El president colombià, Gustavo Petro, s’ha fixat com a objectiu acabar amb la ‘guerra contra les drogues’ que tantes morts ha provocat al seu país i a tot Amèrica Llatina. Per fer-ho, al setembre va presentar una nova Política de Drogues 2023-2033, que pretén relaxar l’estratègia repressiva d’anteriors governs, proporcionar alternatives als pagesos cultivadors de fulla de coca i millorar l’atenció a les persones usuàries de drogues mentre es continua perseguint els grans narcos.
Però la nova política no convenç tothom. Estefanía Ciro és una de les principals expertes en drogues de Colòmbia. Economista i doctora en sociologia, va liderar la secció sobre drogues de la Comissió de la Veritat sobre el conflicte armat colombià. També és fundadora del Centre de Pensament de l’Amazònia Colombiana, AlaOrillaDelRío. Ciro va visitar Barcelona recentment per participar a les jornades “Drets Humans i Narcotràfic a Colòmbia”, organitzades per la Taula per Colòmbia.
Quins són els eixos principals de la nova política de drogues del govern Petro?
Hi ha una reafirmació important en el tema de consum i tot aquest avenç de reducció de danys, això és important. Ells parlen del canvi de narrativa, però això no és dir que protegirem els pagesos ara, perquè això ja ho van dir els Acords de Pau el 2016 (amb l’extinta guerrilla de les FARC). Tots hi estem d’acord, però no és una novetat. I atacar la baula més forta del narcotràfic tampoc és novetat, ja que des del 2014, al món i a Colòmbia, estem en un avenç fortíssim pel que fa a les confiscacions de drogues.
Diuen “protegirem els camperols”, però el problema és el com. Com es fa? Amb transformació territorial. Això també ho van dir els Acords de Pau. Per això dic que la nova política de drogues és una excel·lent política per al 2016 o el 2017.
La Comissió de la Veritat va dir que insistir en el narcotràfic, en la narrativa del narco, no resol ni explica res. El text es titula “desterrant el narcotràfic”, quan la Comissió de la Veritat diu que amb la política de “desterrar el narcotràfic” es van generar les violacions de drets humans més grans.
Per a vostè, quines són les novetats principals de la nova Política de Drogues?
El que és nou (que no vol dir que sigui bo) és l’èmfasi en el medi ambient, que té coses bones i també en té de dolentes. Perquè, per descomptat, tots estem tractant de construir un missatge sobre els impactes de les diferents activitats en el medi ambient. Però la política de drogues pot acabar essent una criminalització més que se suma a les que ja té el pagès cocaler: la de ser destructor de la selva. I això és complicat, primer perquè no hi ha evidències que el pagès sigui el causant de la desforestació a l’Amazònia. I segon, perquè estem veient un populisme militarista, és a dir, una llarga durada de violència sobre els camperols en certes regions.
El govern diu que proposarà als camperols cocalers deixar de cultivar fulla de coca per convertir-se en guardaboscos de territoris que han estat desforestats pel cultiu de fulla de coca.
Sí, però no és clar. Això de guardaboscos ja ho va fer l’expresident Álvaro Uribe. Només va funcionar per a una estratègia contrainsurgent contra les FARC, per atraure base camperola, per trencar el teixit social camperol, per infiltrar les comunitats. Hi ha diverses avaluacions del programa Guardabosques i no va funcionar, la coca segueix.
El govern diu que vol oferir alternatives als pagesos que cultiven coca. Creu que funcionarà?
El paquet antidrogues està format per quatre coses. Primer, la Llei 30 de 1986, que regeix la persecució de les drogues. Segon, l’extradició de narcotraficants als Estats Units. Tercer, l’eradicació forçada terrestre i aèria. Quart, la substitució o desenvolupament alternatiu. Això ha funcionat des de finals dels 70 fins ara. La substitució promet que l’economia de la coca es pot canviar per una altra economia, que la coca pot desaparèixer. Segueix la Convenció sobre drogues de les Nacions Unides que diu que cal fer desaparèixer la fulla de coca del planeta.
Quan un govern em diu que hi haurà substitució i desenvolupament alternatiu, m’està dient el mateix que els expresidents Duque, Santos, Uribe, Pastrana, Samper… tots ho han dit. Què hauria estat nou? Que hi hagués hagut gradualitat, que permetin que la gent pugui cultivar coca i transitar cap a altres cultius.
El ministre va dir que permetrien que els camperols anessin deixant la coca gradualment, a mesura que la nova activitat econòmica sigui rendible.
Sí, això ho diu ell, però no és gaire clar en altres instàncies. A la pràctica, ningú no s’atreveix a fer-ho perquè pot ser jurídicament impossible. Que algú signi això, no ho hem vist encara.
El marc jurídic internacional obliga a la persecució del narcotràfic. Mentre continuï vigent, què es podria fer a Colòmbia per canviar més radicalment la política de drogues?
El marc global no canvia si nosaltres no ho proposem, és un tema dialèctic. Si nosaltres no ens movem, això no es mourà, sabent que Colòmbia té el 60% del cultiu de coca del món i és un monopoli regional de producció de cocaïna.
La nova política de drogues hauria d’haver tingut uns pilots de regulació de la cocaïna i la marihuana. Els primers experiments regionals per saber com es produeix, què es produeix, com seria l’impacte d’una manera o altra de produir, centres d’acollida de consum de cocaïna, com es redueixen danys… Això es podria fer perquè les Convencions de les Nacions Unides diuen que es poden fer investigacions.
Com podria funcionar un pilot de legalització de la cocaïna?
Qui decideix qui pot fer servir la fulla de coca o la cocaïna és el Fons Nacional d’Estupefaents. Una empresa que produeix agroquímics amb fulla de coca té permís, és un permís que es pot donar, amb uns projectes construïts científicament. Jo no esperava que Petro regulés la cocaïna, ningú no pot ser tan ingenu, però sí que es llancessin passos clars cap a això. El món necessita informació sobre això, pilots sobre això.
Petro va dir que si es legalitzés la cocaïna s’acabaria la violència a Colòmbia. Què li sembla aquesta afirmació?
La política antidrogues i la persecució han constituït formes violentes de regular aquest mercat. Cal transitar d’aquestes regulacions armades a unes regulacions no violentes, no repressives. La legalització de per sí no resol res. El que un ha de pensar és com es legalitzarà, quines són les regles, sota quins principis es regularà. Si és la gran multinacional qui es quedarà amb això, això és violent, perquè també pot estar creant un mercat de contraban violent. El contraban existeix a l’Uruguai, per uns mecanismes que no llegeixen correctament el mercat. Si es legalitza, es porta a una altra etapa la discussió política, a com fer-ho.
Alguns experts han assenyalat una caiguda del preu de la cocaïna per sobreproducció. Quines conseqüències pot tenir aquesta situació?
Hi ha sobreproducció de cocaïna, però això no vol dir que s’acabi el mercat de cocaïna. Hi ha gent que se’n beneficia, hi ha guanyadors i perdedors. Els perdedors són els pagesos però jo no crec que els grans traficants estiguin perdent d’una manera radical, per dir que estan buscant altres alternatives. Els actors armats continuen mantenint aquest negoci. El Clan del Golfo, un grup armat narcoparamilitar, pot fer un portafoli ampli d’activitats il·legals però els altres actors armats segueixen sent molt dependents del narcotràfic, dels mercats de cocaïna i marihuana.
Creieu que el paradigma internacional està evolucionant cap a menys repressió?
Sí, prou. De fet, Petro va aixafar molt la discussió. Fa 20 anys que treballo en el tema, i puc donar fe de la transformació de la discussió. La primera investigació la vaig fer quan els colombians i les colombianes escoltàvem dia i nit “la mata que mata” (una campanya oficial contra la fulla de coca); hi havia una reacció molt profunda contra el narcotràfic i un rebuig radical a la legalització, això no es podia discutir.
La legalització continua essent un tema molt urbà però comença a fer-se un gir radical des del govern de Santos, quan el mateix Santos diu “aquí és necessari un debat racional sobre la regulació de les drogues” i després comença la discussió sobre com legalitzar. I ja van diversos projectes de llei de legalització de la coca i la cocaïna, als quals se sumen per primera vegada els pobles indígenes. El debat era molt actiu al voltant de la regulació, així que la Comissió de la Veritat planteja entre les seves recomanacions la regulació legal estricta.
La crítica a Petro és això: hi ha una onada de discussió profunda a nivell nacional i internacional i ell planteja una nova política de drogues on l’aparell repressiu continua essent el mateix: substitució, desenvolupament, alternativa i eradicació.
Els Estats Units han estat històricament el principal impulsor de la guerra contra les drogues. Quina postura té sobre la nova política de Colòmbia?
La nova política de drogues de Petro és una còpia molt propera de l’informe de la Comissió de l’Hemisferi Occidental de política de drogues del Congrés dels EUA, que es va fer fa dos anys. La política holística no se la van inventar Petro ni el ministre de justícia, de fet el mateix ministre va dir: “aquesta ens la van dir els Estats Units”. No hi ha una ruptura de la construcció de la política de drogues en relació amb els Estats Units.
Un altre actor important és Mèxic. Quina és la posició sobre drogues del govern d’Andrés Manuel López Obrador?
La relació de Mèxic amb els EUA és molt diferent de la relació de Colòmbia amb els EUA. A Mèxic hi ha unes forces militars molt nacionalistes. A Colòmbia estem molt acostumats a l’entrenament gringo, a la presència gringa, als avions gringos volant, a la presència d’agències com ara la DEA (Drugs Enforcement Administration) o la CIA. En canvi, a Mèxic no passa amb aquesta normalització.
López Obrador va abandonar tot interès regulacionista, que era el que esperaven els moviments regulacionistes de Mèxic, però no ha permès aquesta entrada dels Estats Units. El que ha desembocat paradoxalment en una aliança molt estreta entre AMLO i les forces militars, que és allò que critiquen els moviments socials: aquestes estretes relacions donen un nou aire a les forces militars.
El govern de Petro ha dit que està disposat a oferir rebaixes de penes als narcotraficants que col·laborin amb l’Estat i fins i tot que es quedin amb part dels diners. Què us sembla aquesta proposta?
Aquesta discussió es va donar força dins de la Comissió de la Veritat, sobre la veritat del narcotràfic. Si seguim veient els mercats de la cocaïna i el cànnabis amb els mateixos filtres que els hem vist fa 40 anys, no entendrem què passa. Hem de desmoralitzar el debat entre els bons i els dolents i portar-lo a l’estatus d’economia política. Quan hom fa això, comença a entendre això com un mercat amb uns actors que incideixen, un va a les entranyes del problema, als llocs on s’exerceix la violència. La violència s’exerceix a les disputes pel poder, per unes rendes. Com es blanquegen aquests diners, com afecta el sistema polític… No hem de veure si hi ha coca o no, hem de veure la salut de la classe política i la cultura política al país.
Necessitem saber la veritat del narcotràfic. Necessitem fer que aquesta gent parli en unes condicions de seguretat, de reparació. L’exercici de violència a què han sotmès les poblacions, els usuaris de drogues i tot el país és evident. Han de respondre de les violacions de drets; hem de parlar amb ells i això implica negociacions. Els gringos ja ho fan. Tots els narcotraficants mexicans es jubilen als Estats Units. Saben que si es lliuren als Estats Units els donen uns diners, els donen una informació i ja viuen com a ciutadans nord-americans. El govern colombià ho pot fer.
Però mentre vostè no afecti les finances d’aquesta gent, no tindran incentius per fer-ho. I com ho pot fer? Regulant el mercat, faci’n un mercat obert; llavors vostè els força a parlar amb vostè. La millor política de drogues per reduir la violència és regular les drogues, la millor política de drogues per protegir l’Amazònia i el medi ambient és regular les drogues.
Catalunya Plural, 2024 
