Europa i el genocidi palestí

Ara ja no hi ha cap dubte que el què fa Israel a Gaza és un genocidi. I els qui no fan res per evitar-ho en són còmplices. El professor jueu israelià Raz Segal, expert en Genocidis i Estudis de l’ Holocaust, diu que el de Gaza és un cas de “genocidi de manual”. A la mateixa conclusió arriba el director de l’Oficina de Nova York de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides, Craig Mokhiber, que ha protestat presentant la dimissió.

Tant Segal com Mokhiber coincideixen en què és un cas de genocidi de manual perquè es compleixen dues condicions fonamentals per a poder-ho dir: Israel va tenir la intenció de cometre genocidi i ha comès actes genocides. En el cas de Gaza,  els dirigents israelians han declarat la seva intenció de destruir aquest col·lectiu de persones a qui han anomenat animals humans i hi posen les condicions per a portar-ho a terme.

Israel bombardeja Gaza de forma massiva i indiscriminada. Per augmentar els danys llancen bombes de fòsfor -es fan amb part de la potassa de les mines del Bages- sobre la població que tenen tancada i massificada en un territori sense aigua, ni menjar, ni llum, ni combustible, ni comunicacions.

Cada dia, desenes de persones entre les quals hi ha una gran quantitat de criatures, dones i ancians són massacrades indiscriminadament a casa, als hospitals, escoles, mesquites o esglésies on s’han refugiat, i els seus habitatges són destruïts. Israel també ataca el sud de Gaza, on precisament ha ordenat que es refugiï la població. Segal s’exclama: “si això no és genocidi, no se què és genocidi!”.

Però no és només a Gaza. Mokhiber recorda, en la seva carta de dimissió a l’ONU, que a Cisjordània, inclosa la part de Jerusalem ocupada per Israel, des de fa anys els habitatges són confiscats i reassignats en funció de la raça. A més, augmenten els progroms violents contra palestins perpetrats pels colons jueus amb el suport d’unitats de l’exèrcit israelià.

Per augmentar els danys llancen bombes de fòsfor sobre la població que tenen tancada i massificada en un territori sense aigua, ni menjar, ni llum, ni combustible, ni comunicacions.

Mokhiber ha treballat per l’ONU en molts països i té trenta anys d’experiència com advocat especialitzat en drets humans. Assegura que ara “el projecte colonial europeu i etnonacionalista de colonització de Palestina ha entrat en la seva fase final, envers la destrucció accelerada dels darrers vestigis de la vida palestina autòctona a Palestina”.

Milers de persones han sortit al carrer a tot el mon – també a  Catalunya- per demanar que s’aturin els atacs contra Gaza i es negociï una solució justa que reconegui els drets i les llibertats del poble palestí. Però ni els dotze mil morts, ni la terrible destrucció de Gaza, ni el patiment dels palestins que viuen als territoris ocupats no han convençut els dirigents dels Estats Units ni a molts responsables de la UE que aquest genocidi s’ha d’acabar immediatament.

Com a ciutadans europeus, que amb els nostres impostos fem possible la Unió Europea i que ho paguem tot, des dels ordinadors al paper de WC dels líders i de les institucions europees, tenim el dret i l’obligació de demanar comptes de què fan.  És estrany que els responsables no s’afanyin a aturar els peus a Israel, perquè el què fa topa del tot amb la política envers Palestina que Europa ha mantingut durant molts anys i en la qual s’hi han invertit milions d’euros.

Europa defensa la creació de dos estats en terra palestina, un per Israel que ocupa per la força una gran part del territori i l’altre per als palestins. De cara a aquest objectiu, funciona un  programa europeu d’ajuts a Palestina que se suma als diners que cada país membre dona pel seu compte. L’any 2022 per exemple, el paquet d’ajut assignat a Palestina per la Unió Europea va  ser d’un total de 296 milions d’euros.

A més dels diners que donem a Palestina a través de la Unió Europea, el govern d’Espanya també en dóna pel seu compte, així com els ajuntaments. El nou programa d’ajut espanyol a Palestina 2020- 2024 (MAP) inclou 100 milions d’euros que se sumen als 900 que ja hem donat en anys anteriors.

Com ha deixat ben clar aquests dies Pedro Sánchez, l’objectiu d’Espanya, com el de la Unió Europea, és finançar la construcció d’un estat palestí que busqui la pau, respecti els drets humans i especialment els drets de les dones. Paguem pel manteniment, la formació i les infraestructures d’un estat palestí que, quan arribi, pugui i sàpiga gestionar els seus serveis públics i totes aquelles coses pròpies d’un estat.

Al marge de la major o menor eficiència de les autoritats palestines, la realitat és que Israel destrueix cada dia les infraestructures que hem pagat tots els europeus. A Gaza, amb els seus bombardejos indiscriminats, però també a Cisjordània i Jerusalem Est. L’exèrcit israelià protegeix els colons jueus que maten, destrueixen i requisen propietats palestines. No només Israel malbarata els nostres diners, també fa cada dia més impossible la política dels dos estats que defensa Europa.

El brutal atac de Hamas contra Israel del 7 d’octubre passat no només és condemnable sinó que –com ha escrit algú-  és l’error més gran en tota la història dels errors possibles. Ara, el càstig col·lectiu que Israel perpetra contra els palestins de Gaza i Cisjordània -la immensa majoria dels quals no són de Hamas- viola directament tots els principis del dret internacional. Davant d’això, però, els nostres dirigents europeus només responen amb tòpics i, com qualsevol tòpic, són paraules buides.

El primer tòpic que diuen els responsables d’Europa és que Israel té dret a defensar-se, la qual cosa no només no frena el genocidi contra els palestins sinó que -segons podem veure- s’ha convertit en un permís perquè l’estat jueu segueixi massacrant-los. El segon tòpic és mantenir que, per Europa, la solució del conflicte passa per la creació de dos estats a Palestina, quan la realitat que s’ha imposat és la d’un únic estat.

Israel destrueix cada dia les infraestructures que hem pagat tots els europeus

Després de 75 anys d’ocupació de Palestina, Israel no ha fet cas ni d’una sola de la vintena de resolucions de l’ONU demanant la seva retirada. Mai no ha tingut la intenció de negociar l’existència d’un estat palestí de ple dret. Al contrari, les seves accions -com ara l’ofensiva a Gaza- van encaminades a fer-ho impossible. La imparable i violenta colonització israeliana dels territoris ocupats a Cisjordània i Jerusalem Est, per exemple, ha fet créixer la interdependència de les dues societats.

Com a potència ocupant, les autoritats israelianes haurien de garantir els serveis bàsics als palestins. No només no els procuren, sinó que, en el 98% dels casos, les autoritats israelianes neguen als palestins el permís de construir, ja siguin habitatges, escoles o negocis.

Si volen tenir casa o escola, els palestins ho han de construir sense permís, llavors les autoritats palestines ho arrasen o ho requisen.I això ve de lluny. Per exemple, la mateixa Comissió Europea va reconèixer que, entre 2001 i 2011, Israel va destruir projectes palestins per valor de 49 milions d’euros, 29 dels quals provenien de la Unió Europea.

En una nota de Nacions Unides del 3 de febrer passat, tres experts de l’ONU en drets humans concloïen: “la demolició sistemàtica d’habitatges palestins, la construcció d’assentaments israelians il·legals i la denegació sistemàtica de permisos de construcció als palestins de Cisjordània mostra que Israel intenta restringir el dret dels palestins a l’autodeterminació i amenaça la seva mateixa existència”.

Avui només hi ha una frontera gestionada pels israelians perquè els palestins no tenen control sobre el seu espai aeri, ni el marítim, ni tampoc sobre l’entrada o sortida de persones a Gaza, per exemple. Així, Israel ha pogut establir el seu mortal setge. Els aranzels que posa Israel als productes palestins fa que a aquests els surti més barat comprar productes israelians o estrangers, i la moneda d’intercanvi és la israeliana.

Palestins i jueus no tenen els mateixos drets perquè les lleis i els tribunals depenen d’on visquis i de la teva raça.

Segons Thomas Vescovi, historiador expert en la societat jueva israeliana i les seves relacions amb els palestins, ja no hi ha manera de separar els dos estats. El mur que ha construït Israel no separa adequadament el territori palestí del jueu. El 10% de Cisjordània és del costat israelià, i 700.000 jueus viuen en assentaments a Cisjordània i Jerusalem Est. Abans de l’actual guerra, cada dia 150.000 palestins de Cisjordània i 17.000 de Gaza entraven a Israel per treballar.

Àrabs i jueus comparteixen no només l’economia sinó molts aspectes de la vida quotidiana. Són les autoritats israelianes, però, les que organitzen la vida dels palestins sense que aquests tinguin dret a dir res. A l’estat israelià, els palestins no tenen protecció davant de les decisions de l’exèrcit d’ocupació i els abusos dels colons jueus. Palestins i jueus no tenen els mateixos drets perquè les lleis i els tribunals depenen d’on visquis i de la teva raça. Per molts, això és l’apartheid.

La deriva de l’actual conflicte encara disminueix més les possibilitats de la creació dels dos estats, una opció en la que només creuen una tercera part dels jueus i dels palestins. Cal aturar aquesta guerra per acabar amb tanta mort, patiment i dolor dels pobles palestí i jueu. Això només és possible amb una solució del conflicte que sigui justa pels palestins. No hi haurà pau a Israel ni al mon sense justícia pels palestins.

Fa poc, una alta funcionaria de la Unió Europea em deia que ningú té poder sobre Israel. Israel fa el què vol, però perquè la comunitat internacional li ha permès. Hem vist onze tandes de sancions contra Rússia per la seva ocupació d’Ucraïna, en canvi Israel continua sent soci preferent de la Unió Europea, cosa que li dóna bons beneficis aranzelaris i econòmics.

De veritat Europa no hi pot fer res davant del genocidi de la població palestina, del bloqueig de la política europea a Palestina i de la pèrdua dels diners que hi ha invertit?.