Ens ha deixat Colita, Isabel Steva Hernández. Va morir la tarda del diumenge 31 de desembre als 83 anys, acompanyada dels seus éssers estimats. Poca gent coneixia el seu nom de pila. Va tenir problemes amb Facebook. Li van tancar el compte adduint que Colita era un nom comercial. Però ella va tornar a obrir el compte amb el nom d’Isabel Steva Colita.
Sempre rebel i curiosa, li preguntava al pare com havia recalat en aquell pis de l’Eixample on vivien, a prop de la plaça Tetuan. I el seu pare, Manuel Steva, fart de les seves preguntes insistents va tancar el tema dient-li que l’havia trobat sota una col.
Per calmar la seva inquietud, el pare li va regalar als 12 anys una càmera fotogràfica. Deu anys més tard, el 1962, Colita va fer algunes de les seves primeres i millors fotos: des de casa seva va retratar les monges del Col·legi Sagrat Cor traient la neu del terrat.
La “Big mama” de la fotografia
El diccionari Collins té diverses entrades per definir el substantiu “Big mama”. Pot referir-se tant a una dona considerada cap de família, a una àvia, com a la fundadora o integrant destacada d’una empresa, organització o moviment. Colita ha estat això i molt més: feminista temperamental, dona amb gran consciència social i solidària.
Al post-franquisme va sorgir una nova generació de joves fotògrafs que intentàvem donar visibilitat als nous esdeveniments. La joventut ens feia ser descarats i valents i retratar manifestacions i càrregues policials, però no teníem experiència.
Un dia ens van convocar “els grans” a un local de l’Associació de Fotògrafs de Publicitat i Comunicació i van aparèixer Xavier Miserachs, Colita i Oriol Maspons, entre d’altres. El motiu de la reunió era constituir-nos en una associació professional de premsa per ser més forts i defensar els nostres drets. Colita va ser la que més es va implicar.
Colita retratista
Un dia em va dir: “A mi els retrats em surten bé perquè la gent m’estima”. I tenia raó. Sabia relaxar el personatge, conversava i, entre frase i frase, flash!, foto “que te crió”. Així, les seves sessions esdevenien gairebé una xerrada de cafè: el personatge es deixa anar, es relaxa i mostra tot el seu interior.
“Quan t’agrada algú i el retrates, és com un curt romanç, és posseir-lo una mica”, li comentava a la seva amiga Ana Maria Moix en una entrevista al diari Tele/eXpres el 1971.
Colita era una gran retratista. Havia après d’Oriol Maspons i del seu antic cap, Xavier Miserachs, però treia l’ànima de la gent fotografiada. “El retrat és lʻexpressió més oberta i directa“, deia.
Quan em vaig casar, Colita em va regalar el retrat oficial de casament. Com quan els nuvis anaven a l’estudi fotogràfic per immortalitzar-se. Ens va fer a la Núria i a mi la foto clàssica amb un fons decorat d’un jardí romàntic que havia trobat al carrer perquè un teatre es desfeia de trastos vells. Al final de la sessió formal, la cosa va degenerar, i em vaig posar una disfressa de goril·la que hi havia: van ser les millors.
Colita periodista
El mes de novembre passat, Colita va rebre un dels millors reconeixements que més il·lusió li va fer: Ofici de Periodista, atorgat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. Allí va rebre entre aplaudiments el reconeixement de la professió.
Igual que la seva amiga Pilar Aymerich, no es quedaven quietes al seu estudi, col·laboraven a les principals revistes que s’atrevien a denunciar i publicar grans reportatges, com Destino, Triunfo, Interviú o Primera Plana.
Vaig coincidir en diversos successos amb ella. Un terrorífic, l’incendi del càmping Els Alfacs, a Alcanar (Tarragona), quan un camió que transportava propilè liquat va esclatar a causa de la sobrecàrrega i la bola de foc va causar la mort a 243 persones. La temperatura va arribar en alguns punts als 2.000 graus centígrads, i ni tan sols els campistes que eren al mar van poder salvar-se, ja que prop de la riba l’aigua va bullir i va acabar amb la vida dels banyistes.
En una altra ocasió va realitzar un reportatge sobre la Presó Model saturada de presos.
Eren unes imatges molt dures, però en les quals es tractava amb dignitat els presos, integrants de la COPEL (Coordinadora de Presos a Lluita), que es van autolesionar per cridar l’atenció de la societat i de les autoritats. També va aprofitar per fer unes fotos molt “Colita” d’un pres tatuat.
Colita Foto Fixa
Xavier Miserachs coneixia el cineasta Francesc Rovira Beleta i va recomanar a Colita com a foto fixa a la pel·lícula Los Tarantos. Una història tràgica d’amor i passió gitana amb Antonio Gades i Carmen Amaya. Colita va fer amistat amb la bailaora i es va comprar una casa a Begur al costat de la de Carmen Amaya.
També va treballar com a foto fixa el 1970 a la pel·lícula de Jacinto Esteva ‘Metamorfosis‘, una pel·lícula molt a l’estil Pasolini. El director va decidir que la protagonista havia de llançar-se a terra en un lloc ple de brutícia i envoltada de porcs. L’actriu era Rommy, dona d’Esteva. “Aquesta escena em va quedar gravada a la memòria. Tinc la foto”.
Colita, llibres i mascotes
La seva passió per la literatura també la va traslladar a fer llibres d’autor, de vegades sola i d’altres compartits amb amics i amigues. Feia poc que s’havia reeditat un llibre que havia fet amb Maria Aurèlia Capmany l’any 1977, Antifémina. L’Editorial Lumen va fer una magnífica col·lecció, Paraula i Imatge, en què autors literaris i fotògrafs no estaven condicionats a il·lustrar els textos, ni els escriptors havien d’escriure sobre les imatges, sinó que tots dos artistes oferien la seva visió personal sobre el tema tractat. El 1971 ja havia col·laborat amb Juan Benet al llibre titulat Una Tomba.
Enganxada al flamenc que va viure durant el rodatge de Los Tarantos i gràcies a la seva amistat amb Carmen Amaya, va proposar a l’editorial retratar l’art del flamenc. Així va sorgir Llums i ombres del flamenc, amb textos del seu amic el poeta José Manuel Caballero Bonald. Un llibre de culte.
El 1997 Lumen va reeditar el llibre, però va canviar el format sense consultar-la i van tallar i van canviar el sentit de les seves fotos. Em va regalar un llibre amb tots els errors que van cometre els dissenyadors gràfics.
Colita sempre va estar acompanyada de gossos: li encantaven els teckels, el Néstor i la Cleo, com a la seva amiga Josiane. Quan es va mudar a una caseta, al barri de Sants, va prendre la decisió d’adoptar gossos abandonats, com el seu Paquito, un chihuahua simpatiquíssim. Ara tenia la Nena, que l’acompanyava tot el dia.
El 1992 vaig fer una sèrie sobre fotògrafs de la ciutat, i cadascun d’ells sostenia una foto que consideraven emblemàtica. Colita em va citar a la platja de la Barceloneta i, quan menys m’ho esperava, es va començar a obrir la jaqueta i va treure una foto de les guinguetes desaparegudes on apareixia en primer pla Bernardo Cortés cantant. “Els porto al cor”, em va dir. Jo també t’hi porto, Colita!
Catalunya Plural, 2024 
