El districte d’Horta-Guinardó és immens, bona prova de com seria necessari canviar la divisió administrativa de Barcelona per a donar poder a la unitat barri, bé de forma individual, bé en concentracions de territori més racionals i per tant més governables des d’una identitat afí des d’allò proper.
Dins d’aquest conglomerat hi ha dos Guinardós. El primer, amb el seu nom provinent del mític torrent de la Guineu, és enorme, i, com és comprensible, presenta distintes problemàtiques que al lèxic de la sèrie seran ferides obertes. Tot i així, començarem amb l’aneguet lleig, molt passejat en aquestes pàgines i de tornada, davant la inacció després d’anys i anys de laments.
El Baix Guinardó és el major exemple de barriada deixada a la seva sort en trobar-se en terra de ningú, entre la Sagrada Família i el Park Güell, excepte pel fet de tenir a un no res la seu del Districte, la meravellosa casa de les Altures. No gaire lluny, el debat hegemònic en l’actualitat se centra en el trasllat del mercat de l’Estrella al llac dels jardins, valga la redundància, del Baix Guinardó, on abans hi hagueren les casernes de cavalleria de Lepant.
Potser la instal·lació del mercat, criticat per treure un espai al veïnat i afegir-ne un altre corresponent al barri de Gràcia, podria ser un estímul per a despertar un xic davant tanta vergonya, exhibida amb esclat al nucli del torrent de Lligalbé, un dels meus fetitxes, sobretot per com l’Ajuntament d’Ada Colau, amb els de Collboni al capdavant del Districte, gairebé es rigué a la meva cara malgrat tenir una idea constructiva sobre l’entorn.
Hi ha documentació del torrent de Lligalbé des de l’Edat Mitjana i és un dels quatre amb pas pel Baix Guinardó. Els altres són Milans, Faura i Delemus. El nostre protagonista donà nom a un carrer quan s’urbanitzà la zona, reforçada a principi dels anys vint per l’empresari d’arpilleres Manuel Boné, qui feu construir el seu homònim passatge i el de Sant Pere; la conclusió d’aquest confluïa des de 1947 amb la Granja Guillén, dempeus fins poc abans de la pandèmia. L’espedaçaren de mica en mica, romanent com a únic record històric una fita de camí i els murs per a delimitar el curs fluvial, molt menys vistosos que el mural de la plaça sense nom.
El 2020, davant la previsió de pisos i una petita àrea verda, uns nois ocuparen l’antiga ubicació de la granja. Així emergí l’Hort el Brot, una esperança o, si es vol, una intuïció de brindar el Lligalbé als seus veïns. Com la plantació agrícola, amb activitats per a tots els públics, no era municipal fou desallotjada un any i mig després per a instal·lar-hi un macro pàrquing a l’aire lliure, complement d’un altre anterior i un d’inamovible al passatge de Sant Pere.
Més d’una vegada, amb l’arquitecta Cristina Goberna, vaig reunir-me amb representants del Districte per a comentar una reforma coherent que transformés el torrent de Lligalbé i els passatges propers en un espai sostenible i emblemàtic de pedagogia urbana amb l’objectiu d’atorgar-lo als habitants del barri.
El Baix Guinardó és una barriada amb poc gruix patrimonial i per això la trilogia d’aquest paràgrafs és encara més urgent des de la seva preservació que propiciaria donar a conèixer el seu passat des d’allò agrícola fins a la modernitat, quelcom encara més digne perquè existeixen tres espais amb possibilitats de ser un parc fragmentat.
L’estat actual de la qüestió és que, si segueixen el mapa, ja hi ha un rectangle verd a la cantonada amb el carrer Padilla. Número 1 és allò que definirem com Lligalbé, on avui hi ha sense sostre i un petit campament dels de la ferralla, per no mencionar a persones sospitoses de rentar en excés els seus vehicles. A tot això, un altre menyspreu al Baix Guinardó, hem de sumar l’ús d’aquests metres per a guardar el material destinat a l’avinguda Pi i Margall, frontera entre el barri i la vila de Gràcia.
El Lligalbé seria el primer eix d’aquest pacte entre preservació patrimonial i sostenibilitat. La conservació dels murs per a endreçar el torrent separen aquesta part del parc en dues per a sintetitzar la seva Història. Embellir-lo implicaria enllaçar-lo amb els passatges, doncs com hem comentat el de Sant Pere, vermell a la imatge, arriba fins a la seva senda.
Lepant divideix els dos àmbits d’aquesta unitat. Número 2 és un campament barraquista en estat ruïnós, mentre el passatge de Boné hacia d’ampliar la residència d’ancians del costat, però després de la crisi sanitària l’operació sembla congelada. Des de la meva proposta aquesta travessia, resistent pels seus pocs residents, podria ser un equipament infantil de qualitat, més apetitós pels patis de les finques, complementades amb l’extensió del parc de Lligalbé a 2.
Al passatge de Sant Pere poden realitzar-se diversos canvis. Número 3 és un aparcament a substituir per la cirereta del parc fragmentat. Aquest passatge conserva elements patrimonials de pes, iniciats amb l’immoble noucentista amb Alcalde de Móstoles i clausurats amb una casa modesta, junt a Lepant.
La gran problemàtica és com la inacció arruïna, envileix i és un virus. Del Lligalbé fins a les escales del passatge de Boné tenim barraquisme, indigència, prostitució, brutor i un focus de mala vida sempre in crescendo. Desapareix quan irromp el pàrquing de passatge Sant Pere com a conseqüència d’un bloc de pisos molt saludable, com si així es tracés una frontera entre un i altre univers.
D’altra banda, tot aquest parc amb amplia voluntat patrimonial seria un reclam més a la cursa envers la magnitud del verd al Guinardó. Al Baix seria l’aliat perfecte de Les Aigües, només allunyats per la Ronda, record d’una altra bretxa molt sagnant per l’escalextric.
El projecte del Lligalbé és viable, no perjudicaria la circulació automobilística malgrat la recuperació completa del passatge de Sant Pere i suposaria un abans i un després pel fet de posar en relleu la identitat del Baix Guinardó des d’una centralitat patrimonial compassada amb la sostenibilitat pròpia de les necessitats contemporànies. Fer-ne ulls clucs, com ha passat com a mínim des de 2015, és un insult a la intel·ligència del ciutadà, doncs els PGM poden modificar-se i, fins i tot, transgredir-se, si així convé. La qüestió és si això s’aplica només des d’un interès polític, per desgràcia massa procliu a relegar el proverbial pel votant.
Catalunya Plural, 2024 
