El 29 d’octubre del 2004 era decapitat a l’Iraq el ciutadà japonès Shosei Koda, de 24 anys, que es trobava al país en qualitat de turista, malgrat els advertiments que alertaven del perill a la zona, on va ser segrestat pel grup terrorista liderat per Abu Musab al Zarqaui que, posteriorment, es proclamaria líder d’Al-Qaida. Els captors van demanar a canvi del rescat que l’exèrcit japonès abandonés el país en les pròximes 48 hores o, altrament, li farien el mateix que acabaven de fer als nord-americans Nicholas Berg i Kenneth Bigley. El primer ministre Jun’ichirō Koizumi japonès es va negar a accedir a aquestes demandes, afirmant que no negociaven amb terroristes. L’amenaça es va acabar consumant i es va poder comprovar en un vídeo que va fer la volta al món, que finalitzava amb el cap del jove Shosei Koda sagnant sobre la bandera dels Estats Units.
L’endemà, es va recuperar el cadàver i va poder ser enterrat al seu país natal, mentre a la societat japonesa es produïa un debat entre els que criticaven la imprudència del jove davant les evidents amenaces i advertències de perill i els que criticaven que el govern no fes res per evitar el cruel assassinat. Van prodigar debats sobre fins a quin punt pots negociar amb terroristes i fins a quin punt pots sacrificar ciutadans anònims per mantenir la postura oficial del govern, sobre el valor de la vida i el preu a pagar per les decisions adoptades per l’interès nacional. Tot el que va passar va afectar l’autor Motorô Mase, que va decidir que la seva següent obra hauria de reflexionar al voltant d’aquestes idees, que inclogués, a més, algunes de les conclusions a què estava arribant els últims anys.
Motorô Mase (Prefectura d’Aichi, regió de Chūbu, Japó, 1969) és un mangaka que destaca per les seves obres de ciència ficció sociològica. Va iniciar la seva carrera guanyant el prestigiós premi Shôgakukan al millor autor jove el 1998 per la seva òpera prima, Area (1997), i va destacar per Heads (2003), que adaptava la novel·la homònima de Keigo Higashino, que el va donar a conèixer a nivell internacional, malgrat que continua inèdita al nostre país. Va ser el seu següent treball el que li va donar la fama a nivell nacional i internacional convertint-se en un clàssic modern: Ikigami (2005-2012) publicat originalment de forma serialitzada a les populars revistes japoneses Weekly Young Sunday i Weekly Big Comic Spirits, i que al novembre de 2023 reedita el segell Manga de l’Editorial Panini Comics en cinc volums (en la primera edició es va editar en deu), amb traducció al castellà d’Ayako Koike.
L’atrocitat de la decapitació es podia contemplar en fotografies i vídeos contínuament reproduïts pels mitjans de comunicació i Motorô Mase va pensar en el procés de mitridatització en què estava immersa la societat del segle XXI, especialment des de l’atemptat a les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001. Ell mateix es va adonar que la repetició obsessiva de les terribles imatges del que va passar a Nova York cada vegada li provocaven menys emocions, com si estigués veient un programa de ficció i no una notícia real. El mitridatisme és la resistència als efectes d’un verí, adquirida mitjançant la seva administració perllongada i progressiva, començant per dosis inofensives, i que deu el seu nom al rei de Ponto (ara inclòs al territori de Turquia), Mitrídates VI (132 a. C. – 63 a.C.), qui, tement per la seva vida, va voler adquirir un coneixement dels verins i els seus possibles antídots en cas que volguessin acabar-ne. En l’actualitat, cada cop acceptem amb més normalitat les imatges de gran violència que es repeteixen una vegada i una altra als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, i les notícies tràgiques s’obliden més ràpidament davant l’allau d’estímuls negatius que suportem diàriament.
L’autor va pensar en l’alienació de la joventut actualment (bé, en realitat de la de fa dues dècades, on el mòbil i les xarxes socials no tenien el paper actual, entre altres factors). També estava inquiet per la preocupació latent sobre el futur, que asfixiava aquest sector de la població (en aquest aspecte, sembla que no ha millorat, ans al contrari). I va reflexionar sobre el que passaria si aquesta joventut se la cridés a files de forma obligatòria per anar a la guerra, com si els havia succeït als seus avantpassats en diverses ocasions. I va recordar l’akagami (literalment, «targeta vermella»), que era com es coneixia popularment l’ordre d’incorporació a la Segona Guerra Mundial. Totes aquestes sensacions van sembrar la llavor del seu treball següent, que ara torna de nou a les llibreries, en una acurada edició en què es pot apreciar el seu exquisit dibuix realista que contrasta amb el plantejament irreal en què se sustenta tota l’obra.
Ikigami (2005-2012) és un brillant exponent de ciència ficció sociològica. El manga esdevé en un país imaginari, encara que amb notables paral·lelismes amb el Japó, que mai no s’esmenta (en algun moment, s’indica que esdevé en un país que va perdre una guerra fa diverses dècades i que no té exèrcit convencional, per exemple). En aquest context, el govern promulga la «Llei per al sosteniment de la prosperitat estatal», amb l’objectiu de promoure l’estima per la vida i el progrés de la nació, així com per combatre el crim i la baixa natalitat. En aquesta llei s’estableix que als infants de sis anys se’ls injecti una vacuna de manera obligatòria. En una de cada mil injeccions, escollida de forma aleatòria, s’hi afegeix una nanocàpsula que provocarà la mort del receptor quan tingui entre 18 i 24 anys. La seva mort imminent es comunicarà a la persona en qüestió 24 hores abans de la seva defunció, a través d’un ikigami, és a dir, un «comunicat de mort», perquè es pugui acomiadar de la manera que cregui convenient. Tots els participants, tant les famílies com els que han rebut la vacuna, coneixen el que està succeint i viuran les dues dècades següents pensant que l’atzar podria ser generós o no amb ells, i que han viure la vida com si els hi anés a tocar el fatal destí.
L’èxit inicial de la sèrie va propiciar poc després una adaptació cinematogràfica en imatge real, Ikigami (2008), dirigida per Tomoyuki Takimoto, i interpretada per Shôta Matsuda al paper principal de Kengo Fujimoto. Fujimoto és el funcionari encarregat de lliurar els comunicats i serveix de nexe entre les diferents històries que esdevenen, sent els veritables protagonistes els receptors de les targetes esmentades, que afronten les seves últimes hores de diferent manera. Bé, ells i el seu entorn. Per exemple, els propietaris dels pisos on viuen no volen que morin a casa per si baixa el valor dels habitatges. I els familiars procuren que no cometi cap delicte el receptor de la targeta, ja que la llei indica que les conseqüències les pagarien aquests familiars, en tots els sentits. El poder repressor de la justícia i la policia és evident, qualsevol persona que protesti se li injecta automàticament la càpsula mortal.
També hi ha qui s’aprofita de l’ indesitjat premi, com la política defensora de la llei que, quan li toca el seu fill, sabent que no hi ha res que pugui evitar la seva mort, aprofita la situació per aconseguir més acceptació entre els possibles futurs votants. De fet, el cinisme és present al llarg de les diferents històries personals a través de Fujimoto, que es qüestiona contínuament la virtut de la llei en conèixer mínimament la vida dels condemnats, patir el lliurament en mà del comunicat i el consegüent estrès subjacent i conèixer el desenllaç escollit per acomiadar-se en aquestes darreres 24 hores de vida. Una llei que proclama la primacia de la vida traient la dels joves ciutadans és la mateixa encarnació de la contradicció.
A la publicitat internacional del manga s’hi afegia una frase del polític Satō Masaru (Tòquio, 1960), que va treballar durant anys a l’ambaixada japonesa a Moscou construint una xarxa de canals d’informació al Kremlin, i que és autor, entre d’altres dels assajos Jikai suru teikoku (L’imperi autodestructiu, 2010) i Kokka no wana (El parany de l’Estat, 2014). La frase publicitària deia el següent: «Per nosaltres, els akagami pertanyen a un passat llunyà. Sembla més real l’eliminació d’una part de la població per inculcar el respecte a la vida. Si pressionem encara més la nostra societat sota vigilància, arribarem a la situació descrita a Ikigami. Si el feixisme s’afermés, immediatament es produiria la repressió contra aquest tipus de manga. Es presentaria com una obra decadent, sense seriositat i ridiculitzant l’Estat. Però, alhora, es convertiria en una base de resistència contra el feixisme».
Les 24 hores amb què es fa l’avís d’antelació i la por de les represàlies a la família no afavoreix que el condemnat a mort faci protestes contra l’estat. I la contundència repressiva contribueix a la passivitat de la societat davant del règim autoritari que pateix… o potser no del tot, com veuran al llarg dels cinc volums. Ikigami de Motorô Mase està disponible de nou a les llibreries gràcies a la iniciativa de l’Editorial Panini Comics i es presenta a la 29a edició del Manga Barcelona que se celebra del 7 al 10 de desembre de 2023 a Fira de Barcelona. Allà trobareu aquesta i altres obres ideals per a la resistència.
Catalunya Plural, 2024 
