Fa uns dies, en un sopar d’amics, conversàvem sobre l’experiència d’un periodista nord-americà que havia entrevistat una màquina dotada d’intel·ligència artificial. El periodista explicava que quan les seves preguntes van començar a tenir el matís íntim d’una conversa entre humans, la màquina va arribar a dir-li que ell se l’estimava i que el que havia de fer era deixar la seva dona, a qui no volia.
Vaja amb la màquina erotòmana, vam dir, ella sap què vol un ésser humà. La cosa va quedar entre rialles, però també amb una certa estupefacció, un cert horror a: Fins on pot arribar això?
L’endemà vaig llegir la notícia que alguns dels grans científics que treballen en aquest camp havien demanat frenar d’alguna manera els seus experiments.
Sabem que el llenguatge funciona com una màquina en si mateix, però no podem oblidar que les persones l’emetem des d’un cos viu i el rebem en un cos viu, de manera que més enllà del que volen dir les paraules, ens produeixen satisfaccions, insatisfaccions i fins i tot ens angoixen, sense saber gaire bé per què.
Em preguntava quina era la relació que els éssers humans estem desenvolupant amb els objectes que ens envolten, bàsicament amb aquells que se suposa que ens serveixen per comunicar-nos els uns amb els altres. La paraula que em va sorgir va ser addicció, una nova addicció que substitueix les clàssiques: el sexe, les drogues, el menjar, etc.
L’addicció és una cosa que forma part dels éssers humans i es presenta com allò sobre el que no tenim capacitat d’elecció, com qui posa el cotxe a més de 200 km per hora i no pot parar, o qui destrossa tota una família per aconseguir la seva dosi.
Estan apareixent noves addiccions, com la de l’adolescent de 14 anys que va haver d’ingressar d’urgències a l’hospital amb un atac de pànic i que, en preguntar-li què li passava, va respondre que feia una setmana que els pares l’havien castigat sense el mòbil i que sentia que li havien tallat la mà.
Es pot escoltar, doncs, què passa darrere dels atacs de pànic i les desorientacions profundes dels nostres adolescents, cada vegada més habituals en la societat en què vivim. Es pot escoltar el buit existencial que produeix no tenir el cos ideal que els proposa aquesta societat, la dificultat que els pares els serveixin d’interlocutors, la renúncia dels mestres que no troben la manera d’ubicar-se en una autoritat, la competitivitat com a manera de relació entre ells. En ser remesos en alguns casos a la seva soledat, les idees suïcides i les addiccions apareixen com a solució. L’experiència és que, trobar un lloc on poder-ne parlar, els permet trobar altres solucions.
Catalunya Plural, 2024 
