Totes les investigacions de les Barcelones són especials, però la d’avui té quelcom agredolç per mesclar varis descobriments amb la frustració de no poder anar més enllà en un aspecte concret.
El carrer Escòcia va ple de minúcies significants. D’una banda, molts el consideren el veritable inici del barri de La Jota, com si la riera d’Horta i el tram fins arribar a l’artèria en homenatge als Coats, de la veïna fàbrica de filatures compartida amb els Fabra, fossin limbes sense pertinença.
Des de l’altra, hem comentat més d’un vegada com nasqué més avall, on ara llueix Dublín, i es veié impedida llarg temps per Can Garrigó, just enmig del seu traçat, quelcom, com veure’m a una propera entrega, fulminat de cop i volta a la fi dels anys cinquanta, quan en aquells alentorns nasqué l’Escola Timbaler del Bruc, un genial Bohigas juvenil, i la masia es suplí per un notable bloc de pisos.
L’hegemonia espacial durant decennis de la finca i els terrenys propietat de Maria Àngels Puig España determinà l’estètica d’Escòcia, el seu tram inferior amb més rastres dels seus orígens.
Una d’ells és dels més fascinants de tota la ciutat comtal. Allò canònic pel que fa a La Jota és mencionar tres passatge. Dos d’ells han circulat per aquestes pàgines i mostren distintes circumstàncies del període, si bé afins. L’heretat de la vídua Casas propicià el passatge de Santa Eulàlia, mentre l’esperit cooperativista dels anys vint concedí als tramviaires el de l’Arquitecte Millàs, autèntic tall de cinta per a desenvolupar la urbanització en aquell sector. La darrera travessia és la de L’Esperança, símbol de les terres cedides per la Marquesa de Castellbell i ocupada pels estibadors del cotó.
Tot i així, hi ha un quart passatge. Fa pocs dies passejava per La Jota amb l’objectiu de fer unes fotos i em vaig creuar amb una veïna. Vam xerrar una estona, informant-la sobre el passatge d’Escòcia mentre em declarava la seva absoluta ignorància.
No és res estrany. Aquest rectangle sense sortida juga a fet i amagar a peu de carrer. Una reixa d’ingrés mostra un desviat 16, mentre el seu mur de la dreta té a la cantonada la típica placa del nomenclàtor amb el seu nom ben clar.
El passatge d’Escòcia és invisible fins i tot a les seves metàfores. Vaig tenir sort, sempre cercada, al localitzar els plecs relatius al seu gènesi. Corri 1922 quan una tal Àngela Jacas suplicà, així figura a l’escrit, poder construir a un solar adquirit on volia edificar dotze habitacions i un pou.
Aquesta misteriosa dona no vivia pas gaire lluny, al 21 del carrer de Portugal, confirmant-se com La Jota va atreure a petits inversors del seus voltants amb l’anhel de poder prosperar mitjançant el lloguer, com sembla ser el cas del passatge d’Escòcia, sempre tancat fins i tot quan disposava d’aire per a avançar, doncs el seu topall col·lisiona amb la part de darrera dels números 15 i 17 del carrer de La Jota.
Vaig voler saber més d’Àngela Jacas. A una nota redactada per ella mateixa és senzill reconèixer les constants de la seva cal·ligrafia. El seu segon cognom amb tota probabilitat era Gascó. La recerca ha donat pocs fruits. Durant uns dies vaig descartar d’altres persones amb la seva mateixa combinació nominal, entre d’altres coses perquè una era una socialité afincada a Sitges i tot semblava remar envers un altre món.
La segona alternativa sorgí d’una necrològica amb massa casualitats. Un tal Jaime Jacas era el fill polític d’una difunta, mentre l’altre es deia José Masdéu, com el mestre d’obra responsable de tot el passatge Escòcia, el mític, l’inefable, el sense igual Josep Masdéu Puigdemasa, a qi després d’aquest articles haurien de donar-li, com a mínim, per no dir un passeig fragmentat per tota Barcelona, com la seva obra.
La coincidència de Jacas i Masdéu era meravellosa, també una pista falsa. Ningú pensa a la vida privada dels mestres d’obra, i per això és força complicat esbrinar el seu estat civil. El nostre etern protagonista, brillant per ser per ser gairebé sempre inesperat, morí a finals de novembre de 1930. Només el ploraren un nebot absent i dues cosines. La resta eren generalitats.
Potser tingué una trista existència sentimental i la compensà amb l’amor a la feina, fins a ser invencible pel seu estajanovismo sense renunciar a una originalitat estètica. Durant aquelles jornades vaig imaginar un favor a la seva familiar Àngela Jacas. Quan això queda desmentit vaig provar fortuna a les hemeroteques i a d’altres arxius, fins a cridar eureka només fins a cert punt.
Un germà d’Àngela Jacas Gascó té un registre a la oficina de patents de 1928. D’ella tan sols hi ha una referència a un blog, un no res ben útil per a cavil·lar sobre la seva ideologia i dignitat perquè s’exilià de Barcelona el gener de 1939, significant-se com una dona de la muntanya, aquelles republicanes ben expertes a l’art d’ajudar a creuar la frontera pels seus límits més inhòspits.
Masdéu, com qui diu, es trobava en estat de gràcia al perímetre de La Jota. No sé si el cul-de-sac li causà molts maldecaps. La forma del seu pati sembla una ampolla de vi inversa perquè l’entrada és una recta angosta, ampliada un cop es disposen les vivendes des d’un equilibri compositiu.
Avui el passatge d’Escòcia és un anònim al quadrat. Els vianants passen de llarg i mai el miren. El seus habitants, amb el típic intèrfon, tenen els seus metres de cel obert amb moltes plantes. El verd és contrast harmònic amb el blanc, imperial al conjunt de ngres finestres i fons mig cubista per les desigualtats d’altures entre els immobles dels alentorns.
El passatge d’Escòcia és una capsula del temps i un condensador d’enigmes sumits en l’anonimat. El seu cos es fons d’aquesta manera amb el d’Àngela Jacas i Josep Masdéu Puigdemasa, els seus creadors, immersos a l’estrepitós silenci de ser invisibles a i per a la Història.
Catalunya Plural, 2024 
