Aprofitant la presència de Doménico Cosenza, psicoanalista de l’Scuola Lacaniana di Psicoanalisi i de l’Associació Mundial de Psicoanálisis de Milà, a la ciutat de València degut a la inauguració del Seminari del Camp Freudià, vam poder realitzar aquesta entrevista. Tot i que el Seminari XVII de J. Lacan, “El revers de la psicoanàlisi”, ens fa treballar sobre els quatre discursos que Lacan posa en clar (el discurs de l’amo, el discurs universitari, el discurs de la histèrica i el discurs de la psicoanàlisi), voldria fer-li una pregunta sobre un altre revers, aquell que fa referència al títol de les XXII Jornades de l’ELP que celebrem el 2 i 3 de desembre a Madrid.
El títol de les Jornades és simple: “El que parlar vol dir”. Al mateix temps, ens planteja una primera pregunta: Quin seria el matís que vostè podria aportar entre aquestes dues paraules: d’una banda, parlar; de l’altra, dir?
Jo diria que parlar és la condició essencial perquè es pugui produir un treball analític que opera amb l’ésser parlant, però el que té com a orientació la psicoanàlisi és apuntar en parlar cap al dir del subjecte, o sigui cap a la seva enunciació. Aleshores, aquesta és l’orientació que ens permet extreure del parlar d’un subjecte quelcom que no es destitueix de la dimensió singular que està en joc en la seva paraula.
O sigui, que dir seria la singularitat del subjecte que parla?
Sí, és un punt d’enunciació. Un dir és quelcom fonamentalment inconscient i que pot trobar la manera de dir-se en la sessió analítica. Si trobem el límit de la paraula podem dir, és el punt més singular que està en joc en la paraula d’un subjecte. Hi ha molts casos on es pot presentar com una paraula buida, no? Allò que introdueix a la paraula una cosa que no es presenta com a buit és, de manera més radical, el punt d’enunciació del subjecte.
Em recorda una mica a alguna cosa que vaig llegir a Miller: ell deia que dir és una paraula que provoca un esdeveniment.
Exactament. És clar, fa de la paraula un esdeveniment, efectivament. Em sembla un punt clau.
Passem a la pregunta següent: Quina opinió us mereix el descrèdit de la paraula en la societat actual? Aquesta mena de xerrameca, que gairebé sembla un soroll.
Sí, és una cosa que trobem des de fa temps. Lacan ho va preconitzar clarament quan va introduir la degradació de la paraula i d’allò simbòlic en la societat contemporània, en el capitalisme contemporani. Posant a l’ascensió del zènit social la dimensió de l’objecte de gaudi. En aquest sentit, la psicoanàlisi contemporània ha de ser més radical, no només es tracta d’escoltar la paraula, sinó que hi ha una orientació d’aquest escoltar que apunta precisament, com hem dit abans, al punt d’enunciació intern a la paraula. És això el que pot produir la paraula com a esdeveniment, com diu Miller. I en allò contemporani això és més complicat, efectivament, per diverses raons que acompanyen el procés de degradació de la paraula, que caracteritza el llaç contemporani.
Aleshores, podríem pensar: Quin llaç? quan allò simbòlic o la paraula no serveixen, o serveixen molt poc? Crec que es pot observar en la política, en el murmuri d’allò que la societat diu: “els polítics són tots iguals, els polítics menteixen”, etc. Aquí crec que es pot veure bé, es veu a la televisió tota l’estona.
Absolutament, és la paraula com a dimensió buida, que no té cap capacitat d’anomenar una cosa real en joc. El tall s’introdueix quan s’introdueix una paraula que pot anomenar una cosa real. Aquí s’introdueix un tall respecte a aquest ús buit de la paraula. I quan s’introdueix aquest tall, s’entén.
Per finalitzar, voldria fer-li una última pregunta, ja que ens reunirem a Madrid molts psicoanalistes i molta altra gent que no és psicoanalista però que vindrà a escoltar-nos parlar sobre el que la psicoanàlisi diu que passa a la societat. Li volia preguntar: Com a analista, com aborda els nous símptomes que emergeixen a la clínica contemporània?
Aquí, precisament, es veu molt bé com hi ha una cara de la paraula que no es pot utilitzar de manera útil en aquest camp, és més la cara semàntica de la paraula el que es juga entre allò imaginari i allò simbòlic. Amb aquests símptomes, aquesta paraula no toca res del subjecte, precisament perquè es presenta com a desconnectat de l’inconscient. Fet que pot tenir un efecte a l’altra cara de la paraula, la que es juga en particular en el vessant entre allò simbòlic i allò real, en aquest litoral, quan s’introdueix com a nominació. Aquí, aquest nivell de funcionament de la paraula incideix també en el símptoma contemporani. Pot ser una clau que permeti tractar una mica la relació d’aquests subjectes amb el gaudi.
Aleshores, podríem dir que aquesta posició d’analista va molt de bracet amb poder, efectivament, fer alguna cosa amb aquests nous símptomes. D’alguna manera, quan el simbòlic ja és difícil. Tinc la sensació que el llegat que Lacan ens va deixar, en el seu darrer ensenyament, és justament preparar-nos per al que estem veient, d’alguna manera, en allò social.
No en tinc cap dubte: l’últim ensenyament de Lacan és l’únic que ens prepara per tractar no només amb qualsevol ésser parlant que s’analitzi sinó que, de manera particular, ens permet tractar també aquests símptomes contemporanis que es presenten intractables segons la modalitat de la psicoanàlisi com a hermenèutica del sentit inconscient. Si prenem aquesta via, no podem tractar aquests casos. Sí que els podem tractar si prenem l’altra via, que és la que Lacan ens indica en el seu últim ensenyament. És a dir, la intervenció de la paraula com a tall, com a equívoc, que ens permet tocar el nivell de lletra que està en joc en la posició del subjecte.
Molt bé, Doménico, moltes gràcies pel seu temps, perquè sé que s’ha passat treballant tot el dia aquí, a València. Li ho agraeixo molt i fins aviat!
Gràcies a vosaltres i bones Jornades!
Catalunya Plural, 2024 
