Qualsevol dia de tardor és bo per mirar el cel i descobrir estols d’aus que estranyament volen en forma de V. El seu vol ens informa de tres coses importants. La primera, que Europa s’ha de preparar per rebre els dies gelats de l’hivern. Segona, que les aus abandonen el nord buscant el clima càlid i els millors aliments que les esperen al sud. I tercera, que aquesta manera de viatjar en formació en V els permet estalviar energia (l’individu que va al capdavant fa l’esforç més gran i obre per a la resta un túnel en el vent) per recórrer les enormes distàncies que les separa del seu destí, tot i que és probable que una de cada quatre mai no hi arribi.
Però aquest article no tracta de l’interessant fenomen de la migració de les aus (ànecs, grues, territs, piocs salvatges, cigonyes…) sinó de l’espai natural de Doñana, situat a l’extrem sud-oest d’Europa, un dels llocs de destinació o de descans de centenars de milers d’aus en el llarg viatge cap al sud d’Europa o el nord d’Àfrica. Ara, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) ha expulsat l’espai protegit de la llista verda a causa del deteriorament a què ha estat sotmès per la pèrdua de biodiversitat incentivada per factors climàtics i la gestió de la Junta d’Andalusia liderada pel membre del Partit Popular Juan Manuel Moreno.
El parc acull una enorme varietat d’espècies animals i vegetals autòctones, moltes en perill d’extinció. El parc nacional de Doñana està considerat una de les zones humides més importants per a la conservació de la biodiversitat del planeta Terra. El problema és que, com altres zones humides, pateix des de fa anys una greu escassetat d’aigua per culpa de la sequera i, sobretot, per l’abús que fan els agricultors per regar els seus cultius de fruits vermells: principalment, maduixes, gerds i mores.
L’extracció desmesurada d’aigua del subsòl del parc i la greu sequera dels últims anys, atribuïda pels científics al canvi climàtic, han provocat que el 60% de les 2.867 llacunes que hi havia a Doñana el 2014 hagin desaparegut del tot. Les seves quartejades lleres de llim han estat ocupades per matolls, que faran difícil que tornin a estar inundades fins i tot en el cas que algun any plogui de forma abundant. El 2023 només quedaven poc més de 400 llacunes i moltes havien perdut superfície inundada i temps d’inundació. Això passa tot i que Doñana s’assenta sobre un aqüífer gegantí de 2.300 quilòmetres quadrats, el més gran d’Andalusia. Aqüífer del qual es nodreixen els agricultors de la maduixa (prop de 1.900 hectàrees de les quals ho fan de forma il·legal) i aproximadament 200.000 habitants de 14 poblacions de la zona, a més d’una gran urbanització de platja anomenada Matalascañas que a l’estiu acull prop de 300.000 persones.
Desenvolupament econòmic o protecció de la natura és la disjuntiva a la qual s’enfronta Doñana, com tants altres espais d’interès ecològic. L’economia apareix associada històricament a la destrucció d’hàbitats naturals. Serà Doñana capaç de trencar aquesta tradició? De moment ho està aconseguint, tot i que ho fa a canvi de patir enormes ferides i de fortes inversions de diners que l’ajuden a no sucumbir. L’última batalla, el robatori de l’aigua del subsòl, sembla haver-la guanyat amb un pacte perquè els agricultors del nord del parc tanquin els pous i transformin els regadius en boscos o en arbredes d’ametllers de secà. A canvi, rebran 100.000 euros per hectàrea transformada, durant deu anys. És la resposta dels governs espanyol i andalús a les dures advertències de la Comissió Europea, que amenaça amb dures sancions, la UNESCO i altres organismes internacionals per no ser capaços de garantir la conservació de Doñana. Si no es corregeix la deriva actual, el parc serà inclòs a la llista d’espais en perill.
No és la primera vegada que institucions internacionals acudeixen al rescat de Doñana front les amenaces procedents dels interessos econòmics locals. De fet, la mateixa creació de l’espai protegit va tenir el seu origen en una campanya europea, impulsada als anys seixanta pel científic José Antonio Valverde, per evitar que la zona humida fos dessecada i convertida en residències estiuenques, camps de golf i cultius intensius. Als anys seixanta, milers d’escolars europeus van recaptar una part dels diners que van servir per comprar les primeres 7.000 hectàrees al cor de l’espai, que fou el germen del parc actual. D’aquella mobilització per salvar Doñana va sorgir a Londres l’organització WWF (World Wildlife Fund). Des d’aleshores, el parc no ha parat de créixer fins a assolir les 128.386 hectàrees actuals.
Ara, Doñana és un extens territori d’especial interès perquè acull 400 espècies d’aus, 50 de mamífers terrestres i marins, 25 de rèptils, 11 d’amfibis, 70 de peixos, 1.300 de plantes vasculars, el linx ibèric, la tortuga mora, el salinete, l’àliga imperial… però amenaçat per nombroses agressions. L’última, l’aigua. Les màquines han de fer més profundes les tolles perquè el bestiar pugui beure, o bé perquè no s’extingeixi la llentia d’aigua (Wolffia Arrhiza), entre moltes altres varietats de plantes aquàtiques. La tortuga europea, que abans estava estesa per tot el parc, ha quedat reduïda a petits espais.
La transformació de l’hàbitat de Doñana es dona a una velocitat vertiginosa. L’àliga imperial i el linx ibèric, les dues espècies més representatives de Doñana, ara s’expandeixen millor fora que dins del parc. L’àliga imperial, per exemple, ha passat de ser 15 parelles a 6. El mateix passa amb l’àliga marcenca, l’àliga calçada i el milà reial. El mig milió d’aus aquàtiques que passaven l’hivern a Doñana ha quedat reduït a menys de la meitat, i la majoria busca l’aliment als arrossars de l’entorn. Això, quan n’hi ha, perquè els últims anys, amb la sequera, amb prou feines se n’han sembrat unes quantes hectàrees.
El director de l’Estació Biològica de Doñana (CSIC), Eloy Revilla, sosté que “la pèrdua d’hàbitats aquàtics ha tingut un efecte notable sobre les libèl·lules i els cavallets del diable (odonats). Aquest grup és un indicador excel·lent de l’estat de conservació dels medis aquàtics. Doñana estava considerat un punt d’alta diversitat d’odonats en haver-se descrit un total de 43 espècies des del 1959. A la darrera dècada han estat detectades 26 espècies. El 2022, tan sols 12 espècies, el 28% del total”. A les terres altes, el 27% de les alzines sureres estan mortes.
L’excepció a aquest declivi és el linx ibèric, un felí que a finals dels anys noranta era a la llista d’animals en perill crític d’extinció. Quedaven menys de 160 exemplars repartits entre Doñana i Sierra Morena. Durant dècades havien estat perseguits pels habitants de l’entorn i patien l’escassetat de conills, que eren el seu aliment principal. En aquest cas, van ser també les alertes i els diners europeus els que van propiciar un pla de defensa i recuperació que ha aconseguit la seva salvació. El nombre d’exemplars s’ha multiplicat per deu des de l’any 2000. El 2022, el cens registrava 1.668 individus a 14 espais reproductors. Andalusia té sis nuclis; Castella-la Manxa, quatre i Extremadura, quatre més. Aquest creixement exponencial de l’espècie, no obstant, no es registra principalment a Doñana que, amb l’Aljarafe sevillà, acull únicament 108 exemplars, dels 627 censats a Andalusia.
Les agressions de l’entorn han fet de Doñana un parc assetjat que, malgrat tot, resisteix amb dents i ungles. La llista d’atacs és llarga, i va des d’aquells primers projectes d’urbanitzacions de platja, camps de golf i conreus fins a l’última, que deixava el parc sense l’aigua necessària per subsistir, passant per una carretera costanera, l’abocament tòxic de la mina d’Aznalcóllar, un oleoducte que conduiria petroli des del port de Huelva fins a una refineria a Badajoz, l’ús massiu de plaguicides als arrossars de l’entorn… Pot ser que l’extracció de l’aigua del subsòl, juntament amb el canvi climàtic, no suposi el final de Doñana, però s’assembla tant al tancament d’una era, que espanta treure el nas als fons esquarterats i silenciosos de les llacunes que fa no res estaven habitades per una munió d’oques, flamencs, garses, becplaners, àligues imperials, capons reials, fotges, sisons, piocs salvatges, ofegabous, tritons, granotes, libèl·lules i una infinitat de plantes aquàtiques… Tot en constant moviment. Potser, de nou, la sensibilitat ecologista de la població europea ha salvat Doñana. Com a mínim, fins a la propera batalla.
Catalunya Plural, 2024 
