Ha passat mig any des que Jaume Collboni va ser investit alcalde de Barcelona gràcies als vots del Partit Popular i Barcelona en Comú, i si bé mig any no és suficient per a jutjar un govern, sí que permet veure les línies mestres que es planteja traçar.
Fruit de les eleccions municipals del mes de maig, Collboni només disposa de 10 dels 41 regidors totals del Consistori i se situa a 11 més de la majoria absoluta. Això dibuixava, d’entrada, dos escenaris possibles per al PSC: si girava el cap a l’esquerra, BComú i ERC haurien de ser els companys de legislatura. Amb BComú, l’aliat polític a l’Ajuntament durant els vuit anys de mandat d’Ada Colau no en fa prou, ja que la suma entre els dos es queda a un regidor de la majoria absoluta. L’altra opció seria mirar cap a la dreta de Xavier Trias i avançar cap a la sociovergència, com ja ha passat a la Diputació de Barcelona en els darrers quatre anys.
La paraula sociovergència és un neologisme propi de la realitat política catalana que serveix per descriure l’entesa entre dues forces polítiques que fa pocs anys enrere es presentaven com antagonistes ideològics. Però no només això. També explica la cara amable contemporània de la gestió neoliberal de la política a Catalunya. La sociovergència es constitueix discursivament sota el relat tradicional del progressisme socialista, però s’aplica a través de la ideologia conservadora-liberal de l’antiga Convergència i Unió.
Els sis primers mesos de Collboni
Collboni va iniciar el mandat tirant endavant l’anomenat “Pla Endreça”, proposta electoral estrella que pretenia abordar la mala percepció ciutadana respecte del grau de brutícia de la ciutat, però poc a poc s’ha anat confirmant com una simple ampliació dels cossos policials a la ciutat. El col·lectiu Top Manta, així com d’altres entitats anti-racistes, han denunciat un increment en l’hostigament dels col·lectius de persones migrades des de que s’ha produït el canvi de govern al consistori. Però aquesta no ha estat la única mesura que ha despertat els dubtes sobre l’esperit socialista de l’actual alcalde, i és que la negativa (o la incapacitat) del consistori d’arribar a acords amb ERC i BComú ha resultat en què Collboni no ha pogut tirar endavant uns nous pressupostos de cara l’any vinent. Es calcula una disminució substantiva de la partida dedicada a despesa social, del voltant del 15%.
El cas del tramvia també és significatiu per a mostrar la dubitiva direcció de l’actual Ajuntament: si ve quan l’actual alcade era candidat havia afirmat per activa i per passiva que completaria la connexió del tramvia, recentment va votar favorablement de les paralitzar obres fins pel que fa la connexió Baix Llobregat que ha d’unir les línies de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) del Baix Llobregat amb les del Vallès, tal com volia Xavier Trias. Mentrestant, però, s’ha compromès a acabar les obres amb Verdaguer, tal com demanava Barcelona en Comú. Aquest fet se li ha de sumar la decisió d’apujar un 6,75% les tarifes del transport públic, trencant així amb l’acord de congelació que els havia mantingut estancats durant els últims nou anys, fet que perjudica les butxaques de les classes populars i tensa les costures del significant “progresista”.
Collboni ha de decidir ben aviat cap a on vol mirar. Fins ara ha intentat cercar un punt intermig entre les demandes d’ambdós costats de l’espectre ideològic. Però l’abstenció ja és un posicionament polític amb conseqüències polítiques.
Catalunya Plural, 2024 
