Després d’una llarga investigació sobre la funció de la paraula, Lacan proposa una fórmula que ha de ser estudiada en tots els seus matisos: la idea de la “veritat mentidera”. Lacan va entreveure des dels seus inicis com a psiquiatre el que moltes dècades més tard es donaria a conèixer com la “caiguda dels grans relats”, aquells que donaven un marc de referència al món dels éssers parlants, un segell de veritat que ningú no qüestionava. La desidealització de la veritat és una conseqüència del que és real com a orientació de la cura analítica. Allò real que definim com allò que constitueix un límit al que es pot dir. Però que la veritat només pugui “mentir” allò real no desestima el seu estatut originari, és a dir, la seva estructura de ficció. Ficció que ―en última instància― està al nucli freudià de la “veritat històrica”. Un dels pilars essencials de l’experiència que Freud va inaugurar és el fet que la veritat no es fonamenta necessàriament en fets fàctics. Aquests poden existir, sens dubte, però el que és fonamental és la interpretació que cada ésser parlant construeix amb els atzars, els esdeveniments i els fragments de la història en què s’ha vist implicat.
La degradació contemporània de la veritat i la paraula, el “tot val”, el fet que qualsevol cosa pugui ser dita sense que ningú n’assumeixi les conseqüències, és als antípodes de la dignitat ètica amb què Lacan es va mantenir inalterable fins al final de la seva obra pel que fa a la veritat. Ens va deixar un ensenyament: no hi ha una veritat absoluta que pugui constituir una totalitat. El contrari és la megalomania del jo individual, o el fanatisme en el pla polític. La inexistència d’una veritat absoluta no la menyscaba sino que continua essent un referent. Un referent almenys per als que considerem que, com en el cas de Freud, Lacan no va vacil·lar a modificar les seves teories, sense renegar de totes les etapes de la seva obra.
Avui, més que mai, quan les tecnologies de xarxa automatitzen la creació de fake news, fotografies i vídeos d’un realisme aclaparador, l’estatut ètic de la paraula veritable ha de ser preservat. Aquesta paraula que neix a la juntura traumàtica on la llengua s’apodera del vivent. Aquesta paraula, l’índex de veritat de la qual no pot ser replicat per cap algorisme, perquè la seva ressonància només es fa sentir en les modulacions del símptoma.
El que és inquietant és l’efecte d’increença que es va instal·lant a la vida quotidiana. Una increença paradoxal, perquè ja no sabem si les informacions que rebem tenen alguna fiabilitat, i al mateix temps entrem en l’efecte hipnòtic de creure qualsevol cosa, empesos pel bombardeig incessant del que, a base de repetir-se sense parar, acaba per submergir-nos en un món al·lucinatori. La psicoanàlisi ha de comprometre’s, més enllà de la seva experiència en la intimitat del divan, a deixar constància pública dels perills a què ens enfrontem si no unim forces amb altres discursos per salvaguardar la veritat com a fonament de l’ètica humana.
Catalunya Plural, 2024 
