Sempre he cregut que el millor no és aquell que guanya, sinó aquell que sap perdre, una cosa que, segons sembla, la dreta del nostre país no ha arribat a entendre mai.
Des del 23J, dia que es van celebrar les eleccions generals, hem vist com els polítics de la dreta i l’extrema dreta del nostre país han estat incitant a una espècie de desobediència civil que s’ha acabat traduint en manifestacions de neonazis cantant el “Cara al sol”. Vull creure que aquesta alimentació ciutadana era per a convocar protestes pacífiques (i legítimes) davant uns resultats que els desagraden i no per a poder mostrar lliurement una ideologia més pròpia del segle XX que del XXI.
Aquesta setmana, amb l’excusa de protestar en contra de l’Amnistia, han ocupat el centre de Madrid amb banderes espanyoles al crit de: “puto rojo el que no bote“, “Marlaska Maricón“, “la constitución destruye la nación” i “Pedro Sánchez hijo de puta”; seguit de càntics lgtbifobics cap a la policia i, fins i tot, cap al Rei (veure per a creure).
No m’agradaria que algú em malinterpretés, entenc i comparteixo una certa indignació o preocupació per la Llei d’Amnistia cap a polítics i activistes catalans (malgrat que desconeguem, encara, el contingut d’aquesta) i, fins i tot, puc arribar a entendre que gran part de la societat espanyola no se senti còmoda sabent que la clau per a renovar el govern progressista la té Junts per Catalunya. No obstant això, no puc arribar a entendre com una oposició, que a priori és legítima i demòcrata, pot convertir-se en l’obertura de la caverna del franquisme.
Som moltes les persones que som crítiques amb l’independentisme català i, fins i tot, amb la proposta d’Amnistia, però les crítiques es dissipen de manera escalonada cada vegada que qui defensa “el nostre país” acaba fent manifestacions en contra de la democràcia, els drets humans i la llibertat que tantes cunetes ens ha costat.
És sorprenent com, fins i tot, hi ha gent d’aquest país que mai sortirà a defensar la sanitat i l’educació pública, l’accés a l’habitatge, la regulació del preu de lloguer, la reducció de la jornada laboral o un sou digne, però que, no obstant això, surten a defensar, amb una bandera més gran que l’habitatge mitjà de la classe treballadora, el nostre país de no sé quina ruptura de la pàtria.
Una pàtria que se’ls queda petita, que està plena de violència, odi i intolerància. Una pàtria que no accepta uns resultats democràtics i una pàtria que no accepta que Espanya no és seva, que és de tots, i que s’han acabat els temps en els quals ells tancaven a l’Espanya diversa perquè uns pocs estiguessin lliures.
Catalunya Plural, 2024 
