El Ministeri de Cultura i la plurinacionalitat

En la primera roda de premsa celebrada a Barcelona després del seu nomenament, el nou ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va apostar per fer del seu departament “el ministeri de la plurinacionalitat,” assumint el repte d’avançar en “la pluralitat lingüística i cultural” de l’Estat espanyol.

Les funcions del Ministeri de Cultura

El Ministeri de Cultura disposa de competències sobre una gran diversitat de polítiques i institucions: Belles Arts i Béns Culturals, el Llibre i la Lectura, Arxius  (entre els que es troba el de la Corona d’Aragó, fonamental pel coneixement de la història de Catalunya), Biblioteques, la Cooperació i la promoció exterior de la cultura, la Propietat Intel·lectual, organismes específics com l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (INAEM) o l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA) i equipaments de titularitat estatal com una gran quantitat de museus, començant pel del Prado. La capacitat de gestió d’aquests àmbits s’ha vist reforçada per la creació d’una Secretaria d’Estat, de la que el ministeri no disposava, i que exercirà Jordi Martí, amb una àmplia experiència en el món cultural acreditada a l’administració local i en la direcció d’institucions culturals.

El ministeri haurà de continuar impulsant mesures per apropar les activitats culturals a la població jove, tirar endavant projectes de llei que afecten al Cinema i la Cultura audiovisual, als Ensenyaments artístics, als Drets dels autors i autores, i al Patrimoni, sota el principi del desenvolupament d’una llei de Drets i Deures culturals, alhora que avança en l’increment del pes de Cultura als Pressupostos Generals de l’Estat amb l’1% a l’horitzó.

El respecte i protecció a les llengües

Tot això és prou important però les paraules d’Urtasun apunten a un objectiu més ambiciós. En el programa electoral de Sumar es destacava la necessitat del reconeixement del plurilingüisme i s’afirmava que la defensa de la pluralitat lingüística no s’ha de limitar a les comunitats autònomes amb llengua pròpia, sinó que la seva promoció i ús s’ha d’estendre al conjunt de les institucions de l’Estat. El programa d’En Comú Podem expressava la voluntat de promulgar una Llei de Llengües.

L’article 3.3 de la Constitució estableix que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Com es pot comprovar, no ho limita a les llengües cooficials i, en conseqüència, aquest mandat seria aplicable a d’altres “modalitats lingüístiques” com l’aragonès o l’asturià, a més del català, el basc, el gallec i l’aranès. Fins ara s’havia considerat que la protecció i promoció d’aquestes llengües corresponia a les Comunitats Autònomes. De fet, a Catalunya, segons l’Estatut, la Generalitat té competència exclusiva per determinar l’abast, els usos i els efectes jurídics de l’oficialitat del català i l’aranès (en aquest cas, conjuntament amb el Conselh Generau d’Aran) i de la seva normalització lingüística. Però, qui ha de protegir i fer pedagogia del plurilingüisme i la pluriculturalitat a tot l’Estat i a la Unió Europea? Aquest ha de ser un repte per al Ministeri de Cultura. En aquesta línia la nova majoria parlamentària ja ha començat a actuar amb la normalització de l’ús de les llengües cooficials al Congrés de Diputats i amb la petició del reconeixement del català, el basc i el gallec com a llengües oficials de la Unió Europea, efectuada pel Govern central.

En el marc de la projecció internacional seria desitjable que l’Institut Cervantes, ben dirigit pel poeta Luis García Montero, i que depèn del Ministeri d’Afers Exteriors, veiés incrementada la influència del Ministeri de Cultura i accentués la promoció en peu d’igualtat de les diverses “cultures hispàniques” que esmenten els seus estatuts. I que la Generalitat de Catalunya, tal com preveu l’article 198 de l’Estatut, tingui un Representant directe a la Delegació Permanent de l’Estat espanyol davant de la UNESCO, tal com van acordar el Quebec i Canadà l’any 2006, anant més enllà de la simple pertinença, al costat de totes les Comunitats Autònomes, a la “Comisión Nacional Española de Cooperación con la UNESCO”.

Una alternativa a la ignorància reaccionària

En uns moments en els quals els governs del PP i Vox incompleixen de forma evident l’article 3.3 de la Constitució, el Ministeri de Cultura, sense vulnerar les competències autonòmiques, pot desplegar, no tan sols la Llei de Llengües, sinó també polítiques concretes que afavoreixin les realitats culturals i lingüístiques menyspreades per la dreta i l’extrema dreta. Davant de la decisió de la Generalitat valenciana de promoure una ortografia acientífica i d’implantar la censura contra autors i publicacions en català, qui pot impedir al ministeri de Cultura defensar la llengua catalana i donar suport al record d’intel·lectuals com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, o a les actuals expressions musicals, literàries o teatrals en català? I davant la negativa de la Generalitat valenciana a subvencionar entitats que defensen la cultura del País Valencià o Instituts d’Estudis que es coordinen amb d’altres centres de parla catalana, qui pot privar al ministeri de Cultura de col·laborar-hi? I qui li pot negar el dret a donar suport a la producció literària en català a les Illes, davant d’actuacions com l’intent, afortunadament fallit, del Consell Insular d’adulterar la celebració de la Fira del Llibre en Català de Menorca?

Hi ha molt per fer. La legislatura girarà entorn dels drets socials, però també de la plurinacionalitat, i hi ha dos ministeris, a més del d’Hisenda, cabdals per desenvolupar-la: el de Política Territorial i el de Cultura. Existeix una majoria parlamentària que permet avançar. L’Ernest Urtasun es troba davant d’una oportunitat magnífica per combatre la ignorància reaccionària i convertir algunes esperances en realitats.