiquades .
La realitat és que després de tot, la proposta de Foment continua sent la recepta de sempre: créixer a costa de contaminar sense proposta de canvis en el model productiu ni en el model de societat d’acord amb els nous temps. Aquesta proposta ha trobat el suport de diversos partits polítics de diferent signe, quan sobre el paper és gairebé un consens -a excepció de VOX- que és necessari descarbonitzar l’economia i transitar cap a un altre model econòmic i social. No deixa de ser poc comprensible llavors que aquests partits defensin aquestes posicions -en la línia del que defensa cert sector econòmic-, si no és des de la manca de convicció i el càlcul electoral, ja que el discurs i les apostes per projectes concrets semblen ser antitètiques; és a dir, el dir una cosa (ecofriendly) i fer la contrària (desenvolupisme) de tota la vida. Aquest tipus d’actituds conviden a la resistència als canvis, ja que tota transformació, si és profunda, és difícil d’acceptar pel que la rendibilitat electoral segurament està en propostes que siguin fàcils, còmodes, que no proposin un major esforç que el conegut o fet sempre que és la direcció en la qual sembla que es vol apuntar.
Actuar d’aquesta manera no fa més que alimentar la confusió i la desconfiança, obrint la porta al greuge comparatiu i al sentiment d’estafa i/o d’abandó per part de la política. Tot això genera frustració, en tenir la impressió que les regles del joc no són iguals per a tots, i que hi ha uns guanyadors i perdedors de la lluita contra el canvi climàtic. O dit d’una altra manera: mentre uns fan esforços, canvien els seus hàbits i destinen part de les seves rendes a “fer el que s’ha de fer” o a viure d’acord amb nous paràmetres; uns altres, no obstant això, no ho fan i no semblen rebre sanció. I això té a veure molt amb la percepció que només s’està obligat a canviar si no es pertany a una certa elit o elits alimentant un discurs reaccionari contrari a cap canvi amb tot el que això comporta per a la pròpia ciutadania, ja que combatre el canvi climàtic és, alhora, canviar el paradigma de distribució de la riquesa.
La pregunta és si no seria convenient que, des de la política, es posés algun límit a aquest model i s’oferís una alternativa, perquè els esforços que se li exigeix a la ciutadania valguin la pena, perquè el criteri científic hauria de valer per a tots igual. Una bona manera seria continuar impulsant una reindustrialització que sigui capaç de produir en bona part allò que hem de portar, i que ofereixi alhora un horitzó d’ocupació millor retribuïda i en millors condicions laborals, en comptes de continuar donant “pista” a propostes econòmiques que no van en aquesta direcció i que no contribueixen precisament a donar un horitzó, un exemple, de com hem de ser en aquests temps i coordenades, sinó que ratifica patrons de comportament obsolets i contaminants.
Però no només es tracta d’oferir propostes econòmiques en la línia de mitigar emissions i pal·liar l’escalfament del planeta i les seves conseqüències, sinó també d’oferir exemples des d’una posició, on la gent es pugui sentir referenciada i empesa a seguir aquests patrons de conducta que guarden coherència entre el discurs i l’acció. Es tracta que des de la política s’exigeixi a les classes dirigents i s’exigeixi a si mateixa el mateix sacrifici que fem la ciutadania. Si és el que cal fer perquè és el que demanda el moment ha de ser per a tots sense excepció, posant límit a la sensació de privilegi: vols privats -com els que fan els futbolistes en els seus dies lliures-, o altres exemples com el malbaratament que moltes vegades veiem, basat en l’acumulació i en un ús fugaç d’objectes prescindibles o desplaçaments innecessaris que podrien resoldre’s per videoconferència. També val en l’àmbit polític, on, per cert, de tant en tant veiem fotos de tants cotxes oficials com polítics hi ha a la trobada de torn, quan a nosaltres se’ns demana compartir o usar el transport públic, i especialment sagnants són les imatges dels jets privats en les cimeres pel clima. Cal acabar amb aquesta idea que el sacrifici només és per a la ciutadania i acabar també amb aquesta idea que els que tenen poder, ja sigui econòmic, social o polític tenen patent de cors o senzillament són aliens a la realitat de la gent i del planeta.
Del costat de la ciutadania la solució no passa per imitar aquests comportaments impropis, sinó per exigir a tothom que compleixi rigorosament el que se’ns exigeix. I que des de la política s’ofereixin ajudes a totes les persones perquè no es quedin enrere en la transició ecològica donant facilitats, és a dir, potenciant les alternatives, perquè el canvi cap a un altre model d’hàbits sigui el menys traumàtic possible, essent inflexibles amb tot aquell que no compleixi perquè no aparegui el greuge comparatiu.
La resposta a l’emergència climàtica no hauria de ser motiu de disputa política, sinó un punt de partida sobre el qual els partits de diferent signe poguessin fer les seves propostes. És a dir, un nou marc general per a uns nous temps on, per exemple, no tinguem tanta necessitat d’importar elements manufacturats i tampoc tanta necessitat de rebre turistes per a salvar el dia. No es tracta de defensar posicions més o menys ecologistes, i per tant d’identificació amb una certa ideologia, sinó de responsabilitat amb el moment històric que vivim, evitant que aquests canvis es percebin simplement com una manera de perjudicar o enganyar una part de la població o de fer negoci amb ella.
Adaptar-se, no sols a la qüestió del clima i uns nous hàbits necessaris, sinó també a la manera de fer negocis o propostes polítiques des de tot l’arc ideològic es fa imperatiu si volem evitar una reacció que ens porti en un termini no gaire llarg a governs autoritaris, anticlimàtics i antisocials sobre la base del descrèdit de la política i el món econòmic tot explotant el sentiment del greuge comparatiu.
Catalunya Plural, 2024 
