Sempre em passa el mateix quan acabo una sèrie. A nivell sentimental, és força estrany deixar enrere allò estudiat mitjançant el passeig. Quan torno als llocs és una mica com si fossin meus.
Des d’una vessant d’avançar a les Barcelones, tancar un bloc comporta assolir el següent a través d’un limbe. El d’aquesta vegada gairebé transcendeix aquest concepte en ser una espècie de gran cruïlla d’aquesta perifèria.
Podria esmicolar la plaça de Virrei Amat centímetre a centímetre des de la descripció, però com l’empro tantes vegades com a pas per a La Jota o Vilapicina tindrà un altre tipus d’esmicolament, més basat en com obre portes envers altres espais.
En primer lloc, aquesta plaça es divideix en dos trams. L’original és el colindant al passeig de Fabra i Puig, mentre que el segon juga amb la seva adscripció a La Jota, present en aquestes línies pel seu homònim carrer i l’anònim Desfar; el seu nom remet de manera indirecta als Castellbell, propietaris de Can Sitjà, reemplaçada a inicis dels anys seixanta per un gratacels de vint pisos, un altre símbol, en aquest cas de la dèria per la densitat demogràfica a la perifèria.
El bloc vertical és a l’adéu de la plaça, enorme i angulada molt a modo suo. Tot el segon segment de Virrei Amat respira, a més de generar unes vistes genials al passatge de l’Esperança, la morfologia de la vella masia dels senyors, mentre el seu predecessor a l’hora de forjar la plaça encetà les seves passes des d’una certa petitor, gairebé com si els gestors no sabessin manegar gaire bé què fer amb aquesta plaça Joan Salvat Papasseït entre dos móns.
Virrei és un nus complert perquè al seu interior conflueixen molts camins, alguns nascuts per la lògica del passat i d’altres filats per l’obsessió del present de mirar poc enrere i cometre errors.
El primordial, a més des del simbolisme, seria el passeig de Fabra i Puig, dividit per l’homònima rambla a causa de la Meridiana, motiu de tants divorcis, com el del Camp de l’Arpa i el Clot.
Fabra i Puig fou llançada com a rambla de Santa Eulàlia el 1877 des de la voluntat de l’Ajuntament de Sant Andreu d’enllaçar-se millor amb els seus dominis de Vilapicina. La connectivitat era suprema a la seva raó, doncs al cap i a la fi era urbanitzar amb estrèpit el camí de Sant Andreu no només fins els seu feus, sino també amb la vista posada a Horta.
Als mapes de finals del segle XIX i bona part de la passada centúria s’observa com Fabra i Puig acabà durant dècades a l’insuperable rovell de l’ou de la vella església de Vilapicina, Can Basté i Ca n’Artés, una trilogia per sort mig amagada, destronada en la seva corona de centralitat per Virrei Amat.
Vora la plaça transita, per a després perdre’s amb subtilesa entre el mercat de la Mercè fins arribar a Can Peguera, el camí de Sant Iscle, rebatejat vàries vegades des del seu quilòmetre zero junt a passeig Maragall; ara s’anomena avinguda dels Quinze en homenatge a les cotxeres del tramvia i al preu del bitllet fins a aquest punt del recorregut.
Així doncs a Virrei Amat es fusionaven, com a mínim, el camí de Sant Iscle i el de Sant Andreu envers Horta. Des d’on és la nostra protagonista s’obrí el 1914 el carrer de Pi i Molist, vell camí cap al Manicomi adscrit a l’Hospital de la Santa Creu fins a ser seu del seu institut mental, avui aprofitat mitjançant la seu del districte de Nou Barris i el seu parc central.
Aquí, una mica sense voler, he traçat una altra línia a tenir en compte. Vilapicina, amb la torre Llobeta, s’emmarca a Nou Barris sense tenir res a veure amb la història del districte, com ja comentàrem amb La Jota, enquadrat a tots i a cap lloc. El carrer de Pi i Molist tenia com a fita el Manicomi, ingrés a l’incipient món dels futurs Nou Barris.
No deixa de ser curiós que en aquests alentorns de Virrei Amat tan sols tingui una identitat clara, i no pas tant, Vilapicina. La Jota flota al seu injust no-res, així com Fabra i Puig, molt passarel·la envers altres buits, mentre Pi i Molist es dirigeix cap als autèntics Nou Barris.
Tot i així, Vilapicina romangué aïllada gairebé a la força fins a la Transició, quan les fotos aèries mostren un canvi crucial. Un mapa anterior, el parcel·lari de 1931, ens ensenya com Virrei Amat no li serveix de porta tot topant-se amb la fàbrica de Santaló Hermanos, emperadors de la tintoreria a la zona i per tant amb poder econòmic de pes. No són aquests els paràgrafs per a relatar la saga familiar, amb seu industrial al 23 del camí de Sant Iscle.
Els Santaló compleixen amb les habituals premisses d’ascens social combinat entre dictadures. En la de Primo de Rivera foren pietosos, vinculant-se amb l’església de Vilapicina, essent Antonio fadrí de la primera missa de Lluís Maria Vidal-Bosch, fill del poeta Vidal Pomar.
Els Santaló estigueren a la vanguardia del Somatent, i durant el Franquisme reberen els fruits a la seva devoció vers l’autoritarisme amb béns molt regats al seu ascens a la piràmide. Un parell de casaments dels anys cinquanta, notificats als ecos de societat amb les núpcies celebrades a Montserrat i a la Bonanova, ratificarien aquest progrés en aquest àmbit, si bé qui escriu sospita una decadència a l’empresa després de les inundacions del Besòs i la gradual desindustrialització, causa del seu adéu a la superfície veïna a Virrei Amat i conseqüència de poder obrir des de la plaça un parell de vies envers Vilapicina.
La primera, més propera, és de la Joan Alcover, molt modesta i amb tota probabilitat més valorada des de les millores a la plaça de Paul Claudel. La segona no és altra que Serrano, abans empresonada i ara una petita poesia per com s’enfila cap a les essències de Vilapicina fins a morir a Mare de Déu de Les Neus, una secundària de luxe pel barri.
L’estrella central del mateix, sense cap vincle amb Virrei Amat, és el carrer de Vilapicina. El seu debut es firma creuant-se amb Amílcar, durant un temps, no pas per casualitat, passeig Nacional. Ambdós carrers tenen una transcendència d’antuvi que es resisteix a abandonar l’avui. Ambdós apunten en els seus fonaments el nucli ancestral del barri amb aquesta mescla tan òbvia d’església, masia i hostal per la intersecció de rutes cap a uns pobles aleshores ben distants de Barcelona.
L’àgora que ens ha acollit sembla avergonyir-se d’haver usurpat amb solvència el tro a aquesta trilogia tan màgica de Vilapicina. La suplantació es degué a ets i uts històrics, i no sé si a una por reverencial amb l’idíl·lic conjunt, solitari sense gairebé construccions a la vora fins a l’erecció del mercat el 1961. Abans d’aquest instant la seva pau tenia ecos eterns, no pas desmentit després la razzia de la Modernitat amb l’ampliació, com autopista urbana, de Fabra i Puig. Els posseirà per sempre més, arraconada mentre somriu amb tanta cruïlla mentre sobreviu just al mig, com si tota la seva vida hagués consistit en això, resistir i resistir-se a si mateixa, enlluernar sense focalitzar atencions, tenir la clau d’identitats i menjar-se-la per a assumir-la apartada a un angle, bonic malgrat la sobredosi de terrasses i el trànsit impossible fins a la veïna Horta.
Catalunya Plural, 2024 
