En aquest punt del curs, els professors d’història de Batxillerat expliquem com s’inicia la crisi del sistema de la Restauració i dediquem un apartat a tractar la irrupció d’Alejandro Lerroux, un polític que va saber llegir els signes dels temps i, des d’un discurs populista, transgressor i demagog, aprofità el context polític d’aleshores per desembarcar a Barcelona i refundar el fragmentat republicanisme decimonònic amb una candidatura que pretenia aglutinar les diverses opcions republicanes que s’oposaven al sistema canovista. En la candidatura republicana per Barcelona de les eleccions legislatives de 1901, Lerroux figurava al costat de Francesc Pi i Margall, Nicolás Salmerón, Tibero Ávila, Josep Maria Vallès i Ribot.
La competència electoral amb la candidatura dels “quatre presidents”, l’embrió de la Lliga Regionalista, va marcar l’agenda política de Lerroux des del primer moment. Un enfrontament que va anar a més a partir de 1906 quan Lerroux es va desmarcar de la Unión Republicana per fundar el seu propi partit i plantar cara a la Solidaritat Catalana, el moviment d’oposició, tutelat per la Lliga, sorgit arran dels fets del Cu–cut i la llei de jurisdiccions.
En aquest context de rivalitat electoral, l’aparell de propaganda de la Lliga Regionalista va presentar Alejandro Lerroux com el líder d’un partit anticatalanista a sou de Madrid, format per immigrants i farcit de corruptes.
Aquest relat reduccionista es va mantenir ben viu fins que J.B Culla va presentar la seva tesi doctoral dirigida per Josep Termes, posteriorment transformada en un llibre (Curial, 1986), Republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923). Des del seu rigor professional, Culla va desmuntar els tòpics al voltant del lerrouxisme i ens va ensenyar que l’aproximació al passat des del present ha d’evitar caure en apriorismes i judicis de valor. Una cosa és opinar i interpretar i una altra ben diferent és jutjar.
Perquè no tot és blanc o negre. És en l’escala de grisos on trobem la complexitat de la condició humana. I en això, J.B Culla sempre va donar una lliçó de compromís ètic i professional. Tal com deia l’historiador francès, Marc Bloch, el professional no és aquell que exerceix la seva tasca de forma freda i mecànica sinó el que es comporta com un “artesà que sempre ha meditat sobre la seva tasca quotidiana”. El professor Culla ho va deixar testimoniat en les seves agendes i dietaris personals que posteriorment va emprar per fer les seves memòries (La història viscuda. Ed. Pòrtic. 2019). Ell mateix, en més d’una ocasió va manifestar que sense aquestes fonts documentals no hagués gosat mai a escriure unes memòries.
J.B Culla sempre deia que era un fill del segle XX, extraviat al segle XXI. Tanmateix, no anava tan desorientat perquè hem perdut l’espontaneïtat i tendim a quedar-nos en l’anàlisi epidèrmica i les frases fetes dels opinadors de saló. Les fonts directes sempre han estat la base de tot en qualsevol investigació. Davant la proliferació de les fakes news i l’eclosió de la Inteligència artificial (IA), la reflexió d’en J.B Culla ens ha de fer pensar sobre quin és l’origen de la informació que se’ns presenta com a real.
El llegat historiogràfic de J. B Culla supera la vintena de llibres, des d’estudis sobre la dreta catalana (des de la catalanista de CDC i UDC fins a l’espanyolista del PP) a l’esquerra republicana (ERC). Articulista d’opinió en la premsa diària al llarg de més de tres dècades, fins i tot censurat per El País (a partir dels fets d’octubre de 2017), i tertulià acadèmic en programes de ràdio i televisió, va saber fer compatible la seva altra faceta profesional, el periodisme. Del seu pas per la gran pantalla ens ha quedat el programa Segle XX (Canal 33), que entre 1991 i 2013, va presentar i dirigir. Alguns dels documentals que va triar sobre fets de la història del segle XX van ajudar a divulgar episodis poc coneguts per al gran públic. De fet, J. B Culla va seguir els passos del gran historiador medievalista francès Jacques Le Goff d’apropar la història d’una forma amena a totes les llars franceses de la mà del presentador Bernard Pivot en el mític programa “Apostrophes” (A3) de la dècada dels vuitanta.
En la conferència inaugural del curs de l’Escola Normal de París (1941) l’historiador Lucien Frevre va explicar als estudiants d’Història que es donaria per satisfet com a docent de si del pas per aquesta institució hagués contribuït a desvetllar alguna vocació per a l’ofici d’historiador. Segons Frevre, el professional de la història ho és les 24 hores de dia. Com ho va ser Culla des de ben jove entrevistant el president Tarradellas a l’exili (1976), i altres polítics de pes fins a viure en viu més d’un centenar de congressos de partits polítics de tots els colors.
Culla també explicava que el docent ha de captar l’atenció i connectar amb els seus alumnes: “Quan ho aconseguia, i veia una aula plena de gent i en silenci, tenia una injecció d’autoestima i pensava: avui ho he aconseguit”. Catalunya perd un savi, però ens ha quedat el seu llegat. Cada vegada que expliquem a les aules el lerrouxisme i totes les aportacions que va fer a la història contemporània, el recordarem i ho farem amb la passió que el mestre Culla ens va encomanar.
Catalunya Plural, 2024 
