Quan els cartògrafs del Renaixement arribaven al límit d’allò conegut escrivien als seus mapes la frase “Aquí hi ha dracs”, acompanyada amb dibuixos d’estranyes criatures mitològiques.
Es va haver d’esperar fins al 1931 perquè el científic Alfred Korzybski assenyalés una cosa tan evident com que “el mapa no és el territori”(1). Axioma que Jorge Luis Borges va il·lustrar en el relat Del rigor en la ciencia, on descriu la inutilitat tràgica d’un mapa perfectament precís de l’Imperi, que tenia la mida de l’Imperi i coincidia puntualment amb ell.
Enfrontat a allò impossible de representar, l’ésser humà prefereix tenir un mapa equivocat abans que no tenir-ne cap ni un. L’esforç de representació del món condueix a una successió ad infinitum de mapes de mapes, ja que sempre quedarà una resta que s’escapa d’aquesta empresa.
Els nous cartògrafs són els científics que exploren el cervell humà. Aspiren a aconseguir un mapa exhaustiu dels seus circuits i connexions per comprendre les propietats intangibles de la ment, com ara pensar, escriure poesia o enamorar-se, alhora que prediuen el naixement d’una nova clínica que resoldrà les malalties mentals.
La tasca és titànica. Per mapejar “un sol mil·límetre cúbic del cervell humà es requereixen 225 milions d’imatges i 1,4 petabytes” (2). La nova cartografia de la connectivitat treballa amb una petaescala que inverteix la característica dels mapes geogràfics basada en la reducció d’allò representat. És evident que s’enfronten a seriosos desafiaments tècnics, però aquest no és l’únic problema, perquè la tècnica avança sense parar. El que és terrible és que busquen en el lloc equivocat. El Sant Grial del mapa cerebral no els donarà cap resposta sobre els misteris de l’ésser parlant, llevat de les referides a les lesions cerebrals.
Sigmund Freud, que també era neuròleg, va inventar un nou recurs consistent a escoltar l’ésser parlant que pateix, perquè només si seguim les seves paraules podrem aproximar-nos a la causa del seu malestar, així com al seu tractament. Va ser pioner d’una nova via d’exploració del territori ignot de cada subjecte: l’inconscient i la pulsió de mort.
Jacques Lacan va prendre el relleu de l’exploració freudiana, aportant els elements necessaris per establir el camp del gaudi. S’explica que quan va conèixer Noam Chomsky a l’Institut de Massachusetts li va dir: “Pensem que pensem amb els nostres cervells, però personalment jo penso amb els peus. De vegades penso amb el meu cap, com quan topo amb alguna cosa. Però he vist prou encefalogrames per saber que no hi ha indicis de pensament al cervell”.
Hi ha moltes maneres de pensar, segons la part del cos que es privilegii, perquè pensar no és una activitat cerebral sinó un afecte que ens tortura, ens corroeix, ens obsessiona i ens porta al deliri vulgar o psicòtic. Imaginar-lo al cervell és la representació més comuna i la més errada.
Patim l’acció del paràsit que introdueix el llenguatge i que ens converteix en éssers parlants (no tractin de representar-ho) i amb aquest destí comú cadascú ha de trobar un saber fer per penar el mínim possible.
Lacan ens ofereix l’exemple personal d’un pensament en moviment que s’obre camí esquivant els obstacles, però assumint allò que és impossible. Signe d’un veritable desig de trencar amb l’esbojarrat afany de representació que embogeix l’ésser parlant.
[1]Jorge Luis Borges. “Del rigor en la ciencia” (1946). A: “Los anales de Buenos Aires, marzo de 1946). Publicat a la segona edició d’“Historia universal de la Infamia”, 2a. ed.
[2] https://ai.googleblog.com/2021/06/a-browsable-petascale-reconstruction-of.html
Catalunya Plural, 2024 
