La idea d’atorgar un ingrés suficient de manera individual, incondicional i universal a tota la població no és recent. Ja a mitjans del segle XVIII es van publicar els primers escrits on es desenvolupava la idea -Thomas Paine (1796) i Thomas Spence (1797)- en un context de transició entre l’Antic Règim i l’inici de les revolucions modernes on també se situen les primeres manifestacions del moviment feminista. La RBU és una proposta que compta amb sòlids ciments ètics i polítics perquè pretén actuar sobre les arrels de la desigualtat i la pobresa, mitjançant una redistribució justa de la riquesa generada socialment i la dotació de seguretat econòmica al conjunt de la població.
Des de llavors s’ha recorregut un llarg camí. S’han realitzat molts estudis i plans pilot de renda bàsica que han contribuït a avançar en el coneixement i el debat sobre la renda bàsica universal Actualment, la RBU com a proposta de política social no només és debatuda en l’àmbit científic i acadèmic, sinó també en l’àmbit social i polític, a nivell nacional i internacional. Un exemple actual de l’abast internacional del debat sobre la RBU és la publicació https://stories.undp.org/el-ods1-al-descubierto del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) amb motiu del Dia Internacional contra la Pobresa. L’agència de les Nacions Unides declara que “tenir un treball assalariat no es garantia de quedar a resguard de la pobresa. Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), el 13% dels treballadors del món experimenten pobresa moderada i el 8% pobresa severa”. El PNUD advoca clarament per una RBU, “la qual entranya el potencial no sols de restaurar la dignitat, sinó també de brindar protecció contra futures crisis”. Recentment, la senadora independent Kim Pate al Senat del Canadà ha presentat un projecte de llei que planteja la creació d’un marc nacional per a una RBU al país. A Catalunya, fa mes de 20 anys que el debat sobre la RBU és present en el món acadèmic i entre els diferents agents socials i polítics, amb més o menys intensitat segons el moment.
Per més que s’ha parlat al llarg d’aquests anys i se’n continua parlant en els àmbits i sectors en els quals hi ha interès, la RBU no està a resguard de crítiques i resistències de diversa natura que qüestionen des d’algunes de les seves característiques – especialment, la universalitat i la incondicionalitat- fins a la seva viabilitat econòmica i política. Un sector que s’ha mostrat obertament interessat en avançar en l’anàlisi de la viabilitat de la RBU és el de l’acció social.
Des de l’Oficina del Pla Pilot per Implementar la Renda Bàsica Universal hem realitzat més de 70 reunions amb una cinquantena d’entitats i organitzacions (sindicats, patronals, tercer sector i altres organitzacions de la societat civil catalana i internacional) amb l’interès de comprendre millor les seves inquietuds sobre la RBU i el pla pilot. Així doncs, no només hem sentit arguments que defensen els efectes positius de la RBU. També i sobretot, hem volgut tractar amb elles aquells aspectes de la RBU que generen temor per probables efectes no desitjats de la política, així com dubtes i/o resistències conceptuals sobre el canvi de paradigma que representa la RBU respecte la política de garantia d’ingressos vigent, les rendes mínimes.
En general, es comparteix el diagnòstic sobre l’insuficient efectivitat de l’actual sistema de prestacions econòmiques focalitzades i condicionades -Ingrés Mínim Vital (IMV), Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i altres prestacions, ajuts i subvencions- per combatre les desigualtats econòmiques i la pobresa. Aquestes prestacions han estat dissenyades com a mesures reactives i pal·liatives de les situacions de pobresa i no pas com a mecanismes de prevenció. Preocupa la fragmentació i la complexitat de l’entramat de prestacions, subsidis i ajuts existents. I es reclama la necessitat de simplificar el sistema i fer-lo accessible per a la població. En definitiva, es reclama la necessitat d’avançar en la recerca de fòrmules que permetin transformar i modernitzar l’actual model d’estat del benestar avançant cap a esquemes universals i de garantia d’ingressos suficients, que superin les limitacions de les polítiques focalitzades i condicionades. Molts estudis evidencien que aquestes prestacions, encara que aconseguissin elevats graus de focalització -és a dir, s’aconseguís identificar correctament els potencials grups de població-, s’haurien d’acompanyar d’una implementació perfecta perquè arribessin a cobrir a tota la població a la qual es dirigeixen (població diana o objectiu). En altres paraules, haurien d’executar-se sense cap error en el seu procediment administratiu. Tenint en compte la complexitat dels procediments administratius vinculats a aquests tipus de programes plens de requisits i condicionants, pensar que aquest escenari sigui possible, és poc realista. Inclús, suposant que aquest escenari fos possible, la seva incidència en la reducció de la taxa de pobresa material severa seria poc significativa. Per exemple, en aquest escenari ideal, la RGC, que té com a objectiu reduir la taxa de pobresa material severa, – i que, no oblidem, només representa una part del total de persones en risc de pobresa-, aquesta es reduiria només entre 1,38 i 1,78 punts percentuals (Ivàlua, 2023).
No obstant això, hi ha qui veu riscos o problemes derivats de la seva implementació, com per exemple, de desincentiu laboral, d’increment del consum i dels preus, d’utilització dels ingressos addicionals que representaria, de l’efecte crida, de desmobilització col·lectiva, de manteniment de la divisió sexual del treball i, per tant, de relegament de la dona en el treball domèstic i de cures no remunerat, de l’impacte en el treball domèstic i de cures remunerat, de compatibilitat amb l’actual sistema de prestacions contributives i no contributives o de ressorgiment de polítiques de desmantellament dels serveis públics.
Moltes d’aquestes hipòtesis podrien ser confirmades o refutades amb dades i informació sobre els efectes de la RBU en el conjunt de la població. D’altres, en canvi, tenen a veure amb el model de RBU que es defensa. Per als qui defensem una RBU progressista i d’esquerres entenem que la RBU ha d’anar acompanyada del manteniment i la millora continua dels serveis públics: salut, cures, educació, etc., així com d’altres polítiques públiques que reforcin el seu potencial i minimitzin els possibles efectes no desitjats.
Pel que fa a la seva viabilitat, la principal crítica és l’elevat cost de finançament. Si bé és cert que aplicar una RBU representaria una despesa addicional important, aquesta estaria lluny dels 50.000-65.000 milions d’euros que algunes veus pronostiquen, tal com demostren els economistes Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluis Torrens en les simulacions de finançament que han realitzat al llarg d’aquests anys https://www.sinpermiso.info/textos/nuevos-modelos-para-financiar-una-renta-basica-incondicional-y-universal.També representaria un estalvi important, però seria, sobretot, una inversió. Quines oportunitats generaria la RBU? una societat més tranquil·la i feliç, potser més productiva: podríem decidir la nostra ocupació, podríem emprendre a través d’un projecte d’autoocupació o crear una cooperativa o qualsevol altre tipus de negoci. Amb la RBU podríem gaudir de més i millor salut mental (i física). S’eradicaria la pobresa material i la precarietat en les condicions de vida. Es podrien reduir els delictes i la violència derivada de condicions de vida precàries i vulnerables. Permetria reduir i simplificar la complexitat de l’actual sistema de prestacions, ajuts i subvencions. Així com, la carrega burocràtica i mental que representa per als ciutadans el procés de sol·licitud i la conseqüent estigmatització social a la que s’exposen pel sol fet de demanar-les. Tot això amb el consegüent estalvi econòmic que representaria pel sistema públic de salut i de benestar social, entre d’altres. En definitiva, què ens costa actualment no tenir una RBU?
És palès que la situació actual de cronificació i intensificació de la pobresa (la taxa de pobresa després de transferències es manté al voltant del 20% en els darrers vint anys i una taxa AROPE, l’indicador europeu de referència per mesurar el risc de pobresa o exclusió social, del 24,7%) reclama actuar en el curt termini per millorar l’escassa cobertura dels instruments que tenim a l’abast. Però, al mateix temps, hem de saber actuar en el curt termini sense que la urgència del present ens encegui la mirada al futur pròxim, que també requereix amb urgència solucions innovadores amb capacitat transformadora que actuïn sobre les arrels de la desigualtat econòmica i la pobresa. La RBU compta amb un potencial transformador de la vida de les persones que mereix ser considerat i avaluat per avançar en la consecució d’un estat del benestar modern, veritablement inclusiu i que compleixi realment amb la seva missió.
La defensa de la RBU és una autèntica cursa de fons. Una travessia per a la qual ens hem de preparar no només per saber aprofitar la força de les corrents que neden a favor, sinó sobretot, i especialment, per superar les resistències de les corrents que empenyen en contra. Per tot això és tan necessari el debat, la creació d’espais on puguin trobar-se i confluir les diferents corrents. Però al mateix temps, per a que el debat sigui realment fructífer, tant necessari és que tots els agents socials estiguin oberts a valorar la proposta com també disposar de dades que aportin informació sobre els possibles efectes i l’impacte de la RBU en el context català. El camí cap una societat més justa i lliure, requereix de constància en la generació de coneixement i coratge per continuar lluitant per una societat millor per tots i totes.
Catalunya Plural, 2024 
