—Ja podem canviar això?
—No t’agrada Pharrel Williams? és molt 可愛 —Chun-yang em respon parlant per sobre de Happy i el soroll de la dutxa.
—可愛? La cançó no diu cute, diu happy. —Tanco l’aixeta i allargo la mà per sobre de la mampara. Una Kitty que menja maduixes em mira arrugada des del tovalloler.
—Tant li fa —El silenci sobtat el fa sonar enfadat.
—Mira —li dic mentre li passo la tovallola assenyalant-li la Kitty— això és cuqui, però no happy.
—Mira, això et posa happy i ho saps —Imita el meu accent mentre s’enrosca la tovallola, com un turbant, al cap i recolza els braços en gerres sobre el maluc nu.
Encara no és de nit i els neons de colors ja colpegen les finestres de l’habitació. S’uneixen al caos de megàfons amb veus infantils, metàl·liques i repetitives que venen galetes d’arròs inflat —爆米香 pok-bí-phang!, 爆米香 pok-bí-phang!— o mochis artesans. Juraria que pels carrerons que envolten el nostre pis a Zhongxiao Dunhua ha passat fins a l’esmolador bufant el xiflor. Però mai no havia vist un dinosaure.
Per l’escletxa de la cortina m’ha semblat veure el cap d’un dinosaure avançant a batzegades. En moure-la cap a un costat i treure-hi el cap m’he trobat amb un ninot inflable que ocupa tota la carretera, al darrere hi va un lleó i, al davant, una casa encara més gran que el dinosaure, però més petita que el lleó. Tots tres somriuen i tenen uns ulls rodons i enormes, la casa també. Les sotragades dels camions que els carreguen fan que sembli que avancen arrossegats, a empentes, en contra de la seva voluntat. L’espai entre les tres carrosses és ple d’homes i dones uniformats, amb armilles blaves i camises blanques. Van disparant fulletons a boca de canó, sense criteri i amb un somriure forçat que els obliga a aclucar els dos ulls alhora. Tot passa sota una polseguera de confeti blau, blanc i vermell.
—A veure si s’acaba ja la campanya electoral. —Rebufa Chun-yang abocant-se a la finestra.
—Però què fan amb un dinosaure en un acte electoral?
—可愛 —respon, encongint-se d’espatlles, somrient. —Perquè estiguis happy. Aquí tot el que va malament és culpa de la Xina, i com que contra això Taiwan no pot fer gran cosa, a les campanyes no es parla d’allò dolent. Les eleccions les guanya el partit que aconsegueix que estiguem contents amb el que hi ha.
—I tothom es pot permetre estar content because 可愛, treure un dinosaure inflable al carrer i resignar-se sense més a que tot segueixi igual?
—No, però el que aquí sí que ens permetem tots és imaginar com seria una alternativa a la Xina, vosaltres? —Sempre que li molesta alguna cosa del que dic em respon amb sorna movent el cap cap a un costat.
Catalunya Plural, 2024 
