En menys d’una dècada (gairebé vuit anys) s’han convocat cinc eleccions generals per triar els membres del Congrés dels Diputats i del Senat, i un dels temes reincidents en els debats una vegada i una altra és sempre el de la Transició, idealitzada per uns i injuriada per altres. Aquest període comprès entre la meitat de la dècada dels setanta i la meitat dels vuitanta van ser anys de profunds canvis polítics i socials, i van tenir com a protagonistes invisibles i anònims milions de ciutadans que van contribuir amb la seva actitud i el seu treball a aquest canvi del país. Ara tenim l’oportunitat de conèixer la petita gran història d’un jove de províncies, ambiciós en l’aspecte artístic, que va a buscar al Madrid dels vuitanta el futur desitjat en una professió desconeguda.
Juan Álvarez Montalbán (Mazarrón, Múrcia, 1960) dibuixa i guionitza la novel·la gràfica Sueños de tinta (2023), publicada per Nuevo Nueve Editores, amb la col·laboració en el color de la coberta de Jorge Juan Gómez, artista amb qui ha format un duo creatiu molt prolífic en les darreres dècades. En aquest cas, Álvarez se centra en una història autobiogràfica que desenvolupa al llarg de 261 pàgines en blanc i negre amb tonalitats grises, en el període comprès entre el 19 de gener de 1979 i setembre de 1982, quan un jove murcià es va llançar a l’aventura laboral i va decidir anar a Madrid a aconseguir viure del que li agradava realment: dibuixar.
Bé, en realitat, el que li agradava era dibuixar còmics, cosa que implica una intenció de narrar una història. Entre els diferents punts de vista des dels quals es pot analitzar la Transició, un de fonamental és sens dubte el de l’àmbit cultural. I, per a un sagal, la irrupció de publicacions d’historietes, de revistes i àlbums, un cop finalitzada la repressió del règim anterior, li va obrir l’oportunitat de conèixer un univers d’obres i autors que el van inspirar en la seva etapa de formació i de capacitació professional. També de noves oportunitats per poder publicar els seus treballs. Al llarg de la novel·la gràfica acompanyarem el jove a les seves lectures, comprades o prestades pels seus amics, i reconeixerem personatges, obres i noms emblemàtics del còmic, alguns coneguts en persona en aquell moment, com els argentins Juan Giménez (1943-2020) i Francisco Solano López (1928-2011), altres coneguts (aleshores) de forma imaginària, com Luis García, Carlos Giménez o Milo Manara.
Aquests tres mítics autors de còmic acompanyen en alguna vinyeta el protagonista de la història, o, més ben dit, els seus somnis, emulant el paper del personatge de Humphrey Bogart a la pel·lícula Somnis de seductor (Play it again, Sam, 1972) de Woody Allen, actuant en aquest cas com la veu de la seva consciència i donant-li ànims. Uns ànims que no semblen necessaris, ja que l’actitud mostrada al llarg de tota l’obra és d’una mentalitat proactiva, creativa i resilient, amb una gran capacitat d’adaptació malgrat algunes de les penúries que va haver de passar (com dormir alguna nit en un somier sense matalàs o sense mantes). Totes aquestes experiències van preparar-lo per afrontar el que seria després la seva vida professional, és a dir… la vida d’un autònom.
Un dels contratemps més importants va ser imposat: ni més ni menys que fer la mili, truncant la feina fixa que gaudia des de feia un temps com a animador en sèries de dibuixos animats. La lectura avui dia d’aquestes anècdotes serveix per confirmar la inutilitat del servei militar, l’acceptació que per a molts suposava treballar de franc per a l’exèrcit durant més d’un any i, és clar, que era un reducte de franquistes, per no dir, directament, de colpistes. De fet, el cop d’estat del 23 de febrer del 1981 va passar mentre estava fent la mili, amb tots els temors a nivell personal i familiar que li va generar al seu dia, com relata ell mateix en primera persona. L’autor destaca que va anar a la manifestació en contra del cop, vestit de civil, però que si l’haguessin aturat hauria tingut problemes per la seva condició de militar en aquell moment.
El lector se sentirà immers en lʼesdevenir del protagonista, en el seu dia a dia. L’acompanyarem a les estrenes de les pel·lícules més emblemàtiques de l’època, a la diversió nocturna de concerts i sales que destacarien poc després durant la coneguda com la Movida. També observarem amb indignació els atacs de simpatitzants de l’extrema dreta que se sentien impunes (sí, fa més de quaranta anys i en plena democràcia, i es dedicaven a agredir pel carrer als que no els agradava, qui ho podia imaginar). En qualsevol cas, la realitat és que, explicant la seva pròpia experiència, contemplem la història urbana d’una època singular que transpirava un esperit emprenedor, original i trencador, amb una actitud desenfadada, jovial i curiosa. I, potser, també hauríem d’afegir que generosa. I, tot això, en un moviment espontani i gens premeditat que es percep a l’ambient plasmat en el paper.
Per diferents accions i casualitats (o no tant, ja que el jove Juan es preocupava per enviar els seus treballs a revistes, fanzins o concursos), Álvarez treballaria durant la seva estada a Madrid al sector de l’animació (cosa que l’ajudaria a pagar les despeses d’allotjament i manutenció), aprenent l’ofici mentre treballava al costat de professionals, perfilant en paral·lel el seu estil de dibuix i la seva elecció per una obra més enfocada cap a allò social (allunyat de la ciència ficció d’alguns dels seus artistes admirats). Serem còmplices de les alegries dels primers treballs publicats, dibuixats per les nits i caps de setmana al menjador de l’apartament compartit, convertit alhora en estudi de treball.
També serem testimonis de les seves primeres aventures amoroses, fins i tot ho veurem descobrint la xacra de la violència de gènere en una de les seves parelles, amb la por de la dona del que li podia fer la seva exparella. Aquesta voràgine d’experiències vitals la podem reviure ara, quatre dècades després, gràcies a l’art i l’experiència d’un autor consagrat en plena maduresa creativa, que ha arribat on ha arribat gràcies a aquesta determinació des de petit per dedicar-se a una vocació tan lloable com la d’historietista i, segurament, gràcies a uns pares que el van encoratjar a seguir els seus somnis, reconeixent el seu talent, quan les perspectives professionals no eren gaire favorables o, senzillament, desconegudes. I nosaltres que els ho agraïm, pel seu suport i la seva confiança en un jove murcià que volia viure el seu somni com a autor al Madrid dels vuitanta, en una època marcada per les notícies quotidianes d’atemptats terroristes i amenaces de bombes. Com al Juan, aquella època va marcar tota una generació, i gràcies a Sueños de tinta el lector se sentirà traslladat a aquests instants a través dels referents culturals i les imatges d’una forma de vida que ja no existeix… com la de cercar una cabina de telèfon per a poder parlar amb la família.
Catalunya Plural, 2024 
