Les Barcelones són un cos que mai es tanca perquè sempre puc trobar més informació. Toca clausurar la sèrie de La Jota amb un recorregut pel seu homònim carrer. Potser deixaré al tinter algunes troballes, i sento de veritat no haver dedicat més atenció a un carrer com Vèlia, de nom regionalista molt del gust de la dictadura de Primo de Rivera i més configurada durant el segon franquisme, si bé hi ha excepcions com el seu número 13, per ara d’autor desconegut.
El carrer de La Jota explica la seva formació mitjançant els seus edificis. Com l’he caminat tantes i tantes vegades he aconseguit estructurar-lo en diversos trams molt concrets. El de la Meridiana a Pardo és fundacional per conservar un entramat dels anys vint, gairebé inexistent entre Pardo i Antoni Costa, on la nostra protagonista es transforma en un lateral de la plaça Garrigó fins a la seva cruïlla amb Vèlia, un conglomerat curiós, perquè en molt poc tros tenim comerços, aparcament i quiosc.
Ens trobem, com qui diu, a la meitat exacta d’aquesta via. A partir d’aquí pot entendre’s amb molta facilitat el seu procés constructiu, determinat pels dos passatges cooperativistes. El de l’Arquitecte Millàs, poblat per tramviaires, s’estructurà per a brindar finques tant al carrer de La Jota com al d’Escòcia, quelcom visible per la unitat estilística d’alguns pisos d’ambdues artèries amb els de la travessia.
El sorgiment del passatge degué propiciar un petit boom immobiliari, amb detalles capaços d’explicar-nos altres històries. Al número 84 de La Jota advertim com el carrer tingué una altra numeració quan nasqué, doncs l’actual conviu amb un envellit 118. No gaire lluny, el 80 sembla viure els seus darrers mesos, tapiat i amb una sèrie decorativa molt geomètrica, semblaria, era inevitable, un Masdéu Puigdemasa, a qui agradava jugar a ser vienès, fent-me dubtar, entre d’altres coses per assiduïtat, si la casa Sabadell de Meridiana amb A Coruña és seva o del mític Ramon Puig Gairalt.
El rectangle amb centre al passatge de Millàs regala a La Jota un interval ben colorit a la seva cantonada amb Malgrat, un preludi vers les altures de Virrei Amat. Hi arribarem previ pas per Santapau, on s’aprecien distintes alineacions de les finques, i Emili Roca, amb tota seguretat uns dels centres anònims del barri pel taller, amb activitat documentada des de 1953.
En tot aquest fragment la seqüència es nodreix de moltes cases amb aire als anys cinquanta, potser possibles per lleis socials de vivenda com la del número 103 i altres més del tardofranquisme. Les seves dissonàncies són les del seu mateix cos i no abusen d’alçada mentre catapulten amb vehemència la perspectiva, explosiva pels arbres i el fons, gairebé infinit.
El 103 no tan sols destaca per la seva placa de vivenda de renda limitada, doncs també marca l’horitzó i una fractura a causa d’Arnau d’Oms, a l’actualitat providencial per connectar amb diverses sortides envers la Meridiana com a continuació singular de les rondes. La bretxa amb la resta de La Jota és espacial. El carrer prossegueix en un interstici gairebé independent, tot i així fidedigne amb aquest quilòmetre en línia recta, fins a Desfar i després s’esfuma per l’aparició estel·lar de Virrei Amat, el seu limbe amb Vilapicina.
Aquesta cirereta s’agermana amb el passatge de l’Arquitecte Millàs des de qüestions morfològiques que provoquen sorpresa fins i tot als passejants més experts. La separació d’Arnau d’Oms no afecta només a la nostra percepció del carrer de La Jota, sinó també al d’Escòcia. Ambdós comencen o acaben al seu limbe amb Virrei Amat, mitjançant casetes baixes englobades a la trama del passatge de l’Esperança, tan encisador que elimina del nostre cervell els seus laterals, els quals tampoc copsem amb força perquè manquen de la unitat del centre.
Al número 121 de La Jota es localitzava la cooperativa dels estibadors residents a la travessia. Un xic més avall, al 115, donem amb la darrera de la seva fila, bessona dels seus companys del passatge de l’Esperança, encara originals, mentre aquesta, amb un notori 1927 sobre la porta, rebé amb el nostre segle un afegit, noble per no sobresortir en relació a la totalitat del carrer, segons algunes fonts inaugurat el 1926 malgrat tenir activitat des d’abans.
A una nota de 1925 donem amb un altre matís gens comentat a La Jota, amb fàbriques al seu teixit. En una d’elles, un obrer de cinquanta-dos anys es va fer ferides per l’esquinçament de dos dits, fins a patir l’amputació de les falanges. Aquesta petita tragèdia degué ser quotidiana en aquella contemporaneïtat poblada de treballadors, molts d’ells privilegiats, la partició del carrer ho demostra, i amb tota probabilitat dotats d’ascendent per antiguitat si se’ls compara amb els arribats després de la Guerra Civil.
Una de les meves obsessions és com La Jota ha aconseguit ser centre sense ser-ho. Això, més enllà de les particularitats del barri, és viable per la seva proximitat amb moltes fites, d’escoles a tallers, de places a connexions amb els barris veïns, sense oblidar que és una doble frontera amb Virrei Amat i Fabra i Puig. Aquesta darrera bé podria adscriure’s al seu territori, però fóra un error fer-ho perquè el seu valor amaga molts secrets amb personalitat pròpia perquè és un passeig producte de l’ambició de Sant Andreu i l’acceleració de les seves urbanitzacions a la fi del segle XIX. De fet, Fabra i Puig, de la que escriuré més a fons a la propera entrega, dóna peu al naixement d’una zona limítrof amb Porta, un limbe més amb alguns noms balears.
La Jota, sense saber-ho, es fon amb Virrei Amat i desapareix. Potser la fàbrica del pobre Roque Dardens fou la Hispano-Suiza o un taller sense ganes de pronunciar-se a les meves investigacions. La seva identitat ha sigut saquejada durant la seva longeva trajectòria. Durant poc més d’un segle l’han ballat a Sant Andreu, el més lògic per història, i Horta. El 2023 és de Nou Barris, una pirueta absurda, sobretot perquè la seva personalitat s’ha de reivindicar i no respira cap tipus d’afinitat amb els seus companys de districte, gairebé com si els responsables d’elaborar la nova divisió administrativa de Barcelona l’any 1984 haguessin tractat els marges com feren les potències europees amb els països africans a la Conferència de Berlín el 1885.
Catalunya Plural, 2024 
