Ho comentàvem en un article just després de les eleccions. Només hi havia un camí possible: amnistia sí, referèndum no. Era l’acord que ningú volia, un acord on tothom perdria alguna cosa, però era l’únic acord possible. Pel costat del PSOE, el cost s’està veient aquests dies amb les manifestacions feixistes als carrers de Madrid, en els pronunciaments d’alguns dels seus barons i, també, els comunicats reaccionaris del poder judicial. Per molt que des de l’equip de comunicació de Pedro Sánchez el pacte es vengui com una oportunitat, la fotografia amb Puigdemont fa trontollar els equilibris discursius dels socialistes, que mesos enrere negaven al fet que el que es comença a construir avui pogués arribar a materialitzar-se.
L’acord pel pacte de la investidura, que inclou Junts per Catalunya, però també a SUMAR, el PNB, Bildu, BNG i ERC, tanca la porta a la reedició electoral i a la possibilitat que la dreta i l’extrema dreta entri en el govern de l’Estat, al menys al curt termini. Aquest era la força centrípeta que unia als diferents grups polítics: un acord multicolor que representa de manera més nítida la pluralitat del país, que ja ha aconseguit que les llengües de l’Estat puguin ser utilitzades al congrés dels diputats i que es resumeix en el següent paràgraf de l’acord: A pesar de las discrepancies estructurales que existentes dada la distancia entre nuestros proyectos nacionales, estamos preparados para abrir una nueva etapa en la que, a partir del respeto y el reconocimiento del otro, se busque una solución política y negociada del conflicto. PSOE y Junts asumen que a partir del resultado de las elecciones del 23 de julio existí una oportunidad que deben y tienen la voluntad de aprovechar de forma responsable.
Per la part de Junts per Catalunya l’acord és potser més fàcil de justificar, però més difícil d’explicar al seu electorat. La justificació és senzilla: el pacte inclourà, entre d’altres, la llei d’amnistia que afecta les principals persones implicades en la presa de l’acord, com Carles Puigdemont o Toni Comín. Però també afectarà (suposadament) a centenars d’activistes que van ser acusats de diferents delictes relacionats amb la desobediència i, en alguns casos, de terrorisme.
Junts haurà d’afrontar-se a les acusacions habituals dins de l’independentisme de traïdoria i botiflerisme. Des d’ERC els acolliran amb els braços oberts. Alhora, Junts i ERC hauran de competir amb els republicans sobre quina de les dues formacions és més efectiva com a força política negociadora en clau autonòmica. El mitjó girat del processisme valorarà positivament, en les setmanes vinents, el que poc temps enrere era una ofensa a la militància. Coses de la política.
Tot i que el pacte tingui una clara motivació de poder — doncs mai s’hi hagués arribat si el PSOE no necessités els vots dels partits independentistes —, tindrà conseqüències que van més enllà de les microestratègies electorals dels spins doctors. Perquè si bé l’acord no significa que s’inicia de facto una pantalla nova en les relacions entre Catalunya i Espanya, sí que engega tota una maquinària que no se sap fins on de lluny arribarà. La travessia de l’amnistia serà llarga i tortuosa, com bé explicava en Genís Vives en aquest article.
El Tribunal Constitucional tindrà l’última paraula, i aquest fet desperta suors fredes a gran part de la ciutadania catalana — independentista i no independentista —, que recorda la tràgica sentència de l’Estatut de l’any 2010, punt de partida real del procés d’independència. Mentrestant, la situació de fragilitat del govern socialista els força a buscar acords estables tots els seus aliats, que tindran la capacitat durant el transcurs de la legislatura de fer caure al govern d’un dia per l’altre. Aquesta és l’as sota la màniga de Junts per Catalunya, que mira de reüll el calendari electoral on hi ha una data marcada: juliol 2024, eleccions al Parlament Europeu.
I, així i tot, exceptuant un reducte de l’independentisme i de l’extrema dreta de PP-VOX, l’acord permetrà agafar una mica d’alè a alguna gent que, d’anar a eleccions, té arguments reals per a preocupar-se pel benestar personal: la població immigrada, les dones, els parlants minoritàries a Espanya. I els independentistes, és clar.
Catalunya Plural, 2024 
