La meva intenció mental era centrar la primera Barcelona de la sèrie sobre Vilapicina en unes estranyes naus abans ubicades a Fabra i Puig d’una banda i al carrer dels Amics, a on tornarem, de l’altra.
Tot i així, la petita obsessió que comença a cobrir les meves neurones em conduí a cercar informació sobre una masia desapareguda el 1959 en favor dels tallers de TMB a la nostra protagonista.
A l’article de dijous passat vaig mostrar com la plaça de Virrei Amat és una gran cruïlla dels marges, doncs junta molts camins, com el passeig de Fabra i Puig, Els Quinze y la senda d’obertura del carrer de Pi i Molist, la pobra amb una categoria més aviat injusta, doncs hauria de ser, com a mínim, un passeig.
A més d’aquests, observem com es produïa una espècie de ruptura espacial que desplaçava el focus de Vilapicina a Virrei Amat. La lògica indicaria com l’aprovació del vell passeig de Santa Eulàlia, avui Fabra i Puig, per l’Ajuntament de Sant Andreu a la dècada del 1870 marcà clarament un abans i un després, fins a generar un moviment a l’eix fonamental, del passat a la modernitat.
Fins aleshores, la cruïlla essencial, els clàssics Quatre Camins, partia des de l’enllaç del camí de Sant Iscle i el de Santa Eulàlia, rebatejat com a carrer de Vilapicina. Fins a finals dels anys seixanta era un punt gairebé verge, preciós per la llegendària combinació del pontet entre l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, amb un elegant 1782 a la façana, i la masia de Can Basté, reconvertida en equipament municipal. Al costat del temple donem amb Can n’Artés, un hostal del segle XV, diàfan en les seves funcions i arquetípic a l’ingrés o sortida de poblacions, amb varis exemples a la Barcelona del casc antic.
Però aquí som a la perifèria, i analitzem aquest centre extint, si bé encara evident una vegada llegeixes mapes i trepitges millor el sòl. Algunes pedres de l’entorn confirmarien el seu origen romà i explicarien com Vilapicina prové d’una antiga vila romana, amb tota probabilitat hegemònica en aquests alentorns a vessar d’aigua per a fer amb profit la collita.
El camí de Santa Eulàlia queda partit pel segon tram de Fabra i Puig, una indecència consolidada amb més prepotència a finals dels anys cinquanta per a major glòria de la pol·lució i coronada amb l’estació de metro de Vilapicina gairebé com a base del Turó de la Peira.
De fet, el santuari, el pont, la masia i l’hostal s’engloben definitivament en aquest turó menyspreat, mentre el rovell de l’ou tradicional de Vilapicina s’articula junt amb la Torre Llobeta, dificultant la seva comprensió històrica fins a demostrar com les divisions de barris i districtes s’han de reformular des del sentit comú.
Si hagués de delimitar Vilapicina no tindria gaire dificultat a enquadrar les seves coordenades. Dos dels seus limes serien el seu homònim carrer i la riera d’Horta, Cartellà al nostre segle, on iniciaria, fins a passeig Maragall, el feu de Torre Llobeta. Una altra frontera seria l’avinguda dedicada al poeta de La vaca cega, mentre una darrera, tot això des d’una certa poètica a la geometria de les vistes aèries, correspondria a un exigu tram del carrer de Vilapicina, unint-se a Cartellà en un mínim sospir.
No obstant, el terreny total s’ampliaria per la continuació del carrer de Vilapicina a Espiell, mentre el desballestament del torrent de Carabassa amb la riera d’Horta a Petrarca amb Cartellà seria una altra fita, doncs més enllà tenim un limbe envers la plaça Bacardí, Horta en estat pur.
Recorrerem centímetre a centímetre totes aquestes terres. Si m’ha donat per acotar és per la fortuna de poder oferir-vos bones imatges. Es navega millor si vas d’allò concret a allò específic.
La marginació de Vilapicina en favor de Virrei Amat, que no obstant triga a completar-se per la supervivència de Can Sitjà fins 1961 i l’impacte proper de les cotxeres, té una altra vessant per com hi havia pocs accessos reals al barri. A passeig de Maragall es resolgué la qüestió amb l’ocurrència del pas anomenat carrer de Joan Alcover, preludi de la plaça de Paul Claudel, de nomenclàtor aprovat durant el Franquisme i aplicat tan sols amb garanties, sobretot espacials, durant la Democràcia.
L’aïllament es reforça per un parell de matisos més. La fàbrica Santaló Hermanos vetava donar aire al carrer de Serrano, mentre el triomf de Fabra i Puig anul·là la connexió cabal entre la plaça de Santa Eulàlia, l’homònima església i Can Basté. L’àgora de la patrona de l’indret és a la dreta del carrer Amílcar, la via proverbial d’antuvi per a unir Vilapicina amb la muntanya de Sant Martí.
A principis del segle passat no devia ser pas claríssima la preponderància de la futura Virrei Amat. Les estructures i els noms mai són casuals. Amílcar romangué, a modo suo, relegada per la supremacia de l’avinguda de la Verge de Montserrat, amb les dècades una desviació de les rondes amb vida singular. La seva victòria ocultà una altra flamant trilogia amb debut a la plaça de la Font Castellana i prossecució per la Font Catalana fins arribar a les masies de Vilapicina.
El lector atent i passejant potser hagi cavilat un xic sobre la impossibilitat d’unir, a priori, la castellana i la catalana en aquest segment del planisferi barceloní. Les dues places només van de la mà amb el nom, que suggereix una profunda conjunció, entre d’altres motius perquè Amílcar fou fins 1907 el passeig Nacional. L’opció d’aquesta alternativa s’intueix per una picada d’ull de Verge de Montserrat, impertèrrita a la seva línia recta, però amb la concessió de bifurcar-se i cedir uns metres per a cosir amb harmonia la ruta i l’encaix amb plaça Catalana/Amílcar.
La centralitat per excel·lència de Virrei Amat degué quallar entre l’obertura de Pi i Molist el 1914 i les urbanitzacions de la marquesa de Castellbell vora 1926/27, arrancada per a la consagració de la part superior de La Jota i l’ostracisme de Vilapicina, tot i així rica de vestigis a descobrir de mica en mica a les seves rodalies per a poder entendre-la amb més prestància de cara a l’endemà.
Catalunya Plural, 2024 
