Ens parlàvem amb paraules com zhenzhus: rodones, dolces i brillants. Algunes ens les empassàvem senceres, empeses per l’emoció d’allò que fos que ens estiguéssim explicant però d’altres, les que mastegàvem amb la intenció de gaudir-ne més o pair-les millor, se’ns quedaven enganxades a les dents tota la tarda. Si les hagués escopit, haurien rebotat contra el terra com pilotes de goma, captant l’atenció de tothom.
—Anem al mercat nocturn?
—夜市 yesssh.
Les setmanes prèvies a la celebració de l’Any Nou Xinès el mercat del carrer Dihua s’omple de gom a gom. Ens divertia aprofitar l’atapeïment de la multitud per fregar-nos mentre tastàvem mostres de les safates: galetes de sèsam, mango, pinya, ametlles. Cada pocs metres giràvem a contramarea i ens llençàvem cap a una de les ribes d’aquell riu de gent per fer-nos un petó. Entre els sacs de peix deshidratat ens preguntàvem què ens havia agradat més de tot allò que havíem tastat. Els petons que ens fèiem als marges del carrer tenien el gust de l’estiu i l’hivern, de mango i de crocant, o dels encenalls de carn amb què s’empolvoren els pastissos. Sota l’atenta mirada dels peixets d’ulls cruixents que omplien els sacs i al costat d’unes planxes de calamar que recordaven els llençols del nostre llit d’1,90, rosegades i rígides, ens responíem el mateix, en idiomes diferents i intercanviables, com si abans de desenllaçar les llengües ens haguéssim deixat la paraula preparada a la vora de la gola: tot, m’està agradant tot.
Sota el vermell nadalenc dels fanalets de Dihua vam planejar passar el mes de desembre següent a Espanya. Ho vam fer amb les paraules que teníem a la boca, les que ens havíem posat l’un a l’altre a la llengua i les que teníem enganxades a les dents. Però al gener, quan ja parlàvem d’aquell Nadal passat, vam començar a fer-ho amb una higiene i una inexactitud que ens era impròpia: el sopar de la nit de Nadal, el costum de prendre els dotze raïms, tot havia estat agradable. De cop i volta, tot era agradable. El temps, el paisatge i la companyia a Espanya havien estat agradables. De vegades, si algun amic ens preguntava, ens vèiem obligats a esmentar detalls que no venien a tomb per demostrar que no estàvem explicant unes vacances qualssevol, però tot i així, les paraules, que abans eren vermelles, brillants i cruixents, que haurien rebotat contra l’asfalt i s’haurien alçat per sobre dels nostres caps si les pronunciàvem massa alt, ara es vessaven inerts com la bava d’un ancià per l’escletxa d’uns somriures educats. Ara el nostre llit era enorme, i tan agradable que a l’estiu se’ns perdien els peus als plecs frescos dels llençols i ens dormíem abans de trobar-nos. Aquell hivern vam descobrir que deixant caure el pes de l’edredó de plomissol i quedant-nos quiets podíem guardar la poca calor que portàvem, així que vam deixar de moure els peus per buscar-nos.
Catalunya Plural, 2024 
