Una vegada, a XabansanomenaTwitter, el poeta Josep Pedrals donà una molt bona definició de les Barcelones: estudiar la ciutat casa per casa, mil·límetre a mil·límetre, com férem el passat dijous amb el tram del carrer de La Jota comprès entre la Meridiana i Pardo.
Aquesta manera és la única vàlida per a reconstruir la història real barcelonina, entre d’altres coses per a prescindir del relat oficial, inepte perquè mai s’ha preocupat de tots aquells anònims que amb el seu esforç donaren als barris una fesomia única a tota Europa, doncs es difícil trobar tanta pluralitat morfològica a d’altres contrades i això, quelcom silenciat per molts, genera una pluralitat identitària brutal, a més d’una riquesa arquitectònica extraordinària, sens dubte a preservar.
L’altre aspecte de tot aquest treball és com el passeig aconsegueix millorar-me pel que fa a l’observació, tot exigint-me, des de la repetició, analitzar tots els angles per a trobar un resultat complert, doncs altrament seria deshonest amb el lector i amb mi mateix.
Quan abandonem el segment inaugural del carrer de La Jota notem com aquest piccolo mondo antico s’esvaeix poc a poc perquè el barri, com hem mencionat més d’una vegada, tingué la seva empenta constructiva forta durant la postguerra. Això, sense anar més lluny, es pot apreciar al número 38, cantonada amb Antoni Costa, obra de Masdéu Puigdemasa i ampliada a posteriori.
Després d’aquest immoble arribem a un immens rectangle mai inaugurat i de nom cert, si bé imprecís. Som a la plaça Garrigó. La seva denominació es deu a l’homònima masia, i s’instaurà com a oficial des del principi de la urbanització de la barriada, quan l’àgora era un gran solar que així es mantingué durant dècades.
Per a comprendre’l millor, he buidat l’hemeroteca, amb la conclusió de com la seva història pot, en part, sintetitzar la de la capital catalana, o si ho prefereixen la dels seus marges.
La primera notícia és de 1934 i anuncia la supressió de mercats ambulants, quelcom comprensible si s’atén a com la zona mancava d’aquesta fonamental instal·lació. L’any 1961 obrí les portes el de la Mercè, entre Virrei Amat i el nucli antic de Vilapicina, però cada barri mereix un mercat; a més a més, en aquest cas la població de La Jota assumí amb velocitat la lògica d’emplaçar-lo a Garrigó, sobretot per la promesa de Maria Àngels Puig Espanya i els seus hereus, no pas tots.
Ens ho verifica una font sensacional: una carta al director de La Vanguardia del dissabte 28 d’octubre de 1967. Ve signada per Dionisio López Serrano. Aquest bon ciutadà escriu des de la raó i proposa per a la plaça tres premisses: aparcament, parc infantil i l’anhelat mercat.
Aquest darrer continua pendent, mentre la resta s’ha concretat. El pàrquing privat no molesta als vianants, mentre l’àrea pels més petits és al bell mig per a crear precioses imatges d’interacció amb els blocs veïns.
Garrigó és una plaça dura. Si no ets d’aquest sector, englobat a Horta o Sant Andreu en funció de la ignorància dels redactors, no li trobaràs cap tipus de carisma, doncs no convida a res íntim des del seu espai. Tot i així, el caos de la seva organització és fructífer entre petits comerços i terrasses, justes al no ser invasives com les de la Rambla de Fabra i Puig, sota la Meridiana, un dels exemples més clars de com els governs progressistes han sigut incapaços de resoldre aquesta qüestió, ofensiva per deixar menys del 20% de la via pública a qui camina.
No sé si el Dionisio encara és viu. Abans de la seva providencial epístola vaig ensopegar amb un anunci de venda de solars, ben específic mentre animava al comprador per la bona comunicació de l’entorn mitjançant els tramvies 47 i 51. Aquest mitjà de transport desaparegué del nostre mapa l’any 1971. Aquell mateix any un reportatge informa de com es necessiten més gasolineres a tota Barcelona. No he pogut confirmar-ho, però a tenor de la nota la plaça Garrigó en deuria tenir una, avui inexistent. Dos anys més tard, l’esclat de la crisi del petroli feu replantejar totes aquestes eufòries, i potser arribarà el dia on els servidors per a alimentar els vehicles s’hagin de declarar patrimonials per la seva raresa.
En aquells anys setanta Garrigó es va veure sacsejada per una mescla d’inèrcies positives i d’altres més aviat pèssimes. Les bones l’ubiquen al marc de parcs i jardins, causa de concedir-li enlluernat a la segona meitat de la dècada, quan la més que sospitosa immobiliària Río Tinto, una empresa d’armament, promet meravelles als futurs inquilins del número 20 del carrer de Vèlia, un dels més insubstancials del barri, amb jardí privat, magnífiques comunicacions i un bon assortit de comerços als voltants.
També n’hi havia de conflictius, ben apetitosos per a la delinqüència. El 22 de novembre de 1978 uns atracadors entraren a l’oficina 63 del Banco Central, al 5 de l’àgora. Amenaçaren als empleats i se’n anaren amb més de tres milions de les antigues pessetes.
Els robatoris a sucursals de la perifèria foren un clàssic desgraciat, redundant per la llunyania, unida a la comoditat de tocar el dos sense aixecar gaires sospites. Altres aprengueren quelcom dels lladres i volgueren emular-los amb més èpica, com la nit del 26 de juliol de 1985. Eren les cinc i mitja del matí quan dos terroristes de Terra Lliure llençaren dos còctels molotov contra la oficina de FECSA. De tots és sabut com aquesta organització no era gaire eficient. Tan sols danyaren el rètol de l’empresa i les persianes, víctimes de la seva ruta nocturna, culminada a una altra seu de la companyia elèctrica al carrer d’Olzinelles.
FECSA tindrà un darrer moment estel·lar l’abril de 1987. Uns operaris cometeren un error mentre instal·laven un aparell al carrer Bartrina de Sant Andreu; es fongueren molts ploms i es van espatllar un bon munt d’electrodomèstics. Els afectats foren indemnitzats a Garrigó, on l’any 1990 l’Ajuntament de Maragall col·locà una carpa expositiva sobre la Barcelona de 1993.
La traca final de tota aquesta història fou el 1996, quan un jutge dictà sentència i ordenà a l’Ajuntament desallotjar la plaça, amb més de quatre mil metres quadrats, perquè un dels hereus de Puig Espanya afirmava que la família mai l’havia cedit al municipi, qui degué actuar amb celeritat, doncs al cap de tres anys, abans de tancar el segle, la remodelà junt amb la rambla de Fabra i Puig, ampliant-se la vorera d’aquesta de quatre a set metres sense aixecar cap queixa.
Garrigó no suscita interès de cap tipus i ja va bé així. El desgavell del seu no res és una altra prova de com les persones fan seus els espais, quelcom cert a qualsevol lloc del món i perfecte per a constatar la poca traça de la classe política a l’hora de manegar els crucials i petits assumptes de cada comunitat.
Catalunya Plural, 2024 
