Els resultats electorals prefiguraven un únic camí per a la investidura. Era un camí ple de paranys, cants de sirena i bifurcacions que no conduïen enlloc. Pedro Sánchez, que des del principi va afirmar que hi hauria un nou govern de coalició, ha mantingut una tenacitat digna de l’heroi de Virgili i no s’ha deixat pertorbar per les amenaces de jutges, militars i expresidents amb complex de semideu. de L’Espanya invertebrada, epítet a què al·ludia Ortega per referir-se a aquestes dues Espanyes contraposades, ara brilla amb intensitat. És irònic que el salvador de Sánchez hagi acabat sent Carles Puigdemont, però, certament, res no uneix més que la mútua necessitat. Pedro Sánchez necessitava els vots per continuar governant, i Carles Puigdemont necessitava reconeixement públic i un salconduit per tornar a la palestra. Tots dos actors han aconseguit, de moment, els seus objectius.
Què significa l’amnistia i la legislatura per a Catalunya?
Aquest govern començarà a caminar divendres amb el suport de 179 diputats dels 375 possibles, si ningú no s’equivoca en donar-li al botonet o si no sorgeix cap altre imprevist. Set diputades separen una Espanya de l’altra; sis si traiem la diputada de Coalició Canària, a qui poc importa a qui votar si al final del dia pot acabar cobrant la factura. Mentre una Espanya agita l’àliga imperial a la nit davant la seu de Ferraz al crit de “Puigdemont, a la presó” i “Sánchez maricon”, l’altra, que es reivindica demòcrata i plurilingüe, empeny cap a la regeneració, un altre terme maleït a la història d’Espanya, més encara quan és precisament Catalunya qui lidera aquesta Espanya “altra”.
Catalunya (48) és la segona comunitat autònoma amb més representació al Congrés dels Diputats després d’Andalusia (61). Del total, quaranta dels quaranta-vuit diputats i diputades catalans votaran a favor de la investidura de Pedro Sánchez, sent, de lluny, la comunitat autònoma que més suports recull. Això, és clar, exceptuant el País Basc, que és, juntament amb Navarra, les úniques CCAA en què VOX no va obtenir cap escó. Tant per a uns com per a altres, l’amnistia, pedra roseta de la legislatura, és el principi d’una etapa i el començament de l’altra.
L’amnistia pot servir per obrir finestres i ventilar una mica les institucions, especialment la gran casa judicial, que no deixarà de regirar-se als seus laments. Perquè sí, l’amnistia és una esmena al poder judicial, surti o no surti escrita la paraula lawfare. A l’horitzó, però encara molt lluny, se situa el Tribunal Constitucional. Catalunya no es refia de tribunal de més rang de l’estat, i el record de la sentència de l’Estatut desperta suors fredes entre la població, especialment entre la població no independentista. Saben que, si no funciona aquest enèsim intent d’encaix de Catalunya a Espanya, els independentistes no seran els més decebuts, sinó aquells que desde l’esquerra creuen en el somni de Pi i Margall i de Federica Montseny. Aquí tothom persegueix la seva utopia.
Una legislatura altament turbulenta
Somnis a part, l’estat actual de la política no dóna per tant. La legislatura podria acabar en una setmana, si, per exemple, Junts per Catalunya decidís que la veritable línia vermella és la reducció de la jornada laboral explícita a l’acord entre el PSOE i SUMAR. No és fútil recordar que aquesta coalició d’investidura, multicolor i ideològicament distant, haurà d’acompanyar el PSOE en l’aprovació dels pressupostos i garantir un mínim de seguretat legislativa al govern.
Si la legislatura s’allarga, significa que regnarà certa estabilitat i s’imposaran uns consensos mínims entre els diferents partits que van fer pujar Sánchez al segon mandat, per la qual cosa difícilment hi haurà grans avenços en matèria social. Sense anar més lluny, el PNB i Junts per Catalunya no aprovaran alegrement la Llei de l’Habitatge, si és realment ambiciosa.
A més de la dificultat d’encaixar diferents sensibilitats en una mateixa agenda, l’executiu també haurà de bregar amb la ja complicada relació fratricida entre ERC i Junts per Catalunya, que s’anirà escalfant més i més tenint en compte el calendari electoral (el juny del 2024 se celebren les eleccions al Parlament Europeu, i al febrer del 2025 les eleccions al parlament de Catalunya). A Catalunya es dóna un interessant fenomen en els darrers temps: a ningú no li interessa la política catalana. La política catalana es juga des de ja fa anys en clau espanyola, que es concep bé en termes de rival antagonista o de potencial salvador. Per als independentistes més convençuts de la seva pròpia veritat ara ha sortit creu, i intentaran entorpir aquest nou pont entre nacions.
Però la política institucional no acostuma a avançar sobre la base de somnis, sinó d’acords pragmàtics. I res més pragmàtic que una llei que no només restitueix part del valor moral de la població catalana en culpar la reacció politicojudicial de l’Estat, sinó que ve acompanyada d’un bitllet de tornada a la política als dos líders principals de l’independentisme, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
El calendari de la investidura
Dimecres 15 de novembre: Durant l’inici de la sessió d’investidura, Sánchez exposarà sense restriccions temporals el programa davant la Cambra. Els partits tindran intervencions de 30 minuts per replicar la proposta; el candidat podrà respondre i hi haurà una contrarèplica per part dels partits.
Dijous 16 de novembre: Conclusió de les intervencions i realització de la primera votació, la qual s’anticipa amb èxit, ja que Sánchez compta amb el suport de 179 diputats, tres més de la majoria absoluta.
Dissabte 18 de novembre: En cas de fracassar la investidura, es durà a terme la segona votació, programada per a aquest dia, és a dir, 48 hores després. En aquest escenari, es requerirà una majoria simple, amb més vots a favor que en contra.
Diumenge 26 de novembre: En cas que la segona votació sigui infructuosa, els partits tindran un calendari summament ajustat per a un tercer intent d’investidura. La legislació estableix el 26 de novembre com a data límit per investir un president, marcant així dos mesos des de la primera votació de la primera sessió d’investidura.
Catalunya Plural, 2024 
