COP de Dubai: poc a esperar

Les sigles COP en anglès es refereixen a la Conferència de les Parts, una reunió (normalment anual) dels gairebé 200 països que formen part de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i que estan compromesos a reduir aquests gasos d’efecte hivernacle per evitar l’escalfament de la Terra. La primera COP es va fer a Berlín l’any 1995 i ara ha començat, a Dubai, la número 28.

D’entrada, que portem ja vint-i-vuit reunions, i al llarg d’aquests anys no només no s’ha reduït l’emissió de gasos contaminants (l’any passat van augmentar un 2% respecte l’any 2021) sinó que els científics han confirmat que l’estiu del 2023 ha estat l’estació més calorosa mai vista al món (d’ençà que es disposa de registre fiable). Per tant, d’entrada semblen poc productives aquestes reunions, si no fos per les hores de notícies que omplen durant uns dies tots els mitjans de comunicació.

Jo vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una d’aquestes reunions (la COP15, a Copenhaguen l’any 2009), i la meva experiència personal és força decebedora. És una mena de fira de vanitats, tant de científics com de polítics i fins i tot d’organitzacions ecologistes, que són convocats un cop l’any a punts allunyats del planeta. Que jo conegui, mai ningú s’ha entretingut a fer un càlcul de la petjada de carboni que suposa el desplaçament dels milers de persones, la majoria en avió, però potser (només potser) la conferència en si mateixa és contrària als seus principis fonamentals. Una altra característica de la reunió és que són tant o més importants les absències que les presències; enguany a Dubai no hi ha anat la Xina, i els Estats Units ho ha fet d’una manera “rebaixada”. Aquests dos països suposen gairebé la meitat de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle; si no estan presents, qualsevol acord neix amb plom sota l’ala.

Una altra característica de les COPS és que, si hi ha acord, sempre s’assoleix a darrera hora, quan tothom sembla que està més preocupat per tornar a casa per Nadal que per solucionar els problemes del planeta. I per febles que siguin els compromisos (la prova és que, després de tantes reunions i tantes declaracions solemnes, la temperatura de la Terra continua pujant) es venen sempre com grans avenços, amb polítics feliços abraçats entre ells, malgrat que els números són tossuts i, any rere any, demostren el contrari. Únicament l’Acord de París (COP de l’any 2015) amb l’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura d’aquest segle molt per sota dels 2ºC i reforçar la capacitat per afrontar els impactes del canvi climàtic, semblava prou sòlid.

Tothom està d’acord només en el fet que l’any que vinent es tornaran a trobar, en un lloc tan allunyat com pugui ser. El turisme de les COPs és molt més espectacular que el que es fa amb l’Imserso, amb destinacions més exòtiques; hi ha autèntics professionals de l’esdeveniment.

La COP de Dubai penso que ha estat decebedora, malgrat que encara no ha acabat; tant de bo m’equivoqui. D’entrada ha faltat una arribada triomfal de l’activista Greta Thunberg sense utilitzar mitjans de transport contaminants (com va fer a la COP 25 a Madrid, travessant l’Atlàntic en veler i arribant a la capital d’Espanya en tren).

Celebrar una reunió per reduir les emissions de gasos contaminants, que fonamentalment procedeixen de l’ús de combustibles fòssils, en un país on la seva economia depèn majoritàriament del petroli, semblava contradictori. I la realitat ha superat el pitjor dels presagis: el president de l’assemblea (el sultà Ahmed al-Jaber) ha negat en un discurs el canvi climàtic; els líders religiosos de la zona afirmen que “el petroli és un regal de Déu i que a Déu no se’l qüestiona” i, per acabar-ho d’adobar, Clauser (que és Premi Nobel de Física) ha afirmat aquests dies que el planeta no està en perill i desafia tot el discurs de la COP. Amb aquest context, poc es pot esperar de la reunió si els mateixos organitzadors locals dubten que calgui suprimir l’ús dels combustibles fòssils.

En conseqüència, la pregunta ja no és si serem capaços de complir els acords de París de 2015 sinó quant de temps podrem incomplir-los sense que tot se’n vagi en orris.