Des de l’esclat de la bombolla immobiliària i els milions de persones desnonades a causa d’això i l’evolució del problema amb l’habitatge cap als lloguers impossibles i l’especulació depredadora, ha estat necessari reivindicar el valor dels espais de les cures, culturalment i socialment feminitzats. Així com la defensa de la llar, amb la seva màxima expressió, ha esdevingut una lluita social protagonitzada per les dones.
Estava preparant aquest article quan veig una notícia d’aquelles que t’indignen i que no haurien de deixar a ningú indiferent: ”una dona de 78 anys a punt de ser desnonada per deure 88 €”. El deute ve d’unes obres, que segons la LAU ha de pagar la propietat. El d’aquest passat dimecres, 22 de novembre, era el cinquè intent de desnonament al qual s’enfrontava la Blanca malgrat disposar d’un contracte de lloguer de renda antiga i, per tant, de caràcter vitalici des de desembre de 1968. Paga uns 350 euros al mes en ple barri Gòtic de Barcelona, on les rendes no baixen de 1000 €. El motiu del desnonament no és el deute irrisori, és l’especulació. “La propietat, una advocada gran tenidora, ja ha dit que vol el pis per a turistes. Jo entenc que pago poc i que un turista… Però quan ella va comprar el pis ja sabia que tenia una renda antiga”, comenta Blanca a diferents mitjans. Per sort, de moment, la història va acabar bé amb el desnonament suspès gràcies a la mobilització popular.
Un exemple clar que la violència immobiliària i judicial existeix sobre els sectors més vulnerables de la societat, protagonitzats sobretot per dones, vulnerades únicament pel fet de ser-ho. La dona està emmarcada en una situació de desigualtat en diferents àmbits de la vida quotidiana: bretxa salarial, precarització del treball i els salaris, la conciliació familiar o la sobrecàrrega de tasques domèstiques. O, com en el cas de Blanca, una presa fàcil a causa de la seva solitud en un barri que està en mans dels qui no volen veïnes, volen fomentar un model de ciutat que les expulsa.
Per tot això, no és casual que els col·lectius d’habitatge estiguin formats majoritàriament per dones. La situació de desigualtat es torna encara més complexa quan has de defensar la teva llar per evitar un desnonament, una pujada abusiva del lloguer o afrontar una hipoteca que es torna impossible d’assumir. Situacions de vulnerabilitat que van acompanyades d’un cert grau de violència institucional que empeny a una espiral burocràtica que no protegeix de la resta de violències masclistes i immobiliàries. Amb uns serveis públics ineficients, a la vora del col·lapse, que acaben traslladant la càrrega a l’interior de les llars, moltes dones es veuen forçades a abandonar el treball per a afrontar una realitat difícil de suportar i pal·liar si no el tens, aguditzant així la vulneració del dret a l’habitatge.
La vulneració del dret a l’habitatge té un major impacte en les llars monomarentals, les dones, els menors, la gent gran i persones dependents, necessitades de les cures que assumeixen majoritàriament les dones. Però no oblidem que, a més, aquestes tasques de cures recauen sovint en la ciutadania migrant, forçada per la discriminació laboral als treballs de més explotació en les seves condicions laborals, aquelles relatives a les cures.
Les dades mostren com el problema de l’habitatge té rostre de dona. En l’informe “Estat de l’exclusió residencial: impactes de la Llei 24/2015 i altres mesures de resposta” (Observatori DESC, 2022) les dades oficials indiquen que el 29,4% de les famílies ateses per risc de pèrdua de la seva llar són famílies monoparentals -gairebé la totalitat són dones amb fills-, i aquestes suposen el 47,6% de totes les famílies amb menors afectades pel risc de desnonament a Barcelona. En gairebé la totalitat de llars amb menors és una dona la que és present com a figura de referència.
L’INE va censar l’11,7% de les llars catalanes com a monoparentals i, d’aquestes, el 78,11% de mare sola amb fills. Mostrant que les llars monoparentals, i concretament les formades per una dona al capdavant, tenen un perfil majoritari. En un 21% de les llars també hi ha persones amb dependència, per la qual cosa les cures topen alhora amb la dificultat de l’accés a l’habitatge digne.
Per a conèixer millor els efectes d’aquesta realitat, en l’informe Resistència de mares per la llar: Dades i testimonis dels assessoraments col·lectius de la PAH des d’una mirada feminista i antiracista, els resultats demostren la vulneració dels drets de les mares a Barcelona i Catalunya, la qual cosa suposa una manca de cobertura del dret a l’habitatge, però també de la igualtat de gènere, en clara oposició als Objectius de Desenvolupament sostenible 5 i 11 de l’Agenda 2030, igualtat de gènere i comunitats i ciutats justes i sostenibles. Això és fruit de les dinàmiques excloents del mercat residencial.
Observem que, en el 87,4% dels casos atesos per la SIPHO de Barcelona (el Servei d’intermediació i Mediació en la Pèrdua de l’Habitatge i l’Ocupació), hi ha menors, quan la mitjana de llars amb menors a la ciutat és de 35,9%. En les Taules d’emergència de Barcelona i Catalunya, en espera d’un habitatge de reallotjament, les famílies amb menors són majoritàries, 61,9% a Barcelona, i 67,9% a Catalunya; un 29,4% i un 28,2% de llars monomarentals cadascuna.
Davant aquesta situació, calen models de lluita, resiliència i cures. Pràctiques que permeten florir un feminisme situat i popular en el si del moviment per l’habitatge digne. El llibre ‘’Fins que caigui el patriarcat i no hi hagi ni un desnonament més’’ (Myrian Espinoza Minda i Lotta Meri Pirita Tenhunen, La Laboratoria i Fundació Rosa Luxemburg, 2021) reuneix recomenacions com l’acompanyament, el suport mutu, el veïnatge, la sororitat, la dignitat, aconseguir una veu pròpia dins del col·lectiu o l’autocura, al costat de l’arrelament.
Una llar no és només quatre parets i un sostre. Una llar el fa l’arrelament, el fa el teu barri i el fan les teves veïnes, el teu metge de capçalera i el col·legi de les teves filles i fills. Una llar és una història, és on creixes, mestresses, malaltes i sanes, cuides, discuteixes i et reconcilies. Una llar és el barri, són les veïnes, són les històries i els records, i sobretot, una llar és un dret.
És necessari anar plantant llavors de pensament feminista i conrear les pràctiques clandestines que entenem com a feministes sense esperar veure un efecte immediat, sembrem feminisme en la lluita per l’habitatge, però també en altres àmbits de la nostra vida: el familiar, el laboral i entre les nostres amistats. I nosaltres? Trenquem el pacte de silenci de la fraternitat patriarcal i promoguem una consciència profeminista entre homes.
Catalunya Plural, 2024 
