Si algú em volgués retreure a causa de les repeticions d’aquesta sèrie dedicada a La Jota ho tindria molt fàcil. El primer retret aniria sobre com he insistit en les dues dames clau des de les seves respectives finques, la Marquesa de Castellbell, a Can Sitjà, i Maria Àngels Puig Espanya, a Can Garrigó.
El segon ritornello s’enllaçaria amb el tercer. Com bé és sabut, el carrer Escòcia no pogué completar la seva lògica seqüencial fins a l’inici dels anys seixanta, quan finalment s’ensorrà el Mas Garrigó després de l’expulsió dels pagesos Campmany a mans de l’hereu, el cineasta Delmir de Caralt.
Aquest fet esclarí el terreny al nord d’Escòcia, carrer amb talant d’artèria i una divisió meridiana en els seus punts cardinals, amb el sud entre buits i un aroma de la seva forja entre la transició de la dictadura de Primo de Rivera a la Segona República.
L’altre punt s’inaugura una mica després de l’illa del passatge de l’Arquitecte Millás i té una composició a base de blocs de pisos i conjunts arquitectònics força notables, amb suficient volada com per a resumir evolucions franquistes.
L’immoble del número 81 respon a una estètica de la primera postguerra, si es vol italianitzant, des de la influència feixista. Molts cops tanco aquesta època a la fi dels anys quaranta, però ho desmenteix la datació. Com en aquest cas, doncs la finca és de 1963 i la rubricà l’arquitecte Jaume Contjoch Batlle per a complir l’encàrrec de Luis Niell Alemany i Bartolomé Calle García, ambdós petits empresaris del sector immobiliari amb solars a l’atesa a l’entorn del carrer de Vinyals i Verge de Montserrat, al Guinardó.
Escòcia 81 és una més, no com el complex successor de Can Garrigó, de l’immobiliària SPAI i amb el lament de no haver donat amb el nom dels arquitectes perquè és una totalitat gens menyspreable per distints motius. Entre ells es troba la diàfana voluntat d’orquestrar una espècie de trampantull bo pels residents. Des del carrer, i des de qualsevol costat, el focus recau als baixos, a vessar del petit comerç de tot tipus per, d’aquesta manera, copsar una important llacuna en aquest perímetre. Aquesta suposada preponderància de negocis oculta els seus quatre ingressos amb un pati interior molt discret, encara amb probables vestigis del sòl de la masia i cadires fixes molt dels anys seixanta, necessitades de xapa i pintura per a evitar la sepultura.
Santapau, Escòcia, Malgrat i la riera d’Horta són els carrers d’aquesta herència de Can Garrigó. La masia s’alimentava de l’aigua de la riera per a donar al veïnat bon vi i millors verdures. És fascinant observar una vista aèria de 1955, amb la seva illa encara rural i la superior buida. Al cap d’una dècada, la panoràmica era una altra per l’adéu al passat i la victòria de la Modernitat, fos per la nova ocupació, fos per l’escola el Timbaler del Bruc, projectada per Oriol Bohigas i Josep Martorell l’any 1957, poc després de la Mutua Metal·lúrgica de la Diagonal i just abans de l’extraordinària illa Pallars, amb aquell aire fabril que vol mimetitzar-se amb tot un barri.
El centre exhibeix la seva diferència si el divisem des de l’horitzó de Ramón Albó, plana atalaia per admirar els seus jocs volumètrics, en part per evitar l’estretor de la quadrícula, derrotada en les seves dificultats a base d’un constructivisme protector al pati fins a crear simbiosi entre l’interior i l’exterior. Quan s’inaugurà, es destacava l’ús de materials com formigó armat, totxo, metalls i ceràmica al paviment i al cromatisme, a més de per com es segmentava amb sis aules per les noies i sis pels nois.
La monòtona grisor de la perifèria omet la varietat de La Jota en aquests angles del passatge de l’Esperança a Can Garrigó. És quelcom absurd, i més ficant-se pel mig una obra de prestigi del Bohigas juvenil, qui d’altra banda té en aquell tram fundacional de la seva biografia una maleta només amagada si ens capfiquem a posar-li vels o a jutjar-la secundària, quan mai ho és i conté una impecable targeta de visita, fins i tot com per a regalar a l’arquitecte un mèrit poc freqüent: el de casar la seva cronologia amb la de la ciutat.
El que no és poca cosa, perquè fins i tot ens ajudarà a elaborar un decàleg d’intencions. El Bohigas del Timbaler del Bruc aposta per aportar el seu granet de sorra a una pròxima renovació pedagògica que s’enceta des de l’edifici. En aquest sentit, quelcom que he anat pensant mentre escrivia, aquesta contribució és com si fos una versió arreglada de tot el bagatge noucentista amb els col·legis, recordant-me el d’Escòcia a la Farigola de Vallcarca, de l’inevitable Josep Goday, artífex d’una sensibilitat europea amb aquests establiments durant el bon període de la Mancomunitat.
El Bohigas dels marges degué divertir-se mentre escampava la seva llavor. Als Guinardós es reparteix entre la Casa Patio de Lepanto amb la ronda i l’església del Redemptor a Verge de Montserrat, enfonsada i camuflada per donar més enlairada al passatge lateral. A la Meridiana, tothom assenyala el seu Rusc, emplaçat com un guant al seu indret, de façana conscient d’impossibilitar indiferència i pilotis a la superfície, gairebé una escomesa a l’avinguda dels anys seixanta, autopista urbana amb nul·la tendència a respectar allò peatonal i els barris fronterers com La Sagrera.
L’Escola Timbaler del Bruc té l’impacte d’imposar un abans i un després, creant-nos preguntes. És un forta ruptura pel fet de propagar avantguardisme en aquelles contrades dominades per la riera d’Horta, eclipsada per aquest sòl, com si es complís el seu adéu a la vella quotidianitat a causa de la nova porta a Escòcia, hegemònica des d’aquell mateix instant, amb l’aigua soterrada per tant d’asfalt.
Catalunya Plural, 2024 
