A la literatura i a l’imaginari popular, el dimoni juga el rol del confident. Sovint no es presenta com un personatge més dins l’escenari narratiu, sinó com una mena d’aparició, de vegades indistingible d’una simple al·lucinació i, en tot cas, perceptible només pel seu interlocutor. L’astúcia de Satanàs, l’adversari, rau en enredar a la seva víctima tot oferint-li llaminadures enverinades, normalment en forma de poder i riquesa, fins i tot argüint que es podrien fer anar amb una vocació altruista que permetés corregir les injustícies de l’ordre actual, escandalosament tolerat per l’Altíssim. Aquesta argúcia, on els béns aparents amaguen una podridura profunda que contaminarà irreversiblement l’ànima del protagonista, permet donar-li a la rondalla i a l’homilia un acabat moral. Avui el dimoni ha quedat relegat a l’esfera dels personatges fantàstics, i pocs hi veuen un enemic real a l’aguait; tot i així, el seu caràcter furtiu i temptador -alimentat per la impressió freqüent del mal encarnat en personatges públics ben actuals- resulta idoni per pensar en la presa de consciència de la perversitat pròpia del model capitalista.
Viure en societat comporta adoptar tot un repertori de suposicions embolcallades com a fets naturals, però que es poden desmuntar donada la sospita, fins i tot la convicció més o menys confessa, que foren formulades per persones. Com que la nostra societat està imbricada amb una economia capitalista, basada en el creixement de la producció amb la intenció de generar més riqueses, no és estrany que moltes de les assumpcions que donem per fetes ho facin encobrint una lògica sobre la circulació de mercaderies per maximitzar els guanys d’aquelles persones que controlen l’intercanvi. Això es pot percebre inclús en situacions de joia o celebracions com els aniversaris, les bodes, el Nadal o fins i tot els funerals. Sempre s’hi poden trobar interessos materials que reforcen amb una cara amable allò que ens mortifica: haver de vendre el nostre pas pel món a canvi de diners. Desemmascarar la presència velada del capital pot ser una revelació incòmoda; de sobte, allò que era percebut com a gaudi es mostra més aviat com un parany, no massa llunyà de les martingales de Llucifer.
Crec que això s’entendrà millor amb un exemple. Fent un cafè amb una amiga que havia estat celebrant la boda de la seva germana, em va sorprendre sentir-li dir que li havia semblat una cerimònia purament capitalista. Em va venir al cap una pintada que hi havia a la facultat on estudiava que resava: “monogàmia és capitalisme”. Quan el capitalisme es torna insidiós? Quan s’hi reconeix un rerefons pervers? És aquesta condensació moral d’un medi amorf com l’economia de mercat, que està amarada a totes les facetes de la vida quotidiana, on es dóna una semblança amb la personificació del mal en la figura diabòlica.
Una línia del pensament crític ben representada a Catalunya proposa similituds entre el compromís polític i la conversió religiosa. La “presa de consciència” revolucionària comporta una forma d’obrir els ulls quan, tot d’una, s’enretira el vel del discurs de concòrdia de torn -nacional, veïnal, religiós, fraternal-, que impedeix reconèixer el mal que hi opera al darrere. Comprometre’s amb una causa que hom considera justa sempre demana d’un encontre previ amb l’abjecció. Portant a l’extrem l’òptica anticapitalista, aquells i aquelles que no hagin despertat són uns fausts inconscients, que han venut la seva ànima -si més no, la seva vida- a canvi d’unes delícies banals o, encara pitjor, corruptes, que els van alienant de la seva humanitat. No poques veus han avisat sobre la naturalesa religiosa del capitalisme: els calés vehicularien en el fons la cobdícia com equivalent de la fe en tant que motor d’una salvació autogarantida, d’una redempció humanista, amb els seus cel i infern en la mateixa vida. Dit d’una altra forma, Satanàs victoriós, ha aconseguit finalment enredar-nos a tots fent que les seves ofertes siguin l’horitzó dels nostres somnis, que el pròxim resulti secundari desplaçant el focus tant del salvacionisme cristià com de la utopia socialista.
Tot i així, enmig del poti-poti difús d’informació que ens arriba constantment, el recurs a la metàfora del cants de sirena del dimoni no es projecta tant sobre el propi model de legitimació de l’èxit i de l’estatus-quo, com reclamaven les esmentades veus, sinó sobre l’alteritat cultural, entesa com un Enemic insidiós del paradís a la terra capitalista. Les altres gents són demoníaques, per la seva conducta immoral i les seves intencions ocultes. Ara bé, aquest rebuig pot ser fins i tot l’arma dels oprimits: nombrosos estudis antropològics a diferents zones rurals llatinoamericanes mostren com la pagesia o les poblacions mineres consideren que els rics han venut la seva ànima per aconseguir les seves riqueses, construint una creença igualitària que deslegitima culturalment les diferències socioeconòmiques, com també ho fan les acusacions de bruixeria, tan associades al diable en la memòria europea.
El llindar mefistofèlic és ambivalent i, tard o d’hora, tothom afronta els seus dimonis, els seus anhels personals potencialment pèrfids. En aquest bis a bis amb el maligne operen elements de caire social, adonar-se’n d’això forma part d’una consciència política i humana. Potser la identificació del dimoni i els acòlits satànics amb el capitalisme i els seus engendres sigui massa carrinclona, però també ajuda a destapar la participació que cadascú pot tenir dins d’un joc basat en la iniquitat. Que les dèries pròpies del capitalisme tardà, com el narcisisme o la visió exclusivament instrumental i accelerada de les relacions humanes, no ens són alienes, que en som facilitadors -copartíceps d’un àngel caigut contemporani- és el punt de partida per a revertir-les.
Catalunya Plural, 2024 
