No inventem res al respecte, però podem aportar algunes explicacions sobre els fonaments subjectius implicats en una època en què la felicitat ascendeix al zenit i la tristor és el seu correlat directe. En ser exportat als Estats Units, la psicoanàlisi freudiana va perdre el seu esperit original per transformar-se en una màquina d’adaptació als ideals de l’American way of life. És d’aquesta psicoanàlisi que va néixer els fills bastards de les psicoterapies, entre les quals hi ha “La psicologia positiva” sorgida l’any 1997, liderada per Martin Seligman amb el llibre “L’autèntica felicitat”.
Una barreja d’investigacions filosòfiques sobre l’optimisme reforçat amb un “compendi d’anècdotes” i consells d’autoajuda. D’aquest magma sorgeixen els coaches i els gurus de la motivació, amb el seu arsenal de frases fetes d’aplicació universal. Seligman va ampliar el marc de la seva acció de l’individu al que és social enumerant les institucions polítiques, econòmiques i socials que afavoreixin la felicitat: “la democràcia, la família, les esglésies i el sistema capitalista de lliure competència empresarial”.
La perspectiva de la seva teràpia especialitzada en depressió, s’orienta als valors del neoliberalisme encarnat pels anomenats ESTRANYS occidentals, cultes, industrialitzats, rics i democràtics (occidentals, educats, industrialitzats, rics i democràtics). No sé si es van adonar que la paraula formada per l’acrònim WEIRD significa “rar”, “estrany” o “bizarro”.
El contrapunt al negoci de la felicitat ens l’ofereix Bàrbara Ehrenreich al seu llibre “Somriu o mor”, una commovedora denúncia sobre l’acció perversa de la ideologia positiva dominant. Després de rebre el diagnòstic de càncer de mama, li van recomanar acudir a grups de suport per augmentar les seves probabilitats de curació. Ens preguntem com es pot curar el càncer per aquests mitjans. El plantejament sembla molt simple: es tracta de prendre la malaltia com un do en comptes d’un mal i aprofitar les oportunitats que això et brinda. L’extraordinària transmutació d’una emergència del que és real en oportunitat per aprendre és un dels pilars fonamentals de la ideologia neoliberal. Fabulosa denegació de la castració.
Bárbara explica com li negaven la possibilitat de parlar sobre la tristesa o la ira, sentiments que perjudiquen el procés de curació amb l’argument de reservar tota la seva energia per aconseguir “visualitzar” la lluita que es produïa a l’organisme entre les cèl·lules bones i les cancerígenes i donar suport, com el bon entrenador, a l’equip immunològic. El càncer, no obstant això, progressava i la culpa per no ser prou positiva entristia Bàrbara cada vegada més. Els estudis estadístics demostren que, als Estats Units, no hi ha més supervivència al càncer de mama entre una dona optimista i una altra de pessimista, mentre que sí que n’hi ha, clarament, entre una dona blanca i una altra de negra.L’excés d’optimisme també produeix conseqüències desastroses en l’àmbit polític i econòmic.
Tot i això, per al negoci de les teràpies positives, d’acord amb el neoliberalisme, no hi ha problemes socials estructurals sinó deficiències psicològiques individuals que han de ser tractades. Estem obligats a ser feliços ia sentir-nos culpables de no sobreposar-nos a les dificultats. La ciència de la felicitat perverteix, amb un reduccionisme gens innocent, el concepte aristotèlic de “bona vida” i el transforma en un instrument al servei del capitalisme que empeny el subjecte a adaptar-se i assumir “les paradoxes laborals” (gran eufemisme) del mercat lliure: treballa sense horari de sortida i per un sou ridícul, perquè això et portarà algun dia al consell d’administració i la felicitat.L’ombra de la culpa recau sobre el subjecte que no arriba als objectius que s’havia proposat. Alguns nord-americans prefereixen el desemparament de viure al carrer abans que beneficiar-se dels sistemes d’ajudes perquè s’avergonyeixen d’haver fracassat al país les oportunitats per fer-se ric.
És evident que el control social troba a la culpa un terreny adobat per exercir el seu domini mentre que el subjecte entra en l’anomenada “depressió”, que és millor anomenar “tristesa” perquè per no caure en el parany de l’ús indiscriminat del diagnòstic depressió que inclou tot allò que no funciona com cal. Els tractaments químics i psicoterapèutics empenyen el deprimit a reincorporar-se ràpidament a l’engranatge social com a peça d’una maquinària. El subjecte que consent a aquesta dinàmica eludeix la seva responsabilitat en deixar-se emportar per les consignes de l’Altre estalviant-se l’ardu camí del saber sobre la causa singular.La felicitat forçada i l’optimisme com a excés de confiança que alimenta falses esperances pot conduir alguns a la sortida desesperada per la via del suïcidi lent o precipitat.
Catalunya Plural, 2024 
