El balanç del govern catalanista i d’esquerres (2003-2010) ha estat analitzat en obres com “Maragall i el Govern de la Generalitat. Les polítiques del canvi” (RBA, 2021). Alguns dels autors i autores del llibre eren presents en l’acte d’aquest 14 de desembre que va voler ser una anàlisi del que va representar aquell govern i de quina petjada va deixar. La cloenda va anar a càrrec de la filla de Pasqual Maragall, Airy, que després de recordar paraules del seu pare plenament vigents va protagonitzar una sentida abraçada amb Joan Saura, únic dels tres signants del Pacte que va poder ser present a l’acte. Entre els assistents, el president Montilla, exconsellers i exconselleres del tripartit, diputats i diputades actuals i de legislatures anteriors, i una gran quantitat de públic que va deixar petita la Sala Mirador del Col·legi d’Arquitectes a Barcelona.
La sequera com a exemple
Desembre de 2023 amb una sequera extrema: cap infraestructura diferent que les impulsades pels consellers Milà i Baltasar, que estan servint per a evitar conseqüències greus per a la ciutadania. Encara hi ha tertulians que limiten l’anàlisi de la gestió del tripartit en aquest àmbit a la divertida anècdota del conseller Baltasar i la Moreneta; pocs recorden, però, l’aferrissada oposició de CIU a la construcció de la dessalinitzadora del Prat de Llobregat i a l’ampliació de la Tordera perquè el que calia, segons els convergents, era el transvasament d’aigua, primer des de l’Ebre i després des de la Roina. Tretze anys perduts en aquest camp, com en altres, pels governs de Junts i ERC. Això sí, ara grans campanyes mediàtiques, mesures contradictòries de curta durada i promeses de grans inversions en el futur. No podem descartar que, si no plou, ara sí que calgui apel·lar a la Mare de Déu de Montserrat.
La gestió que van fer els governs Maragall i Montilla de la vida quotidiana amb visió de futur (en sanitat, serveis socials, habitatge, urbanisme i barris, igualtat, seguretat, encomia, protecció del medi natural o memòria democràtica) no ha estat prou reivindicada ni explicada. CIU va intentar desmantellar a partir del 2010 aquestes polítiques progressistes: en alguns àmbits aplicant les retallades provocades (només en part) per la crisi econòmica i en d’altres, com en el cas d’Interior, per un simple afany de venjança: necessitava desacreditar l’etapa anterior per passar pàgina. ERC va tornar a fer un gir cap a CIU, arribant a integrar-se en la candidatura conjunta de Junts pel Sí, per acabar governant primer amb qui havia fet oposició ferotge als governs tripartits, i ara en solitari sense més objectiu que intentar esgotar una legislatura insípida.
Per al PSC no era còmode recordar aquell període mentre estava confrontat amb els independentistes i quan bona part dels seus consellers i conselleres havien abandonat el partit. I als Comuns els hi va costar una mica entendre que l’herència d’un dels components del nou espai, la del PSUC i ICV, també és part de la història de l’actual En Comú Podem. Si a tot això hi afegim la pressió mediàtica que va haver de patir el tripartit i que ha sofert a posteriori de forma retroactiva, és fàcil deduir que aquells governs no han tingut mai àvia; ha faltat algú capaç de situar en la societat un balanç positiu d’aquella època, cosa que no hauria de ser massa difícil si la comparem amb el que havia passat abans i el que ha passat després.
És possible compaginar l’agenda social i la nacional?
Un dels temes que va sorgir en l’acte de la Fundació va ser si fou un encert o un error voler tirar endavant la reforma de l’Estatut de 1979 de forma simultània a l’aplicació de noves polítiques progressistes. La resposta no és senzilla i hi ha arguments en un sentit i un altre. Cal afegir, però, que sovint quan es proposa supeditar l’agenda nacional a la social, en el fons es pensa que el debat sobre la capacitat de Catalunya de decidir el seu futur polític no és massa important.
La necessitat de reformar l’Estatut no era cap caprici improvisat. L’Estudi sobre l’aprofundiment de l’autogovern elaborat l’any 2002 pel Parlament de Catalunya, en el que es notaven les aportacions de Rafael Ribó, denunciava els incompliments i les deficiències sorgides en l’aplicació de l’Estatut i recomanava vies de solució. Per això, CIU, PSC, ERC i ICV van incloure el punt de la reforma en els programes de les eleccions de 2003; només el PP se’n desmarcà. És ben cert que hi va haver un canvi d’escenari no previst: davant una majoria del PP a Madrid, el nou Estatut que havia d’elaborar el Parlament de Catalunya no tenia cap possibilitat de tirar endavant al Congrés de Diputats: la idea era que esdevingués una bandera per exigir més autogovern. La victòria inesperada del PSOE en les eleccions generals de març del 2004 va trastocar l’escena política. El projecte d’Estatut podia prosperar a les Corts; no es va tenir present, i potser ja era massa tard per avaluar-ho, que la composició polititzada d’un Tribunal Constitucional desprestigiat feia preveure que l’Estatut seria retallat en parts substancials, com va acabar passant amb la sentència del 2010.
De totes maneres, si les esquerres haguessin abandonat la possibilitat d’avançar en l’autogovern prioritzant en exclusiva l’agenda social i econòmica, haurien regalat a CIU la reivindicació d’un nou Estatut. Mai no sabrem si en aquest cas, el tripartit no s’hagués acabat en les eleccions de novembre de 2006 en lloc de mantenir-se fins al 2010.
La filosofia que va inspirar el nou Estatut, arribar al màxim autogovern que la Constitució interpretada de forma flexible permet, torna a estar avui, vint anys després del Pacte del Tinell, en l’ordre del dia polític de Catalunya i de l’Estat espanyol. I les esperances que van despertar els dos governs catalanistes i d’esquerres, poden servir per bastir una nova majoria de govern a Catalunya, que el procés ha fet impossible durant anys, però que la nova situació creada pels indults, la reforma del Codi Penal i la llei d’amnistia, podria convertir en realitat més o menys aviat.
Catalunya Plural, 2024 
